La revista degana en valencià

Quadern de tornada (II)

14/11/2019

Comence a entendre què és això del ‘rol’. No em referisc, és clar, al joc de cartes que alguns jovenots practiquen dissabte al matí, a la terrassa del bar de baix de ca nostra, esmaperduts en un guirigall de xifres i símbols rectangulars, concentrats i curiosos ensems, capficats en la feina acompanyada del calentet i atents a les passes de qualsevol vianant matutí que haja deixat el llit d’hora per treure la gosseta a fer un passeig, com és el cas. No, no em referia a aqueixa dèria tranquil·la que practica gairebé la totalitat de la joventut actual, entre lleganyes mig dibuixades i celles estovades de tant de polsim com acumulen, o potser siga caspa, a l’ombra fresca de les primeres hores, els carrers encara per agranar, els llums mal encesos, que recorden els esmorzars dels pobles, amb els més valents i decidits jugant-se els quartos després de ben beguts i menjats; aquests, els jovenots de bata i espardenya d’anar per casa, però, semblen al costat dels pantagruèlics pobletans, monjos del Cister acabats d’arribar a la Valldigna per rebre els ensenyaments dels frares estadants, de tan eixuts i primmirats com són de gestos. No, no era d’aqueix ‘rol’ que volia parlar; joc massa sovint noticiable. Em referia al meu rol professional. Es tracta d’un rol estrany. Cada cop que t’hi sents atret a reforçar-lo mitjançant una acció que determine finalment el lloc de cadascun dels jugadors, base dels jocs de rol en general, et trobes amb alguna fallida del sistema. Com més tenses la corda per fer rutllar amb finesa excedida les bitlles en joc, més hòsties te’n dus cap a casa. Els jugadors amb qui te les has de veure no tenen cap semblança amb els nostres jovenots del matí, amb qui convida de seure i fer una partideta; ni tampoc amb els pràctics dels esmorzars. Són com llepasses de cos d’anguila que creus haver atrapat ajupit a la séquia per la cua, i se’n fugen com l’aigua a les mans. Quan creus haver-te’n desfet, al contrari, per una badada pròpia del cansament, se’t tornen a aparéixer als somnis de vacances, en plena efervescència primaveral, carregats d’aqueixes coses tan lletges que segreguen els amants dels esforços de sala. Són com petits hèrcules en potència infinita, capaços d’engolir-se tots els esforços haguts i per inventar dels humans. De fet, dins d’una sala d’aqueixes, on els poca solta s’entesten a fer fibra sintètica, serien capaços de menjar-se els aparells en el temps que aquells tarden a canviar-se de modelet per millor lluir les cuixes. Déu meu, la testosterona del dimoni, quin gran invent!

Supose que tot allò que té a veure amb el terror és veritablement cruel, per definició. Ara no entrarem a determinar quines categories ho serien més o menys, en funció de tantes i tantes variables. Ens limitaríem, ara, a parlar d’una forma de terrorisme que té la seva arrel precisament en el fet contrari, no en el terror, sinó en l’amor per l’altre, en el proïsme, en l’admiració, de vegades cega i excessiva per una persona. Em referisc al terror que es desencadena en comprovar que aquest amor no es correspost, que de fet és ignorat i fins i tot contínuament castrat i mutilat. Si hom viu pendent de les respostes d’algú, això és, si viu aferrat a una determinada resposta automatitzada, quan aquesta falla es produeix un buit difícil d’omplir. Contràriament, si algú que n’és dependent de la resposta l’obté satisfactòriament, el goig que l’omple és tan excedit que el converteix en quelcom capaç de fer qualsevol cosa per la persona o l’objecte que la provoca, sense atendre a l’estadística dels casos favorables o desfavorables, sense cobrar cap peatge per les fallides del sistema. Em podríeu dir que estem davant d’una persona, la que accepta respostes automatitzades, fràgil, escassament segura de si mateix. No importa quina edat tinga. És clar que una persona així és fàcil de convèncer, en el sentit etimològic de la paraula. I aquí apareix el terror de què parlàvem. Fàcil de convèncer, de vèncer-la en comunitat, la que li falta. Basta un lleig, una rialla desmesurada, una negació de pertànyer al grup, una burla sobre una paraula o una sintaxi mal construïda, una història tremebunda, un ‘tu no jugues’, el record del ser que jamai tornarà, l’esment a la competició, o tantes i tantes petites coses, per fer-lo callar, plorar. Existeixen les persones que tarden a construir-se la seva pròpia representació, els seus vincles afectius si se n’han romput d’altres, i a aquestes persones qualsevol xantatge emocional els resulta un cop mortal del qual tarden a refer-se. Ignorar-ho, és practicar el terrorisme emotiu.

