La revista degana en valencià

Quan els refugiats érem nosaltres

Aquest mes ha arribat a les llibreries la primera llavor del 2017 de l’editorial Sembra: l’emblemàtica obra de Teresa Pàmies Quan érem refugiats, publicada originàriament el 1975. En clau autobiogràfica, l’autora ens proposa un colpidor recorregut que ens trasllada des dels camps de refugiats francesos d’abans de la Segona Guerra Mundial fins l’exili cap a la República Dominicana de Léonidas Trujillo. En un moment en què la tragèdia de les fronteres ens colpeja diàriament, la recuperació d’aquesta obra és sens dubte un acte carregat d’intenció.

Teresa Pàmies ha convertit l’experiència de l’exili en el fil conductor de la seua literatura. Continuació de Quan érem capitans (1974), aquesta obra arranca en el camp de refugiats de dones i xiquets de Magnac-Laval, a França, punt inicial d’un exili que per a l’autora hauria de durar vora quaranta anys. Configurat com una barreja de vivències de l’exili i notícies de l’actualitat, podem dir que el llibre està estructurat al voltant de tres eixos: records i reflexions de l’autora, fragments de cartes d’antigues companyes de militància i exili i cròniques del panorama sociopolític espanyol i europeu (en què hi destaca poderosament la descripció del clima de desmembrament de l’esquerra europea). La primera part del llibre representa l’inici de l’exili d’una jove militant de les JSU, les formes d’organització i assistència en el camp de refugiats i la vivència del París d’abans de la caiguda. La segona part representa la gran fugida cap a Ciudad Trujillo, l’actual Santo Domingo, en la qual Pàmies narra el desolador viatge en vaixell, preavís del que seria el seu nou destí. A la Cuba de Batista és on dóna fi Quan érem refugiats, però no l’exili de Teresa Pàmies: encara hauria de passar per Mèxic, Belgrad i Txecoslovàquia. No tornaria a Catalunya fins el 1971.

La cultura actual demana relats de l’experiència viscuda en el passat recent, i l’eclosió d’allò testimonial en els darrers anys ha estat lligada, sens dubte, a la necessitat de visibilitzar, denunciar i donar compte de realitats polítiques, socials i econòmiques silenciades per les institucions. És en aquest sentit que la literatura de testimoni presenta grans avantatges, en tant que permet representar un esdeveniment violent amb l’objectiu de denunciar-lo i construir-ne la memòria, tot oferint una versió diferent a les narratives oficials sobre el passat. I, si bé en l’actualitat la categoria de cultura testimonial, en les seues diverses manifestacions artístiques, pot incórrer en la simple recreació sentimental, autores com Teresa Pàmies no perden l’oportunitat de vincular el seu relat a un esdeveniment definit i no ficcional, amb un discurs directe i marcadament polític.

Però trobem en aquesta obra encara un altre valor fonamental. Pàmies sembla ser conscient que en la literatura de testimoni el narrador es fa perillosament responsable de la veracitat del que narra i, per tal de compensar aquesta mena de poder sobre el lector, dóna entrada a la veu d’altres testimonis, tot facilitant una major perspectiva respecte de la realitat narrada. El llibre inclou, així, fragments de cartes que l’autora va rebre arran de la publicació de les novel·les anteriors; cartes d’agraïment però també de dura crítica cap a una dirigent que, sense responsabilitats familiars i amb forts lligams polítics, té el privilegi de poder fugir. Si bé trobem a faltar que Pàmies dialogue amb aquestes reprovacions, és  capaç d’introduir la possibilitat de pensar en les terribles experiències, no només d’aquells que van marxar, sinó també d’aquells que es van haver de quedar.

Quan érem refugiats és un punyent relat de la lluita, de l’angoixa i del dolor que brolla de l’experiència de l’exili. És una crònica imprescindible del desterrament, de la condició d’apàtrida: la no-pertinença, la no-protecció, els no-drets. El mateix títol de l’obra ens retorna a la nostra condició de refugiats en un passat ben recent. L’editorial Sembra, amb la recuperació d’una obra que ha contribuït a la construcció de la nostra memòria, ens vincula a una realitat present, i evidencia la correspondència entre el nostre passat i l’actualitat de les persones que avui es veuen obligades a fugir de la seua terra.

 

Fes click ací per ampliar la informació sobre el llibre

Inscriu-te al nostre butlletí

Top