Tens 0 productes a la teua cistella
Oli sobre llenç de Buonaventura Ligli i Filippo Pallotta (enginyer), 1709, Museo del Prado.
El 25 d’abril de 1707, a Almansa, actual província d’Albacete, en els límits entre València, Alacant i Múrcia, tingué lloc la desastrosa batalla d’Almansa, aquell enfrontament entre les tropes de Felip d’Anjou, que havia estat proclamat rei amb el nom de Felip V, i les de l’arxiduc Carles d’Àustria.
La batalla no fou decisiva per al conflicte internacional, però sí que va obrir les portes perquè el regne de València, a conseqüència d’esta batalla, fos ocupat per les tropes borbòniques amb molta resistència austriacista.
Més endavant els Furs del regne valencià foren abolits juntament amb els d’Aragó, després de la publicació dels decrets de Nova Planta (1707 – 1716), València comptava amb Furs propis des que foren jurats per Jaume I en l’any 1261, es van promulgar en una reunió de les Corts del regne de València. Aquest conjunt de lleis s’aplicà inicialment a la ciutat de València i s’estengué a altres nuclis de població que depenien directament del cap i casal.
La voluntat expressada pel rei Jaume de dotar al regne cristià de València d’una llei pròpia i única no va canviar la posició de la noblesa aragonesa, la qual va preferir continuar aplicant els furs d’Aragó en els seus dominis, ja que aquestos els garantien una sèrie de prerrogatives, i a més impedien que el rei i els seus oficials imposaren la seua voluntat sobre la noblesa d’Aragó. Amb l’objectiu d’establir clarament els Furs de València com a llei general del regne, Jaume I va reunir l’any 1261 els tres estaments (eclesiàstic, nobiliari i reial) en allò que avui podem considerar la primera celebració de les Corts Valencianes. Davant d’aquestes Corts, el rei proclamà solemnement que els Furs serien aplicables a les causes judicials de tots els habitants de la ciutat i regne de València. Però la noblesa aragonesa es va oposar frontalment a la pretensió del rei i acabà abandonant la reunió i la ciutat de València, on estava celebrant-se l’assemblea.
Aquesta ciutat i les viles reials van donar suport decididament el rei, perquè amb els Furs es veurien beneficiats els habitant del regne. Jaume I ordenà traduir al romanç els Furs de València, originàriament escrits en llatí. A més, es van afegir noves disposicions, unes cinquanta, que havien anat sorgint des de la primera redacció del Costum l’any 1238. El rei va jurar els Furs i els declarà llei general del regne. I va establir que els seus successors estaven obligats a convocar Corts a València a fi de portar a cap solemne jurament al començament del seu regnat.
Aquest privilegi atorgat per Jaume (jurar els Furs de València) tenia a veure amb la necessitat de diners que el mateix rei tenia, quantitat que fou sufragada en la seua major part per la capital valentina.
L’any 1271 el rei es va obligar a no modificar els Furs sense el consentiment de les Corts, amb la qual cosa quedà sancionat que les lleis del regne de València eren el resultat de l’acord entre el rei i les elits del regne representades en les Corts, i no podien ser revocades sense el consentiment d’ambdues parts. Així és que podem dir que, des de l’any 1261 fins l’any 1707, València i el seu regne van poder gaudir de Furs propis. Però a causa de la funesta batalla d’Almansa en la qual va guanyar l’exèrcit borbònic i es van retirar les tropes de l’arxiduc, finalment els partidaris de Carles d’Àustria acabaren per rendir-se a les cinc de la vesprada del 25 d’abril de 1707.
L’exèrcit borbònic hagué d’anar conquerint les poblacions que se li resistien. Xàtiva fou la primera ciutat assetjada i el dia 19 de juny Felip V ordenà cremar-la. També li canvià el nom: ja no s’anomenaria Xàtiva, sinó la ‘ciudad de San Felipe’. Després d’estos fets, la ciutat fou repoblada amb ciutadans partidaris de la causa borbònica.
Des de l’any 1940, al Museu Municipal de Xàtiva es pot veure un retrat de Felip V cap per avall. Les ciutats d’Alcoi, Dénia, Alacant i el castell de Santa Bàrbara també es van oposar al Borbó, per la qual cosa aquest aplicà greus càstigs als habitants de les dites ciutats. Després d’actuar contra els valencians, només Catalunya i les Illes van continuar recolzant la causa austriacista.
El 29 de juny de 1707, Felip V va promulgar el seu Decret de Nova Planta, abolint així els furs d’Aragó i de València. Els valencians vam perdre totes les nostres institucions d’autogovern i vam quedar sotmesos, tan administrativament com el relatiu al dret privat, a les lleis de Castella. Va escriure el Borbó:
“He juzgado conveniente abolir y derogar enteramente todos los fueros, privilegios, prácticas y costumbres observadas hasta ahora en los referidos reinos de Aragón y Valencia, siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus tribunales sin diferencia alguna en nada (…) He resuelto que la Audiencia de Ministros que se ha formado para Valencia y la que he mandado se forme para Aragón, se gobiernen y manejen en todo y por todo como las dos chancillerías de Valladolid y Granada, observando literalmente las mismas regalías, leyes, prácticas, ordenanzas y costumbres que se guardan en éstas, sin la menor distinción y diferencia en nada.”
En efecte, quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança. Em sembla perfecte que Xàtiva continue mostrant el retrat de Felip V cap per avall. Va ser molt el que vam perdre els valencians com a poble diferenciat i lliure.