Febrer 2004. Dies abans dels atemptats de Madrid. I de les eleccions.
Sorprenen molt les coses que estan passant en l’àmbit nacional amb els partits de catequesi estatal. No parle ja de les al·lucinacions dels governants del PP, el partit en el poder, absolutament aïllats i fora de la realitat, mentiders, mitòmans i creadors de la seva pròpia vivència, sinó, pobres, del partit de l’oposició actual, el PSOE, gairebé obligat a fer-li el joc des de dins de la mateixa executiva, per una por manifesta i un odi acumulat durant vint-i-cinc anys de democràcia als partits d’àmbit nacionalista. El PSOE, amb un líder encara per fer, sembla necessitat d’herois i no els troba si no és al si del mateix PP, i és fàcil aconseguir-ho amb líders tan aferrats al concepte d’Estat al qual per primera vegada poden aportar alguna cosa, com el senyor Ibarra, vertader caçador de recompenses que no perdona que la seva ‘región’ no haja significat res per a la tan estimada Espanya d’ençà dels aventurers de les amèriques. Conec a gent que manifesta una aversió molt sentida pels pobles on hagueren d’emigrar els seus pares. Ja no es tracta de si varen ser ben tractats o no, que això és un altre tema. El que no es pot tolerar és el mateix record d’haver hagut de passar pel tràngol d’emigrar. Qui ha passat gana i n’ha hagut de suportar les conseqüències que se’n deriven d’una dependència excessiva manté un doble discurs respecte de qui, directa o indirectament li va resoldre el problema de la fam. D’una banda construeix un relat d’agraïment el temps necessari perquè tothom que l’envolta n’estiga sa i estalvi de tornar-hi a aquella situació. D’altra banda, construeix un discurs de rebel·lia sostingut i preparat per a activar-se en el moment de veure’s del tot lliure de la dependència. És el cas del senyor Ibarra, que no li perdona a Catalunya haver alimentat els fills de la terra que ara comanda, passats vint-i-cinc anys des de la dictadura i veient-se lliure de tornar als temps dels cacics que tant abundaven a Extremadura. Altrament, no s’entén que aquest senyor odie tan profundament la terra de les quatre barres. Fer-li el joc als fills dels qui oprimiren fins a la mort els seus, en lloc d’alinear-se al costat de qui els va ajudar no s’entén de cap manera. Ja no és el concepte d’Espanya el que està en joc, és més aviat la vergonya que suposa assassinar per l’espatlla els qui t’oferiren una mà en la carència i tornar a caure en l’embruix del cacic. És la indignació de comprovar que, malgrat tot, hi ha zones de l’Estat que no s’acaben de creure que és possible créixer i mantenir-se sense més aliances de dependència que les pròpies que els ciutadans hagen escollit per viure. És la incapacitat d’elaborar el seu propi relat per fugir d’una vegada per totes de la trampa de romandre eternament escoltador de les paraules d’altres aprofitats. És la traïció que representa ser un governant durant tants anys d’un poble en què no es creu. Hom pot fer bromes sobre els pobles d’Espanya, a la gana, totes les que crega convenient, però allò que és inacceptable és condemnar el seu propi poble a una adolescència infinita amb l’excusa de l’allunyament d’altres pobles que han decidit avançar més ràpidament o fins i tot eixir-se’n legítimament de l’antiga i paternalista relació que els tenalla. Ningú pot forçar un poble a romandre per sempre més lligat a un relat que ja no li pertany, ni és el seu, ni li diu ja gran cosa. Precisament d’això està feta la història de l’home, de la creació de nous relats, basats o no en un passat més o menys recent, però que vol mirar cap endavant, cap al futur de les persones que el componen en aquell moment. Això és l’esperit que sustenta la humanitat i que fa que no ens hàgem quedat ancorats a la prehistòria. No s’entén de cap manera aquesta voluntat assassina d’impedir caminar un poble cap on crega convenient adreçar-se, sempre que ho faça, és clar, en pau i amb l’acord de la majoria dels ciutadans.

