Tens 0 productes a la teua cistella
Vinyeta de Paco Bancal, a càrrec de la il·lustradora Aida Boix.
Hi ha moments en què una vaga deixa de ser només una eina sindical i es converteix en un símbol. Un crit compartit. Una manera de recordar que l’educació no és una simple estructura administrativa ni una fàbrica de títols, sinó el lloc on una societat decideix quin futur vol construir.
La nova vinyeta de Paco Bancal i Maulet arriba enmig d’uns dies convulsos per a l’ensenyament públic valencià, però ho fa des d’un llenguatge aparentment senzill: l’humor, la ironia i la tendresa crítica que caracteritzen els seus personatges. “Educar és sembrar el futur”, diu una de les bafarades. I immediatament apareix Joan Fuster, inevitable, com una ombra lúcida sobre el present:
“La cultura no salvarà cap poble, però sense cultura cap poble no se salva”.
Potser la força de la vinyeta està precisament ahí: en recordar-nos que la defensa de l’escola pública no és només una qüestió laboral. És també una disputa cultural, democràtica i fins i tot emocional. Perquè cada retallada, cada aula massificada, cada atac a la llengua o cada intent de convertir l’educació en un espai dòcil i silenciós acaba afectant la manera com una societat pensa, imagina i s’explica a si mateixa.
En la tira de Bancal, Maulet no tarda a reaccionar:
“Deixem el llegó! Prenguem els carrers!”.
La imatge final és tota una declaració d’intencions: “La pública és llavor! Defensa l’escola!”. Una frase que resumeix l’esperit d’aquestes setmanes i la jornada del 11 de maig en què milers de docents, estudiants i famílies han omplert els carrers de verd per reivindicar una educació pública digna, crítica i arrelada al país.
Potser, al remat, educar continua sent això: sembrar preguntes incòmodes perquè algun dia cresquen societats més lliures.
