Tens 0 productes a la teua cistella
La història de l’art no viu únicament dins dels museus. També pot aparéixer mentre anem a classe, en travessar un pati universitari o en alçar la mirada abans d’entrar a una facultat. A partir d’ara, la comunitat universitària del campus dels Tarongers de la Universitat de València conviurà amb una d’aquestes presències: Amélie III, una escultura monumental de Manolo Valdés cedida per l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM).
La peça, instal·lada a l’entrada de la Facultat de Formació del Professorat s’incorpora al projecte REBROT, una iniciativa impulsada per la Universitat de València i l’IVAM per a acostar l’art contemporani als campus universitaris. No es tracta, per tant, d’una simple instal·lació ornamental, sinó de la continuïtat d’un projecte que entén la universitat pública com un espai de coneixement, però també de cultura, debat i experiència estètica.
La primera fase del conveni entre les dues institucions es va materialitzar el desembre de 2025 amb la instal·lació d’onze obres als campus de Blasco Ibáñez, Tarongers i Burjassot. La selecció incloïa peces d’Alberto Corazón, Miquel Navarro, Juan Asensio, Juan Carlos Nadal, Andreu Alfaro i Juan Sanleón. Algunes d’aquestes obres, a més, havien sigut restaurades després de veure’s afectades per la DANA de 2024, en un procés que recorda també la necessitat de preservar el patrimoni artístic davant les conseqüències dels fenòmens extrems.
Ara, la incorporació d’Amélie III amplia aquesta presència de l’art contemporani en la vida quotidiana de la Universitat de València. I ho fa amb una obra d’un dels artistes valencians amb una trajectòria més reconeguda internacionalment.
Una musa construïda amb la memòria de l’art
Amélie III forma part de la sèrie Amélie, desenvolupada per Manolo Valdés a començament dels anys 2000. El conjunt naix d’un dels motius més recognoscibles de la producció escultòrica de l’artista: els grans caps femenins, monumentals i aparentment silenciosos, que estableixen un diàleg constant amb la tradició de la història de l’art.
En l’obra de Valdés, la figura femenina no és simplement un retrat. És també una manera de mirar cap enrere. Els seus caps recorden que l’art contemporani no apareix mai del no-res, sinó que es construeix a partir de les imatges, les formes i els artistes que l’han precedit.
En el cas d’Amélie, aquesta genealogia connecta especialment amb Henri Matisse. Valdés va arribar a definir el personatge com «la musa de Matisse», una expressió que sintetitza bona part de l’esperit de la sèrie. La referència al pintor francés no es tradueix en una còpia directa, sinó en una transformació: una forma que passa de la pintura a l’escultura, del pla al volum, de la figura representada a la presència física.
És precisament en aquesta operació on es troba una de les claus de la producció de Valdés. L’artista treballa sovint amb la memòria de les imatges. Recupera motius reconeixibles de la tradició artística i els sotmet a un procés de fragmentació, simplificació i reconstrucció. Les seues obres ens resulten familiars, però al mateix temps se’ns presenten transformades.
Els trets facials d’Amélie III es redueixen a volums essencials. El rostre deixa de ser un espai de detall i es converteix en una superfície, una massa, una textura. El tocado adquireix una importància gairebé arquitectònica i contribueix a convertir el cap en una figura monumental. La identitat concreta desapareix per donar pas a una icona.
Una escultura per a mirar i per a recordar
La sèrie Amélie també incorpora una dimensió vinculada al context en què va ser creada. Quan Valdés va presentar aquestes obres l’any 2002, algunes incorporaven materials i objectes recuperats a Nova York, ciutat on residia després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001.
Aquesta dada introdueix una altra capa de lectura. En les escultures de Valdés, la matèria no és mai completament neutra. Els materials poden conservar una memòria, una història o una vida anterior. El que havia sigut objecte quotidià pot convertir-se en part d’una nova forma artística. El fragment del passat passa a formar part del present.
Així, Amélie III és una obra que parla de la història de l’art, però també de la manera com construïm la memòria. El seu rostre monumental sembla mirar-nos des d’un temps indefinit: un passat fet de referències, formes i materials que l’artista reorganitza per a crear una nova imatge. De fet, és precisament aquesta capacitat de generar preguntes el que fa especialment interessant la seua ubicació en un campus universitari.
La universitat pública com a espai de cultura
L’arribada d’una obra com Amélie III als Tarongers planteja una idea que sovint oblidem: l’accés a la cultura no hauria de dependre únicament de decidir entrar en un museu. La universitat pública és també un espai de democratització cultural. Milers d’estudiants, docents, investigadores i treballadors passen cada dia pels seus campus. Una escultura instal·lada en aquest context no espera necessàriament que el públic vaja a buscar-la. És l’art qui apareix en el recorregut diari, enmig de la rutina.
Potser algú passarà davant d’Amélie III sense aturar-se. Potser algú altre es preguntarà qui és la figura, qui l’ha feta o per què té aquella forma. Potser un estudiant que mai no ha visitat l’IVAM acabarà descobrint Manolo Valdés a través d’una escultura que forma part del seu paisatge quotidià. I aquesta és, en bona part, la força d’un projecte com REBROT: fer que l’art contemporani deixe de ser una realitat allunyada i passe a formar part de la vida compartida.
La Universitat de València i l’IVAM preparen, a més, la instal·lació de quatre noves escultures de gran format en les zones enjardinades del campus dels Tarongers de cara al pròxim curs acadèmic. El projecte, per tant, continuarà creixent.
D’aquesta manera, els campus universitaris es converteixen progressivament en espais on la cultura no és un afegit, sinó una part essencial de l’experiència. Perquè, de vegades, aprendre història de l’art també pot començar així: caminant cap a classe, trobant-se de sobte amb una gran figura de bronze i descobrint que una obra pot continuar parlant-nos molt de temps després d’haver sigut creada.
Amélie III ja forma part del paisatge dels Tarongers. I, amb ella, una part de la història de l’art contemporani valencià també ha trobat un nou lloc on ser mirada.