Avui fa un dia d’aquells que en diuen d’hivern. El matí ha aparegut ja tot tancat de primeries. La llum que entrava a casa, de finestrals ben generosos, encara que no orientats exactament al sud, sinó més aviat a l’est i a l’oest, era plana i dèbil, com emboirada o filtrada pels petits cristalls dels núvols. Amb prou feines il·luminava prou per a poder veure’s en la quotidianitat de cada dia a l’hora de posar el cafè, d’ordenar una mica la taula de feina, de consultar el gest primer del matí. Un dia fred, que convidava a menjar arròs caldós. El passeig amb la gosseta, acompanyats tot el temps d’una humitat digna d’illa, pel riu de ciutat, ha estat força tonificant. Diuen els experts en aquests temes meteorològics que quan plou l’atmosfera es neteja fins al punt que lliures de pols les partícules d’oxigen troben el camí planer per fer millor la seva feina. Tant és així que la sensació de benestar que trobem sovint després o durant una pluja generosa es deu bàsicament a què estem oxigenant-nos més que no pas normalment i és com si ens aportassen oxigen extra als nostres pulmons. La gosseta segur que ho nota, perquè aquests dies, inhabituals per les nostres latituds, té moltes més ganes de córrer i de jugar. Potser, no ho negaria, influenciada per la cara, conscient o inconscient, de beatitud que se’ns deu traspuar en engolir tant d’oxigen a nosaltres, gent que viu a ciutat i que sol anar més mancada d’aires renovellats que altra cosa. És a ciutat on aquests canvis de qualitat en l’aire més es noten pel contrast segurament amb el dia a dia. També és cert que la ciutat ho agraeix molt i molt, tan bruta com està habitualment. No sé si fruit de la brutor o la manca de perícia dels planificadors urbans el cas és que les voreres, en ploure una mica, esdevenen relliscoses i fortament perilloses. Serà la sola de la sabata de mala qualitat, vés a saber, però es fa difícil arribar sa i estalvi fins al riu, si no vas amb compte. La gosseta, és clar, encara estira més la corretja per atansar-se a la promesa que representa un dia així al riu sec. Estira i estira i tu vas com pots mantenint l’equilibri i evitant entropessar amb els obstacles, planejant el més paral·lel a terra perquè les soles tinguen la màxima superfície de contacte amb aqueixa capa un xic bavosa d’oli i aigua, de caques i polsim, de fulles i papers, que és la vorera. És una llàstima. El riu de ciutat de València, sec i tot, esdevé màgic un dia de boira.

