La revista degana en valencià

Quan ha plogut

La gent de la nostra terra ha oblidat ja la pluja. “No plourà mai més”, diuen. Certament que des de fa uns anys, i sembla que ho va confirmant la història meteorològica més recent,  tenim poques pluges.

La ciència diu les raons per les que això succeeix. Que si les terres seques de la “meseta” ho impedeixen, que si les serralades interiors del nostre País tallen les borrasques, o si és que vivim un període de sequera com n’hem patit tants. I que, com tenim una memòria personal ben curta, no suposem que hi ha hagut períodes duríssims de manca de pluja.

Som a la Mediterrània. No ho oblidem. I això comporta temporades de secors i calorasses i unes altres d’una major presència de les pluges.

En tot cas, quan plou uns dies, només uns dies de seguit, el camp ho festeja de manera contundent. I fins i tot les ciutats es netegen i aporten brillantor a l’asfalt.

Una cosa diferent és quan hi ha una d’aquelles tronades que tiren pedra i llamps i vessen aigua de manera desmesurada. No solen fer res de bo i la gent del camp les tenim com al dimoni. Si encara n’hi queda algun.

Però quan plou com mana, amb parsimònia, delicadament, gota a gota i amb mesura, el camp reverdeja amb una força inusitada. Especialment si el terreny no ha patit massa per la sequera. L’herbam, el divers, innombrable herbam del nostre secà es posa de festa i deixa lluir la seua millor cara. Amb aquesta pluja els rierols o escorrenties tarden a formar-se. I mai no són impetuosos ni fan malbé bancals ni s’enduen la terra barrancs avall.

A poc a poc es fa un toll ací  o allà i, a les fondàries, s’origina una menuda bassa que acabarà desapareixent al cap de tres o quatre dies. Es una delícia veure aquesta abundor d’aigua.

De les branques pengen les gotes i s’escorren avall. Les fulles de les herbes tenen el cap cot però el color fort. Si passes pel mig surts totalment mullat. I, com que no fa fred, és un goig considerable notar la frescor que les pluges porten.

Una cosa important, per al camp, era, des d’antic, el fet que aquestes aigües acabaren fent rajar la canal que duia aigua a la cisterna. En el meu mas aquesta és baix el saló que fa entrada a l’edifici, i quedar-se a recer de la pluja mentre sents com baixa des del teulat i oir com rebota en la caverna que és la cisterna no té preu.

Vivim en temps d’abundor i excés de consum. Ja no sabem quasi apreciar el que significa tindre recursos limitats. Per això els antics masovers o els neo que hi vivim  ni que siga a temps parcial, entenem de manera molt íntima i primària aquella pregària dels pelegrins de Les Useres:

… et da  nobis salutem et pacem et  pluviam coelis…

Així és i ho volem, ahir com avui:  salut, pau i pluja del cel.

O la dita de que per abril cada gota val per mil. Dels beneficis de la pluja primaveral en tenim un fum, de refranys.

Des de la ciutat la pluja es veu diferentment. Més com una molèstia que no pas com una necessitat per a tots.  La pluja dins una urbs no té massa encants ni personal que la lloe. Perquè, en general, els urbanites no pensen en la natura sinó el cap de setmana.  Però la veritat és que quan ha plogut, la vida, vora les ribes d’aquesta mar nostra, resulta més dolça, suau i simpàtica.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top