Quan el destí ens abaste

Això va d’un viatge, en el temps, i també a través de la història. De la història humana.

Va d’un viatge, sí. Que just acaba fa uns pocs anys: 2022. Mirem enrere i no para tan lluny.

Un viatge que no és una distòpia més. Sinó una que ens mostra la seua poteta baix de la porta, com qui diu que això està a punt d’arribar, si no és que ja ho tenim al nostre damunt. I no ens adonem. O preferim mirar vers un altre cantó. És més fàcil.

Així com el ramat no vol veure que acabarà a l’escorxador, perquè mentrestant li han donat de menjar (poc) i li han fet creure que hi ha esperança (de millorar, si viviu en un país anglosaxó, o en un paradís promès, si viviu en les xarxes que una religió us ha llançat, el que siga per no mirar el nostre present i ser conscients que alguna cosa no va com tocaria, ara).

El nostre viatge podria començar en un plató de rodatge. S’ha concebut com una història de ciència ficció. Però d’una ciència ficció que no tracta de mostres, d’animals deformes que tracten d’engolir essers humans, d’extraterrestres que ens volen envair i exterminar. El perill no ve des de fora, no.

Perquè el perill som nosaltres.

Per què Soylent Green? El color verd és una mostra que indicaria que el producte és comestible, fins i tot saludable. Per això el verd ven més del que voldríem, perquè ens encanta sentir-nos enganyats. Hom li posa una pàtina de color verd i el producte, siga el que siga, passa a la categoria de saludable. L’altre element està format de la barreja entre soja i llentilles. Dos elements agrícoles que ningú arribaria a qüestionar com a un producte d’alt nivell en una dieta saludable. Que és l’únic que hom es pot permetre, en una societat que ha entrat en una profunda decadència, és innegable. Però mentre mengen això, no es qüestionen altres coses. Recordeu el pa i circ romà? Ells ja ho van inventar, i els grecs, quasi tot. Només que ara el circ ja no és necessari, i pa, el mínim disponible, per mantindre el ramat en condicions fins que siga el moment adient.

El més preocupant és que aquesta pel·lícula no s’ha situat en un futur remot, sinó en la nostra pròpia època. Estem tan lluny? El destí, veritablement, ens està atrapant? El tenim al costat?

Una forma de matar és la que es fa acabant amb el pensament.

Qui no pensa, no pot suposar un problema. Tampoc els romans de carrer pensaven molt. Ja tenien tot el que una vida els podia oferir: una dosi de pa, no haver de passar gana, i una diversió. Sempre morien els altres. Segons la tradició, que se sap falsa, la seua missió era emprar el dit gros per fer que l’emperador decretara sentència sobre la vida d’un gladiador. Aquesta era una classe amb una certa influència social, que vivien una mica millor, que podien fer diners i, fins i tot, arribar a comprar la seua pròpia llibertat. Però no deixaven de ser un esglaó d’una d’una immensa cadena de corrupteles i balafiament dels diners de l’imperi, per a major honor d’un emperador que s’havia cregut un autèntic déu i que feia passar el destí de tots en mans del que la inspiració, les influències o el que fora li dictara en un moment donat.

S’acaba de celebrar l’aniversari d’una espècie d’emperador, que barreja el del propi país amb el seu, ho ajunta tot i ho confon, com qui malda per bastir una immensa estàtua d’ell mateix per posar al centre (del capitoli?, però, de la plaça pública, no avancem esdeveniments que encara no se li ha ocorregut això, tot i que no dubtaria que hi falte molt…). Aquesta celebració mitòmana no ens recorda la llegenda de Neró cantant mentre Roma crema, instigat per ell mateix, per construir sobre les seues ruïnes un altre dels monuments a la seua grandiositat? I mentre tot això passa, i comencen guerres que voregen l’absurd, què fa hom? Mirar a un costat, i cercar amb avidesa el famós pa i circ. Enguany toca Mundial. Uns nous gladiadors correran, no per l’arena, que ja no pega, millor ho tenyim tot de verd. Verd… quina estranya coincidència…

Fem un altre salt (i no mortal) per referir-nos a un documental. Parlava del plàstic. Del plàstic? Sí, això és. Plàstic en estat pur. L’element que fa un segle no s’havia ni imaginat, i que ara molts creuen que no en podrien prescindir. De plàstic es fan moltes coses útils. Em diríeu. De plàstic. El plàstic ha salvat moltes vides i ha permès que tinguem una existència molt més còmoda. Hi ha teixits intel·ligents. Vehicles que ens permeten desplaçar-nos molt més ràpid que els carruatges tirats per cavalls. El plàstic és el material de moda. Fins que hem de pensar què en fem del que sobra, del que s’ha emprat? El podem tornar a posar al punt d’eixida? No simplement desapareix, com el gel sota un sol de justícia? Ja us avance que l’opció dos no és real.

Vaig veure un reportatge on anava desglossant com el plàstic, un material molt degradable, com més menut es feia més perillós esdevenia per a tota forma de vida. Nosaltres només veiem el plàstic amb una certa mida. Però el que és més menut no desapareix. I entra en totes les formes de vida que existeixen. Però el problema és que el món natural no està preparat per a digerir, per a processar aquest material tan nou i extraordinari… així, els principals agents que es dediquen a descompondre els elements present a la natura no poden fer que el plàstic continue circulant amb total llibertat per tots els essers vius, dipositant-se a dins d’ells. Així, no hi trobem cap diferència entre una poma ecològica o una processada i envasada per embolcalls de plàstic. El problema no està en la superfície (tan bonica, ella) sinó en el seu interior. Una anàlisi en profunditat detecta grans de plàstic en l’interior dels productes que ingerim. I que el nostre sistema digestiu no podrà eliminar, de mode que els anirem acumulant al nostre interior. Però també ens arriben a través d’altres vies, com la respiració o, fins i tot, l’aliment que reben els nostres nadons durant l’embaràs. Si avancem la història, la conseqüència és que les cèl·lules del nostre cos no estan preparades per tractar amb un element nociu però inert, i això acabarà degradant el nostre component genètic. Que passa en la següent pantalla? Malalties greus, que arriben a cada colp a una edat més primerenca. És curiós que el plàstic, que ha estat un invent humà, puga esdevindre la causa de la nostra desaparició (i de la de moltes altres espècies, de rebot).

També hi ha empreses que confien en el verd. Per dir-nos que creuen que el que tracten, el que tenen entre mans és sostenible, ecològic, fins i tot natural. El tabac també ho era. Ingents quantitats de diners finançaven estudis que es van demostrar manipulats i falsos. Repetim la mateixa història?

El protagonista, al final de la història, descobria que el producte revolucionari, que es donana a tots per a sobreviure (quasi a tots, els més rics sí que tenien el seu propi paradís sobre la terra) estava fet a base de cadàvers humans. És curiós que, davant de qualsevol apocalipsi imaginable els més rics s’imaginen trobant un espai on amagar el cap: un refugi nuclear, per exemple, o una nau espacial per anar més enllà d’un planeta en extinció… però per a aquest repte no hi ha cap remei, almenys a curt termini. Ni tampoc per al canvi climàtic. L’espècie humana, que escollia mirar a un altre costat, s’estava menjant a si mateixa.

Serem nosaltres, el nostre ara (futur distòpic abans esmentat) els següents que acabarem amb la pròpia espècie? De tauletes per a evitar perdre temps a la cuina ja n’hi ha. I de plàstic, a cabassos!