Que fàcil és parlar del demès, dels altres, i com es fa de difícil posar-se al seu lloc. Les persones tendim a neutralitzar els nostres dimonis en posar-los en boca dels altres. No sempre resulta, aquesta, diríem, operació d’exorcisme, però n’és la causa directa de la insolidaritat que ara mateix domina les relacions entre humans. No es pot dir que siga una bona manera de funcionar, apel·lar a les mancances d’altri per aixecar-se al matí. Les fixacions i les tortuoses reincidències que impliquen carregar en el proïsme la carència pròpia, la no assumpció de responsabilitats, preferir atribuir un incorrecte funcionament de les nostres representacions en els espills aliens, ens duen, sense cap mena de dubte, a una espècie d’esquizofrènia que acaba per aturar-nos com a éssers humans i a impossibilitar-nos la fluida comunicació entre persones. La solució més radical a aquesta insuficient resposta de les coses que ens atenyen, perquè d’això es tracta i de res més, de contestar al món que ens assenyala com a interlocutors vàlids, és no comparèixer davant el jurat. Vull dir, no assistir-hi a la citació, fent-se fonedís entre els pròxims de semblant condició: dimitits de trobar en la mirada de l’altre, no un subjecte sotmés als meus designis en funció d’un ‘jo’ més acabat, sinó un igual amb qui compartir coses. Coses que no cal, precisament per això, que siguen ‘descomunals’, això és, ‘fora del comú’, sinó tot el contrari, ben normaletes i apropades al més humil i assenyat consens. No sé si tot es resol afirmant que resultem tan estrambòtics els humans per por, per no haver-nos-en reeixit en la tasca d’autorepresentació que ens està encomanada per ocupar un lloc en el món, no per ocupar el de l’altre, sinó el que ens pertany com a propi, que no és altre que el que resulta d’una adequada satisfacció entre allò que som i allò que fem, o a l’inrevés, més aviat. Que difícil és veure humans adequadament contextualitzats en allò que són. No dic que no n’hi haja, evidentment, però són tantes les trampes mortals que ens posem per semblar allò que no som, que finalment acabem per resultar més una ficció exagerada que una representació de mides més o menys encertades. Aquestes disfuncions, més generals al meu entendre que les que fixen les estadístiques de la psiquiatria i la psicologia, lògicament implicades en fer-ne un ús científic del seu saber, em duen a pensar en el valor de l’escriptura, del ‘quadern’, com a veritable espai on ajustar algunes peces. Pense en el valor que tenen les ficcions ben fetes, és clar, a l’hora de reconduir els bocins en què ens hem convertit. Pense en el valor que representa haver d’assumir el dolor compartit i fer-lo present.

És recomanable agafar-se les coses amb tranquil·litat, diuen. Fins i tot l’acte d’escriure ha d’assumir aquesta premissa universal d’obligat compliment. De vegades, però, i fugint de la norma plantejada en termes generals, les persones ens sotmetem a una escalada de desig irrefrenable que ens encega i ens duu, inevitablement, a una carrera sense retorn de perilloses conseqüències. Aquesta manca de control, si es tracta d’escriure, no és necessàriament un cas de patologia descrita que requeresca tractament d’urgència, com és el cas en altres processos d’exagerada voluptuositat golafrera, però segurament pot donar lloc a una pràctica inútil si no se saben mesurar bé les dimensions de què, quan, com, etcètera, que ha de regir qualsevol temptativa mínimament seriosa d’escriptura. N’estem convençuts, no obstant això, que per tal d’escriure, òbviament no entrarem a fer-ne una anàlisi amb voluntat d’abast ètic o estilístic, basta tenir ganes de fer-ho. M’explique, perquè altrament el lector, si arriba a haver-n’hi no ho entendria, amb dues paraules. Basta tenir ganes d’expressar en format escrit, una cosa darrere l’altra, sense complicar-se l’existència, i avançar-se unes paraules a les altres. Basta compensar la mancança humana de dir sempre la cosa precisa i important, quin desfici seria per al pobre lector seure irremeiablement davant d’unes sentències de pes específic desconegut, i arriscar-se per la sintaxi de la vida. Al cap i a la fi, si solament hagueren escrit les persones que tenien coses a dir la vida seria molt trista. També n’hi ha, gràcies a Déu, que escriuen sense l’angoixa de la santedat promesa. I no necessàriament són els escrits o els escriptors menys interessants, que la varietat d’allò que puga interessar a qui i en quin moment també varia amb el temps i l’espai, mai quiets, sinó que poden esdevenir d’una gratificant i aclaridora vulnerabilitat enlluernadora per al lector, que tampoc és que tinga massa coses a dir, ni espera que ningú li vinga a resoldre allò que, feliç, ell no ha pogut resoldre en tota la seua existència. Per arribar a aqueixa conclusió, això sí, és cert, cal haver llegit, si no molt, que és adverbi massa carregat d’essència substantiva, sí, almenys, bastant. No diré el què, que això serà el cas de cadascú, però sí amb una mica de fruïció, no obsessiva, però sí constant. Agafar-se les coses tranquil·lament també significa això, atorgar-les el valor relatiu en cada cas, sense caure en la depressiva ignorància de creure’s indispensable en els fets i en les paraules, dites o escrites, que res no queda gravat per sempre més en cap paret de l’Olimp. Agafar-se-les encara més tranquil·lament seria ser capaç de veure’s representat fora d’allò que es diu o s’escriu, al marge de qualsevol temptativa de solució final, perquè tots els finals de carrera duen obligadament a una acumulació de sentits. La tranquil·litat, finalment, té a veure més que no pas ho puga semblar amb la sintaxi de la vida. Les coses unes darrere de les altres, com les paraules d’un escrit ben escrit, sense voluntat catedralícia, sense caure en la trampa del rector, del bisbe o del senyor. Una sintaxi que ajude, si és possible, a refer un relat malmés, o qui sap si un mirall esclafit, potser una mirada transparent; un cos cansat o enamorat. D’aqueixa necessària distància volíem parlar. No sempre, és clar, s’aconsegueix. N’hi ha pocs que s’hi apropen a un mínim de caliu, prou per a escalfar algú que té fred. Lliurar, des d’aqueixa senzilla sintaxi, del fred un cos ajupit és més del que hom pot esperar.

