Quan ja no hi cap ni una agulla

Vinyeta de Paco Bancal, a càrrec de la il·lustradora Aida Boix.

Aquesta setmana, Paco Bancal, acompanyat del gat Maulet, arriba a la platja amb la ingenuïtat de qui encara pensa que aquell espai també és seu. Però la resposta és immediata: «No cap ni una agulla». La segona escena no és menys reveladora. Si no hi ha lloc a l’arena, sempre queda el restaurant. Només que allí la conversa ja no gira al voltant de la cuina mediterrània, sinó de «paella con choris», «esta paella no guisantes» o «sangría». Finalment, la conclusió és tan senzilla com contundent: «Tornem a la bassa, Maulet, ja és estiu a Guirilàndia». No és només un acudit. És un diagnòstic.

Durant dècades ens han repetit que el turisme era sinònim de progrés. Que obrir-nos al món ens faria més rics, més moderns i més pròspers. I és evident que el turisme forma part de la nostra economia i del nostre paisatge social. El problema mai no han sigut les persones que ens visiten. El problema és haver convertit el territori en un producte.

Quan una ciutat deixa de pensar en els seus habitants per començar a pensar exclusivament en els seus visitants, alguna cosa es desplaça. Els carrers es transformen en escenaris. Els comerços tradicionals desapareixen per donar pas a franquícies que podrien trobar-se igualment a Lisboa, Roma, Amsterdam o Barcelona. Les cartes dels restaurants (un simple codi QR) s’uniformitzen fins al punt que ja costa distingir en quin país ens trobem. Les llengües pròpies esdevenen anecdòtiques, reduïdes sovint a un reclam folklòric. I les cases deixen de ser habitatges per convertir-se en actius financers.

La globalització no sols ha homogeneïtzat els productes que consumim; també està uniformitzant els llocs on vivim.

Cada vegada més pobles i ciutats s’assemblen entre ells. Mateixes terrasses, mateixes botigues, mateixa música ambiental, mateix tipus de restauració, mateix model d’oci. La diferència, allò que feia únic cada territori, es converteix en una simple marca comercial mentre la vida quotidiana dels seus habitants va desapareixent.

La vinyeta d’Aida Boix ho expressa amb una imatge poderosa: el protagonista no troba lloc ni a la platja ni al restaurant. És una metàfora d’una realitat cada vegada més present. Els qui viuen als barris costaners, com per exemple és el cas de Mallorca o Eivissa, veuen com els preus de l’habitatge es disparen; molts joves no poden emancipar-se als pobles on han nascut; els lloguers temporals substitueixen els veïns; els serveis públics es tensionen durant mesos mentre l’espai públic deixa de ser un lloc compartit per convertir-se en un espai saturat.

És la paradoxa del nostre temps: vivim en territoris cada vegada més visitats i, alhora, cada vegada més difícils d’habitar. Potser per això la frase final de Maulet té tanta força. «Tornem a la bassa». No és només fugir de la platja plena. És buscar aquell espai que encara no ha estat convertit en mercaderia. Aquell racó que continua sent de qui el viu i no de qui el consumeix.

No es tracta de rebutjar el turisme. Seria una simplificació tan injusta com inútil. Es tracta de preguntar-nos quin model volem. Si el territori és només un recurs econòmic o també és una comunitat. Si les ciutats existeixen perquè hi facen vacances milions de persones o perquè hi puguen viure dignament els seus habitants. Si el patrimoni és només un decorat o una manera d’entendre el món.

Potser encara som a temps de respondre aquestes preguntes…