Tens 0 productes a la teua cistella
16/02/2021
Tal com deixà escrit el més cèlebre escriptor vienès del segle passat, Stefan Zweig, són necessaris els milions d’hòmens que conformen un poble perquè d’entre ells nasquera un sol geni. Un, només. De la mateixa manera, han de transcórrer milions d’hores inútils abans de produir-se un moment estel·lar de la humanitat. Un moment extraordinari que perdurarà al llarg dels temps i a pesar dels temps. Heus ací un instant.
Sao Paulo (Brasil), diumenge 3 de juny de 1900. En una de les aules del Col·legi Sagrado Corasao de Maria, ubicat en el punt més alt del turó de Santana, i al costat de la Capella de la Santa Cruz. El capellà i científic Roberto Landell de Moura (Porto Alegre, 1861) convidà un nodrit grup de personalitats perquè en foren testimonis presencials del seu invent: un aparell emissor-receptor, encara rudimentari, que portarà la veu humana i els sons musicals, per primera volta en la història de la humanitat, a llarga distància, sense cable, només a través de les ones de ràdio. D’entre les persones que l’acompanyaven –el director de l’Escola Politécnica, representants de la Companhia Telephonica i del Telegrapho Nacional, i diversos empresaris de la premsa escrita de Sao Paulo- hi havia l’empresari i Cònsol britànic en funcions Percy Charles Parmenter Lupton, i l’enginyer i empresari valencià Josep Rodrigo Botet (Manises, 1842). Llavors, després d’una explicació prèvia, el pare Landell parlà a través d’un tub llarg en forma de copa o trompeta. Huit quilòmetres en línia recta des del turó de Santana, en el pont Grande que travessa el riu Tieté, un altre terminal reproduí a l’instant la veu que arribava alta i clara, amb instruccions precises. Al moment, en la sala de l’escola religiosa ressonaren els compassos de l’himne nacional de Brasil, reproduït per un gramòfon des del riu Tieté. Tots els allí reunits en foren testimonis directes, i no és difícil imaginar el moment d’emoció i viva impressió que en degueren sentir. L’escena la reporta el periodista i escriptor Hamilton Almeida, autor de la biografia de Roberto Landell de Moura, així com de diversos treballs entorn de la figura i invents del capellà de la Santa Cruz.
Roberto Landell de Moura nasqué al si d’una família tradicional catòlica. Era el quart fill, dels més de 10 que arribarien a tindre el matrimoni de Sara Marianna Landell de Moura amb Ignácio José Ferreira de Moura. De ben jove, als 16, Roberto demostrà una capacitat excepcional per a crear fórmules químiques –una d’elles, per a combatre la càries-, arribant a construir un telèfon. Però, malauradament, Graham Bell ja l’havia inventat just un any abans. En 1878 decidí completar la seua formació ingressant en la Universitat Gregoriana, estudiant física i química. Retornat a Brasil, i sent capellà de Bonfim (Porto Alegre), demanà recursos a l’església per a poder desenvolupar una ràdio sense cable, i d’altres invents que li ballaven al cap. Davant la proclamació de la república laica, declarà que l’Església catòlica no era enemiga de la ciència ni del progrés humà. Aquestes paraules conciliadores no foren prou per a evitar que un grup de fidels supersticiosos assaltaren el seu laboratori destruint els primitius aparells de radiocomunicació en prova que hi havia. Tanmateix, el capellà Landell de Moura, amb infinita paciència i perseverança, anà reconstruint cada aparell, al mateix temps que els perfeccionava. (H. Almeida, 2020)
Rodrigo Botet es trobava aquells dies enllestint els treballs d’enginyeria hidràulica en el riu Tieté, de la que seria primera central hidroelèctrica de la ciutat. Tot i que residia a Buenos Aires, els seus interessos anaven a poc a poc ocupant-se de treballs al país veí de l’altre costat del Rio de La Plata. Poc de temps més tard, deixaria la capital argentina per a instal·lar-se en el barri residencial d’Ypiranga de la ciutat de Sao Paulo. A banda dels treballs d’enginyeria industrial, Rodrigo Botet s’havia interessat ja des de molt jove en la premsa escrita. El 1868, llicenciat absolut de l’exèrcit d’Ultramar a Puerto Rico, fou traslladat a les illes Canàries. Allí, a l’illa de Gran Canària s’estaria poc més d’un any ocupat principalment en aprendre la tècnica de la redacció periodística, en la redacció del diari liberal El Insular, propietat de Salvador Vidal, personatge conegut a les illes per sorolles polèmiques polítiques. En aquella redacció no només aprengué l’ofici, també se n’adonà ben prompte què la premsa escrita era un mitjà que creava opinió pública, bé a una ciutat bé a tot un país. Al llarg de la seua vida, els articles, reportatges o notícies en la premsa de les diferents ciutats i països on residí i treballà, passaren a constituir una part complementària del seu quefer, com la que ara ens ocupa. Rodrigo Botet es declarà un fervorós seguidor del pare Landell. Pas a pas, havia anat seguint els seus estudis i invents sobre telegrafia i telefonia amb fils o sense. Dotat d’una ràpida intel·ligència i una enorme curiositat, l’enginyer valencià publicà el mateix mes de juny dos llargs articles ocupant-se de la personalitat del sacerdot brasiler, així com de les seues obres i invents que no dubtà en categoritzar-los de “prodigis”. Aquests articles van merèixer ser reproduïts al Jornal do Commerço de Rio de Janeiro, els dies 10 i 16 de juliol. Amb tot, però, en constatar que tant el govern de Brasil com empresaris i inversors li donaren l’esquena, fent minso cas dels invents més que notables del rector Landell, l’enginyer valencià no se’n pogué estar i va escriure un llarg article denunciant l’actitud de menyspreu que mostraven tant el poder polític brasiler com el poder econòmic i financer. L’escrit fou publicat al periòdic La Voz de España el mes de desembre de 1900.