Les paraules, només de vegades, se les enduu el vent. Normalment, i per molt que hom vulga evitar-ho, pesen com lloses. Per això va bé posar-les unes al costat de les altres, ordenadament, sense presses. Ara bé, qualque vegada s’amunteguen unes amb les altres i fan tap. Això és, diana. És el que ocorre quan un discurs provoca un altre discurs, gairebé l’automatitza. Sempre que en la comunicació pesa més una informació que altra cosa, estem endinsant-nos més en el món de les màquines i allunyant-nos-en del de les persones. Quan això passa, és ben segur que el discurs de resposta naix entrampat, obligat a dir coses que altrament hauria callat. En tots els processos comunicatius, tanmateix, sempre es dóna aquesta paradoxa, però, ajudada per una disposició, o millor predisposició, de qui escolta respecte de qui parla, i a l’inrevés. Aquesta diferència, anomenem-la de potència, d’efectivitat, de posició en l’acte comunicatiu, és la que permet, de fet, que les paraules roden i giren i s’arrengleren i s’organitzen i deixen viure els humans entre si. Josep Pla ho deia, escriure és un ofici amarg, però d’aquesta amargor neixen coses boniques si mantenen la discreta distància de les coses. Aquí és quan s’assoleixen les més grans fites de la literatura, per molt que també en tinguem d’exemples d’altra mena, és clar. Durant molt de temps m’ha passat la primera cosa, això d’escopir a la primera, sense guardar-me a les mans la clau de la resposta reflexionada. En la vida en general, no he hagut de pensar-me-la massa, ho reconec. N’hi ha moltes més persones en aquesta situació que no ens pensem, i és precisament el niu de moltes errades. Un exercici interessant per als incontinents de mena és la provatura de l’escriptura. Ja sé que potser m’adrece a una xicoteta part dels possibles destinataris de la recomanació, però és la part que conec. Altres feines més manuals segurament no conviden tant a un treball que implique la relació íntima amb les paraules en el seu format escrit. Això no lleva ni un xic d’importància a tot un món basat en les relacions orals, immensament més ampli i poderós, bàsic en les relacions socials entre humans, òbviament. Em referisc a l’ordre de la vida per a aquelles persones que troben una dificultat, si no patològica, almenys notòria en la relació amb els altres. És difícil callar, escoltar, estar atent a les coses sense cercar-ne un interés directe, no considerar-se protagonista de la pel·lícula que no ha estat escrita per a un mateix, deixar que vagen arribant els missatges per donar-los una forma escaient al context; respondre quan calga i no per reacció a una acció que ni tan sols se t’adreçava. Ésser respectuós amb els altres. Bàsicament, tenir una mínima dignitat que airege la poca que ofega l’ambient. No funcionar com un provocador d’incendis ni passar-se pel damunt i per davall tot un ordre de la vida que no ha estat escrit únicament per a determinades persones, sinó per a una generalitat d’humans. És difícil ser honest si es té por. L’excusa, però, no pot ser eterna. Es viu entre vius i condemnar-se en vida és un assassinat que altres no mereixen. Conec a poques persones lliures de pecat; segurament no n’hi ha cap. I tampoc no és de pecats de què parlem, ja ho sé. Cadascú en la sintaxi de la vida ha de fer el seu relat. En això consisteix la construcció del relat, en tornar a ser persona o ser-ho per primer cop.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top