Quan als vestidors es parlava valencià

Blasco Ibáñez enllestia amb cura les últi­mes línies de Flor de mayo, aquella novel·la de pescadors d’un Cabanyal encara de barraques, escrita en castellà melós i costumista. Era 1895. Poc després, per aquelles mateixes platges que escrivia l’autor d’Entre naranjos, entrava el futbol al País Valencià. Pel port d’Alacant, pels graus de Castelló i València. Els mariners anglesos que importaven taronja i altres productes van exportar aquella manera de jugar amb la pilota.

L’antic testament del futbol valencià s’escriu, doncs, vora mar, amb partits organitzats als voltants dels ports, que congregaven cada vegada més encurio­sits per la pilota que rodava i que aquells homes vestits amb amples pantalons curts, estranyament, no podien tocar amb les mans. De tot allò ja s’havien tingut notícies molt abans. El 1867, en «El Panorama» –suplement de Las Provincias que dirigia Teodor Llorente– ja apareix un gravat amb la descripció del joc: «cada vez que la bola pasa bajo una percha sujeta a dos postes se cuenta un punto en la partida, que no suele concluir sin quedar jadeantes, rendidos y a veces pe­niquebrados los combatientes». Aquella bola hi havia arribat, per fi.

Els primers clubs comencen a nàixer, de manera testimonial i moltes vegades fugaç. A partir de 1903 hi apareixen els primers: el Club Espanya, el Foot-ball Club València o el FC Cabanyal, amb noms d’inconfusibles ressonàncies britàniques. També els primers camps de circumstàn­cies, el del Lucentum d’Alacant, o el de La Platgeta, al Cabanyal. Tants d’altres. El futbol demanava, educadament però de manera irreversible, el seu lloc. Els partits, sempre amistosos i amb alguns dels jugadors com a àrbitres, es fan cada vegada menys inusuals. També apareixen els primers profetes, com Francisco Sinis­terra, el Hans Gamper per a nosaltres, els valencians, que torna d’Anglaterra el 1907 amb alguna cosa més que cansament a les cames.

Al triomf del futbol a casa nostra ajuda també la relació amb la ciutat de Barce­lona, on per aquells anys ja és un esport molt més assentat que compta, fins i tot, amb una Federació, la catalana, nascuda el 1900. De fet, la primera gran competi­ció del futbol valencià la guanyarà l’equip blaugrana. Fou el 1909, en l’Exposició Regional. El primer partit es jugà el 25 de juny, entre València i Alacant –dos equips que res tenen a veure amb els actuals, clar. Guanyà el primer. Més endavant, se’n jugaren més entre aquests i un altre equip valencià, el FC Cabanyal. D’aquest mini­torneig isqué guanyador el València, que s’enfrontà més tard a Barcelona, Espanyol de Barcelona i Atlético, en una competició que guanyaren els blaugrana.

La premsa en parlava, meravellada –etimològicament– amb aquell nou esport, que començava a guanyar terreny a altres més famosos, com la boxa o el ciclisme. No debades, una de les consqüències directes del torneig de l’Expo­sició fou la creació, aquell mateix any, de la Federació Valenciana de Clubs de Football, la segona de l’Estat, amb una bona representació per part dels clubs del Cabanyal. «Grande es el incremento que en nuestra capital va adquiriendo este recomendable sport», deia el Letras y Figuras el 1911. El futbol tenia profetes, tenia tribunes, però també tindria els primers màrtirs, com Bonora, aquell mig-centre que es deixaria la vida uns dies després d’una fractura durant el partit entre l’Ilici, d’Elx, i el Deportivo Español, el 1919.

A principis d’aquella dècada, el del País Valencià era encara un futbol circumstancial, primitiu, amable però orfe de clubs poderosos. Aleshores, els grans eren uns altres: Athletic, Real Unión, FC Barcelona, Real Sociedad, Real Madrid… Aquests disputaven el Campionat d’Espanya, al qual accedien els campions regionals. Es necessitava una federació i un campionat, doncs. La primera arribà, ja ho sabem, el 1909. Els segons començaren a dispu­tar-se, alhora que donaven vigor i qualitat al joc. La institució, per cert, fou polèmica, ja que fou ideada pels directius d’aquell València FC, entre ells un Augusto Milego que, casualment, també presidia el Col·legi d’Àrbitres i n’exercia. Els escàndols, evidentment, arribaren. I, evidentment també, a favor del València FC. Els clubs, mentrestant, es professionalitzaven, llevat d’un Llevant FC i d’un Gimnàstic FC que encara eren amateurs. Rivalitats que esdevindrien ancestrals prenien forma.

La nounada Federació representarà durant tot el segle XX la metàfora d’un país per fer. Naix el 1909, però els canvis polítics són continus, i mostren els entre­bancs d’una nació encara sense institu­cions comunes. El 1914 s’inscriu com a Federació Valenciana de Futbol, per a passar a ser «Federación Levantina» el 1919, denominació que ostentarà fins al 1924, any en què tornarà a ser FVF, amb la separació de la Federación Murciana. Les escissions d’Alacant, però, es consumen. El futbol no és política, diuen alguns. La història els contradiu. D’exemples, n’hi ha milers. Com en la política, el País Valencià estava per construir. La Federació Alacantina es crea el 1942-1943, per a quedar poc després inclosa amb Múrcia i Albacete. Fins a finals dels anys setanta, els equips alacantins no comencen a integrar-s’hi, i no de manera total. Molts continuen disputant partits dins les divisions regionals murcianes. No serà fins a la temporada 1989-1990 que alguns conclaves, ja amb la Generalitat i amb la Conselleria de Cultura pel mig, provoquen la fumata bianca, i tots els equips del sud del país passen definitivament a formar part d’una única Federació Valenciana.

