Tens 0 productes a la teua cistella
De vegades hi ha notícies que immediatament criden l’atenció. La campanya impulsada aquests dies per un grup de lectors per aconseguir 50.000 euros per a Diari La Veu és una d’elles. Més enllà de la xifra, la iniciativa posa damunt la taula una pregunta incòmoda: quin futur volem per als mitjans de comunicació en valencià?
En un ecosistema mediàtic dominat per grans grups empresarials, plataformes digitals i algoritmes que decideixen què llegim, els projectes independents continuen fent una feina imprescindible. Informen des del territori, expliquen la realitat amb mirada pròpia, donen veu a col·lectius sovint invisibilitzats i, sobretot, ho fan en la llengua del país.
Tanmateix, aquest model té un cost. Fer periodisme de qualitat no és gratuït. Calen redactors, fotoperiodistes, correctors, tècnics, col·laboradors… I, massa sovint, els recursos no arriben al mateix ritme que les necessitats.
La iniciativa impulsada per Vicent Serra i el col·lectiu Esmorzars de la Terra és, en aquest sentit, una lliçó de compromís. No esperen que la solució arribe sempre de les institucions ni dels grans patrocinadors. Interpel·len directament la societat perquè assumisca una idea molt senzilla: si volem mitjans en valencià, també hem d’estar disposats a sostenir-los.
És difícil llegir aquesta campanya sense pensar també en Saó. Enguany, la revista degana en valencià celebra cinquanta anys d’història. Cinc dècades publicant informació, opinió, pensament crític i cultura en la nostra llengua. Cinquanta anys travessant canvis polítics, crisis econòmiques i una revolució digital que ha capgirat completament la manera de consumir informació.
En una entrevista recent per al projecte Autèntik, el director de Saó, Vicent Boscà, recordava que «si hem arribat fins ací ha estat gràcies a una comunitat de lectors i subscriptors que ha entès que una revista com Saó no és només un producte editorial». Una afirmació que probablement compartim molts dels qui llegim aquesta revista. Perquè Saó és molt més que una publicació periòdica: és un espai de reflexió, de memòria, de debat i de construcció col·lectiva. Una eina per entendre el país i explicar-lo des de dins, en valencià.
Per això, quan veiem iniciatives com la de Diari La Veu, no podem sinó alegrar-nos. Perquè el problema no és exclusiu d’un mitjà. És compartit. Cada vegada que desapareix una capçalera en valencià, el país es queda una mica més mut. Cada vegada que un projecte independent es veu obligat a reduir la seua activitat, perdem pluralitat, diversitat i qualitat democràtica.
Potser algun dia Saó també haurà de demanar aquest mateix gest de confiança als seus lectors. Tant de bo no calga. Però, si algun dia arriba aquest moment, la pregunta serà exactament la mateixa que avui planteja Diari La Veu: estem disposats a sostenir els mitjans que diem que considerem imprescindibles?
Al capdavall, la qüestió és ben senzilla: si nosaltres no cuidem els nostres mitjans, qui ho farà?