“Si el reverend pare Landell haguera nascut a Anglaterra, Alemanya o als Estats Units d’Amèrica, tot seria diferent –escriu Rodrigo Botet-. Tan bon punt les seues proves de radiotelefonia anaren per bon camí, li proporcionarien tota mena de recursos perquè els seus descobriments científics arribaren a una feliç conclusió. Però el reverend pare Landell és brasiler i, com ha dit des del mateix Brasil el famós naturalista Agassiz: “al Brasil tot és fantàstic, excepte els hòmens”. Aquesta frase fou “immediatament contestada amb la bondat angelical que el caracteritza.”
“-No amic meu. L’apreciació del savi naturalista no és gens correcta i, encara menys, si l’aplica al meu cas personal. (…) El que passa és que aquests (brasilers), amb rares excepcions, no tenen la capacitat científica necessària per a acompanyar-me en les diverses fases de l’estudi i de les resolucions dels complicats problemes que tinc entre mans. És una obvietat que aquells que no entenen bé una raó científica no poden encaixar-la en el seu just mèrit ni aplaudir-me i ajudar-me amb recursos per a poder continuar els estudis i el treball, car poden suposar que visc somiant entre utopies científiques amb una aparent utilitat.”
Rodrigo Botet segueix reportant les paraules del capellà Landell, les quals paguen la pena reproduir.
“-Mantinc la consoladora esperança que, en un futur proper, les meues obres científiques brillaran com el sol del migdia, gràcies a la sort d’altres inventors que, més afortunats que jo, aniran descobrint els meus propis invents, concebuts i executats per les meues pròpies mans en la solitud del meu minso i pobre estudi, on la ciència mana i l’experiència es porta a terme abans que els savis d’Europa i Amèrica facen tangible i útil per a la seua aplicació pública a unes obres iguals o similars a les meues.
“-Sé molt bé que en matèria de ciència, qui avança amb relació al seu temps no ha d’esperar justícia dels seus contemporanis.”
Per a Rodrigo Botet, sabedor dels enormes sacrificis de temps i diners esmerçats pel religiós Landell de Moura, considerava els seus estudis i treballs d’un “mèrit molt major que la resta d’inventors europeus o nord-americans, els quals disposaven d’operaris mecànics intel·ligentíssims, així com de fàbriques i laboratoris amb les eines i infraestructures que calien per als seus propòsits”. Mentre que el pare Landell, conscient de les enormes dificultats i carències, només comptava amb la seua capacitat creativa, i executava els seus invents fent alhora les tasques de “l’enginyer que calcula i de l’artista que munta i ajusta les peces de mecanismes complicadíssims.”
El 1899, Marconi inventà la telegrafia sense fils. El mes de juliol d’eixe mateix any, Landell de Moura féu les primeres proves del seu invent i portà la veu humana i la música, a través d’ones de ràdio, fins a una distància de 3 quilòmetres. El 23 de desembre de 1900, el físic canadenc Reginald Aubrey Fessenden aconseguí transmetre un missatge al seu assistent a través d’ones de ràdio. El 9 de març de 1901, Landell de Moura patentava el seu invent al Brasil. El 1906 Fessenden arribà a perfeccionar el seu invent i transmetre sons musicals i missatges de veu entre vaixells en la costa de Virgínia. En octubre de 1904 es patentava el Transmissor d’Ones, en novembre del mateix any, el Telèfon sense fils, i el mateix mes i any, es patentà el Telègraf sense fils. (Nilo Ruschel, 1970) Són també moments extraordinaris que la premsa mundial reportà i que la història oficial acredità. Una història oficial que obvià el treball del capellà científic Landell de Moura. Per sort, gràcies a la presència i intel·ligència del valencià Rodrigo Botet, que en deixà testimoni del fet per escrit, l’invent del capellà Lindell de Moura ha perdurat com un d’eixos moments extraordinaris i estel·lars de la humanitat.
