Tens 0 productes a la teua cistella
Aquests dies, ha travessat el nostre País Valencià un riu roig, vermell, encarnat, que va nàixer més enllà dels Pirineus, a la vora de la tomba del «seny ordenador de la llengua catalana», res més lògic si sabem que aquest riu està fet de paraules com il·lusió, esperança, lluita, força, jovent… totes elles pronunciades en la llengua que cosís els nostres pobles, des de Salses a Guardamar, des de Fraga fins a l’Alguer, el català, la manera que tenen de dir-li al nostre valencià.
És un riu que ressona amb força, aigua renovada que arrossega amb ella velles Pedres de tartera, travessant la Muga imposada per uns estats sense cor envers la nostra llengua i el nostre poble. Un ramal descendia paral·lel al Mar Nostre, com la dula sorollosa de l’aigua que rega la nostra terra, i entrava desbordant-se a Barcelona entre llibres i roses. Però no patiu, per una vegada la riuada no ha fet mal, ben al contrari, els punys s’han alçat en senyal d’alegria i de respecte a aquells que porten les paraules per a omplir eixos llibres. Mentrestant, un altre ramal baixava per les terres de l’aurífer riu pirinenc per a retrobar-se amb el costaner a la vora del mar entre ruïnes imperials abans de creuar, gràcies als Camins de sirga, un riu que no separa, sinó que uneix Catalunya i el País Valencià.
Els quilòmetres van caient i a cada pas, el riu roig va arreplegant afluents, gastant sola o neumàtic, amb la força que dona estar fent història, de participar en un acte que no s’havia fet encara i que esperem que no siga l’últim.
El riu roig es troba després a les terres regades pel riu que en pota la sang i la memòria de Guillem Agulló, un riu regat amb les llàgrimes de la família, la d’aquelles que el conegueren i, fins i tot, les d’aquells que no el conegueren, perquè la tragèdia ha colpit generació rere generació al crit de “Ni oblit ni perdó!”.
El 25 d’abril, a la plaça Sant Agustí de València, esperem l’aigua per a regar, amb el permís de l’ancestral Tribunal. Es fa esperar, però prompte algú crida que El riu ve crescut, i, abans de poder evitar la humitat als ulls, ens veiem banyats per una barrancà roja que porta paraules de resistència i d’esperança. Tant de bo aquesta riuada s’enduguera uns indignes governants que deixaren sota el fang els nostres compatriotes.
El riu roig travessa València fins al Pont de la Mar, però no s’embarca, ans al contrari, enfila l’Horta i la Ribera Baixa com si volguera netejar els seus carrers de les restes del tarquim d’aquell criminal octubre. No s’ha endut els lladres de sobretaula, això és faena de la gent d’aquestes terres. El temps i les urnes diran.
Per terres de canyes i fang, recentment inundades per sembrar l’arròs, on els hòmens són Nascuts del fang, el riu roig enfila el sud del sud. Amb alguna presa que entrebanca el seu pas, com aquell que alça La muralla i el lluent. Malgrat tot, el riu desborda i prompte se sent el soroll de l’aiguadut per la desapareguda Horta d’Alacant, on encara podem trobar Un riu, un territori, un paisatge.
Des del Raspeig, en unes terres del sud on la terra mor i on la calor ha fet tan complicat el nostre caminar, ens convertim en afluents al costat de familiars, amics, coneguts i molts altres regants de paraules i somnis amb fam de futur. I així, pas a pas, escrivim el camí, perquè, malgrat la sequera, cal caminar abans que demà ens manque el fruit de cada pas. Ens guia la bandera clara de la llibertat, i la Serra dels Abellars, que separa les terres del Vinalopó de l’Alacantí, semblen omplir l’Horitzó de punys invictes.
Els quilòmetres van caient, pedalada rere pedalada, xerrant amb un, rient amb l’altre, l’ànim és fort abans d’arribar al riu que no és riu, perquè no té un naixement clar ni desemboca al mar. I el riu roig arriba a la ciutat entre el Palmerar i el Misteri. Quinze, vint-i-cinc, cinquanta, tres-centes persones es van unint al seu pas fins a arribar a la Plaça de Baix, flanquejats per muixerangues. Potser som un poble mancat d’èpica, sense místics ni grans capitans, però ple de gent que va alçant-se, des del fons dels segles, d’un silenci que romp la gent que vol ser lliure, que s’estima el seu país i la seua llengua.
Els maleïts feixistes no han pogut aturar el riu, com feren en el Cicle de Cassana quan a sang i foc destruïren un poble, i tot malgrat les seues invitacions a rebre’ns en les diferents poblacions per on ha passat la flama del Correllengua Agermanat. Es limiten a dir que els que corren són catalans vinguts de més enllà del Sénia amb estrelades i quadribarrades nues, però que no poden convocar una manifestació sense que se’ls ompli de banderes espanyoles, sovint amb àligues defensant els voltors, sostinguts per partits que volen fer desaparéixer el valencià normatiu i, no vos enganyeu, el secessionista també. Però no tenen ous a enfrontar-s’hi, qui paga mana. Un record per al de l’ou que impactà sobre la camioneta del Correllengua a València.
No puc acabar sense agrair a aquests joves utòpics, idealistes i ingenus que, farts de creuar-se de braços mentre la terra s’afonava sota els seus peus, fan el possible per tal de canviar el món. Una alenada d’aire fresc que, si més no, ens permet somiar que hi ha futur. I haver pogut fer una part del seu camí amb ells ha sigut un dels majors plaers dels últims anys i m’ha omplit d’il·lusió, esperança, lluita, força i, fins i tot, de joventut.
Molta força en el camí vora les estreles, camí que no feu sols, estimats joves del riu roig que porteu la flama del Correllengua, ara entre Illes quan veles e vents han mos desigs complir faent camins dubtosos per la mar cercant la nostra Ítaca. Però no vos alarmeu, perquè la força d’aquest jovent, la resistència dels vells lluitadors, l’arrelament de la llengua en el poble, encara es tradueix en esperança.
En lo perill no·m caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui·ns ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