Tot allò, però, encara estava per vindre. Mentrestant, pel cantó arribava una nova dècada: la de 1920. El País Valencià comp­ta ara amb més i millors equips. Són nous temps, per a tots. El modern València CF apareix, i poc després naixen clubs que esdevindran històrics: l’Elx, l’Hèrcules, el Castelló, Vila-real. El primer campionat de què es té constància en els arxius de la Federació es va disputar el 1921, i se l’emportà el Gimnàstic, de València, que guanyà la pugna amb l’Espanya i el València CF. I s’erigeixen els primers grans temples: el 1923 s’inaugura Mestalla amb un partit entre València CF i Llevant, que guanyen els de casa per 1-0. El Llevant, que fins a 1925 juga a l’Stadium del riu Túria, passa aquell any al llegendari Va­llejo. En el campionat valencià del 25/26 ja participen deu equips: el Club Natació d’Alacant, el CD Castelló, el CD Castàlia, l’Athletic Saguntí, el Burjassot FC i cinc equips de la capital, el València FC, el Llevant FC, el Gimnàstic FC, l’Espanya FC i l’Stadium FC. Una nova època.

El professionalisme avança. Continuen jugant-se els campionats regionals –ho faran fins al 39/40–, la victòria del qual permetia la participació en el Campi­onat d’Espanya, l’actual Copa del Rei. Però ara arriba també la competició per antonomàsia: el 1928-1929 es disputa el primer Campeonato Nacional de Liga. El València CF, com durant bona part del segle, és l’equip valencià millor situat, tot i que comença en segona. Tres tempora­des més avant arriba a primera divisió i contracta un entrenador anglés, Randol­ph Galloway, per intentar mantenir-se i consolidar-se en l’elit del futbol espa­nyol. No aconsegueix la glòria, però sí la permanència, sense perdre un sol partit a Mestalla i perdent-los tots a domicili. La Guerra Civil, però, ve caminant per la vorera, i s’apropa a poc a poc però de manera decidida. Mentrestant, arriba la Copa de la República per al Llevant. És ja 1937.

El tall, com per a la resta de racons de la vida, és indefugible. El futbol canvia també. Després de la guerra comença a reestructurar-se. Els quaranta naixen amb equips renovats a les principals ciutats i pobles, de nord a sud, de l’El­dense al Benicarló. Fa poc que ha arribat el modern Llevant UE de la confluència del Reial Gimnàstic FC i del Llevant FC –aquest havia nascut en 1909 de la con­fluència del Cabanyal FC i del Rat Penat. Són uns anys quaranta encara en blanc i negre, però plens d’èxits. Per al València d’Asensi, Mundo, Eizaguirre o Puchades, que guanya 3 lligues i dues copes entre 1941 i 1947, però també per a un oblidat CE Alcoià, que xafa primera del 45 al 51, el CE Castelló del 41 al 47, o l’Hèrcules la 45/46, malgrat que ja havia estat abans, i com estaria després, als seus gloriosos setanta i també als vuitanta, amb una televisió ja en color.

Als quaranta, però, no n’hi havia encara, de color, ni tampoc fitxatges milionaris ni merchandising. El futbol era encara una narració èpica que s’escoltava per la ràdio o es llegia a les tribunes dels diaris, men­tre ressonaven gestes de l’altra banda de l’Atlàntic, drames increïbles com el Mara­canazo, i al vestidor del València CF cinc jugadors eren del mateix poble, Sueca, i parlaven la llengua del poble –no «la dels pobles». El futbol era en blanc i negre, com ho seria quan el Llevant UE arribara a primera, el 1963, o quan jugara el gran Elx dels seixanta i setanta, o quan un equip del país tocara Europa per primera vegada de la mà de Waldo i Guillot, per a derrotar històrics com el Nottingham Fo­rest, el Celtic o el MTK Budapest. Després, ja ho sabem, tot allò canvià, sobtadament potser, almenys així ens agrada pen­sar-ho, amb el color com a metàfora i una professionalització poderosa que anunci­ava nous temps. Ni millors ni pitjors, clar, simplement diferents i, per descomptat, irreversibles.

FONTS
Ja tenim equip. Paco Gisbert. Carena Editors SL (2010).
Historia del Levante UD. Felip Bens i José Luis García Nieves. Editorial L’Oronella
(2009).
Un siglo de fútbol en la Comunidad Valenciana. Antonio Egea i Alfonso Gil. Comunidad del Libro (1998).
Historia del fútbol valenciano. Fernando Peralt (1998).
Historia gráfica del fútbol valenciano. Jaime Hernández i Vicente Vidal, Caja de Ahorros de Valencia (1982).

Carles Fenollosa. Filòleg

Esteve Torres. Filòleg

Article publicat al nº 395, corresponent a juliol-agost de 2014