Quan l’extrema dreta es fa viral

Europa, i bona part del món occidental, està vivint en aquest moment un fenomen molt preocupant: l’auge de l’extrema dreta. Moviments i partits que fins fa poc estaven arraconats i amagats han aconseguit passar a ocupar el centre del debat públic i, en alguns casos, fins i tot entrar en governs.

Aquest ascens no s’explica només per les circumstàncies polítiques i econòmiques, sinó també per l’aparició d’un instrument que ha transformat completament el terreny de joc: les xarxes socials. En elles s’ha produït una autèntica revolució comunicativa que ha estat aprofitada per les forces de la dreta radical per a difondre missatges amb una eficàcia desconeguda fins ara. I en aquest escenari, els homes joves s’han convertit en un públic especialment receptiu als seus discursos.

La precarietat laboral que colpeja les noves generacions, la dificultat per accedir a un habitatge digne i la inflació, entre altres, han creat una sensació de descontentament generalitzat, ja que molts joves perceben que les oportunitats de progrés que tingueren els seus pares o avis ja no les tenen al seu abast. Aquesta frustració genera un clima de malestar en què les respostes simples i contundents resulten molt atractives, i l’extrema dreta, amb el seu llenguatge directe, punyent i sense matisos, ha sabut aprofitar la conjuntura i ha trobat en les xarxes socials la plataforma perfecta per fer arribar el seu missatge.

Plataformes com ara TikTok, Instagram o YouTube funcionen amb algoritmes que premien el contingut capaç de provocar emocions intenses.

La indignació, la ràbia, la por o, fins i tot, l’humor agressiu són monedes de canvi que multipliquen les visualitzacions.

En aquest ecosistema, els missatges de l’extrema dreta encaixen amb una naturalitat sorprenent: són vídeos curts, directes, fàcils de compartir i que juguen amb la polarització. Mems que ridiculitzen el feminisme, discursos que associen immigració amb inseguretat, missatges que parlen de recuperar un suposat orgull nacional… Tot això circula a gran velocitat i assoleix un abast impensable fa només una dècada, quan els partits radicals depenien de si els mitjans tradicionals es feien ressò de les seues accions. Hui, en canvi, no calen grans inversions, ni conferències de premsa, ni aparicions en televisió, perquè amb un mòbil i coneixença de les dinàmiques digitals són capaços d’aconseguir grans resultats i arribar –i interpel·lar– a audiències fins ara inimaginables.

Les dades mostren que són sobretot els homes joves els qui se senten més atrets per aquestes narratives. Les dones de la mateixa edat, de manera general, se situen més prop de les opcions progressistes, mentre que molts homes menors de 30 anys es deixen seduir per l’oferta política de la nova ultradreta. De fet, una enquesta d’El País publicada el passat mes de setembre indicava que més de la meitat dels homes de fins a 42 anys votarien opcions d’extrema dreta al País Valencià.

Com hem arribat fins ací? Hi ha diverses raons: d’una banda, una qüestió identitària. Els discursos reaccionaris juguen amb la idea que els avanços del feminisme o de les polítiques d’igualtat han arraconat els homes i els han deixat sense el paper central que tradicionalment ocupaven. Quan influencers d’extrema dreta –més coneguts com a fatxatubers– parlen de «discriminació contra els homes» o ridiculitzen les reivindicacions feministes, molts joves s’hi veuen reflectits i experimenten un sentiment de complicitat. I hem de tenir en compte que, en molts casos, és a través de les xarxes i d’aquests discursos on es produeix la primera politització de les noves generacions.

Per altra banda, està el factor comunitari. En fòrums, canals de Twitch o grups de Telegram es construeixen espais de socialització en què es comparteixen bromes, referències culturals i un llenguatge propi. En aquests espais, l’adhesió a idees radicals es combina amb la sensació de formar part d’una colla, d’una comunitat en què un se sent escoltat i reforçat. Finalment, la precarietat econòmica i la incertesa del futur també juguen el seu paper. Perquè per a molts, davant d’una realitat que no ofereix expectatives clares, resulta molt més fàcil acceptar missatges que culpen la immigració, la Unió Europea o les «elits corruptes» dels seus problemes personals, que no assumir discursos més treballats que no donen una solució fàcil al problema.

Les conseqüències d’aquesta dinàmica són profundes. Per una banda, ha normalitzat discursos que abans eren clarament marginals. Expressar opinions racistes, masclistes o homòfobes s’ha convertit, per a alguns sectors, en un signe de valentia o de sinceritat, quan en realitat és un retrocés en drets i llibertats. Per una altra banda, ha augmentat la polarització política i social, ja que els debats públics estan més marcats per la crispació i per la desconfiança cap a l’altre. I no podem deixar passar de llarg que el fet que siga precisament la joventut masculina qui més connecta amb aquestes idees pot tenir implicacions encara més greus, ja que estem parlant de la generació que en uns anys assumirà responsabilitats socials i polítiques, i si una part significativa d’ella abraça projectes reaccionaris, la qualitat democràtica pot veure’s compromesa a curt termini.

Davant d’aquest panorama, no és suficient confiar en la censura o en la simple prohibició de continguts que inciten a l’odi. Les xarxes socials són l’espai on els joves passen bona part del temps i construeixen la seua identitat. Per això, la resposta ha de passar per una educació mediàtica que ensenye a interpretar la informació i a entendre com funcionen els algoritmes. També és fonamental generar narratives alternatives que siguen igual d’atractives i virals, amb missatges en formats breus i visuals que transmeten valors democràtics i inclusius. I és ací on les esquerres i les forces democràtiques en conjunt tenen molt de camí per fer.

 

Revista Saó, Núm. 519, pàgs. 44 – 45. Desembre 2025.