Quasi tots som alcohòlics

Últimament, em fa l’efecte que sempre vinc per donar males notícies, però és que la societat no deixa de mostrar-me com de refotudament punyetera i hipòcrita és. Hui m’ha donat per anunciar que quasi tots, no tots, però pocs se’n lliuren, som alcohòlics. Almenys en la cultura mediterrània, que és la que conec.

Em pega per començar a rumiar tot açò arran d’un vídeo de Marc Giró que vaig veure i compartir. Ell diu, literalment: “A més de maricón sóc alcohòlic, sóc un partidet… ”. Vaig agrair l’entrada d’aquest monòleg, tot i ser bastant bèstia. Giró no es caracteritza per ser tebi, mostra el seu pensament fins i tot en la cadena pública on treballa, i he de dir que l’aplaudisc. Té un altaveu i l’usa. Se sol dir que les dretes saben usar molt bé els mitjans, des de sempre; però quan ho fa l’esquerra es critica, perquè s’hauria de ser neutre. Ha de ser així als mitjans informatius, però el programa de Giró és d’entreteniment i d’opinió. A qui no li agrade, que no mire. I si no t’agrada, creixes. Perquè la dreta sí que es permet dir en veu alta que “quan” governe entrarà en la cadena pública amb llançaflames.

Feta aquesta petita proclama enormement encesa, deia que Giró se sol mostrar a pit descobert, però dir que eres gai ja no està tan mal vist com dir que eres alcohòlic, i cal anar parlant-hi, com ho estem fent amb el tema de la salut mental. Visibilitzar, en diuen. Per això deia que agraïa una manera d’iniciar tan directa i natural, amb el reconeixement del fet de ser alcohòlic, sense culpa ni vergonya. És el que hauríem de fer tots, ser-ne conscients. I ja que cadascú valore el que és, com li va i si vol continuar essent el que és, siga el que siga. També sense cap culpa.

Com a persona que, per circumstàncies, va decidir deixar de beure alcohol voluntàriament, la següent reflexió del vídeo m’impactà tant que fa dies que pense i, al remat, m’ha dut a escriure aquest article. Giró deia que hi ha dos tipus d’alcohòlics: els qui ja no beuen i els qui segueixen bevent. És ben cert, vaig pensar, que qui haja begut a un nivell serà sempre un alcohòlic, tot i que ara no bega. Només no ho són aquells qui mai han begut. I, com sempre, no siguem reduccionistes, agafem l’exemple de l’alcohol per ser la droga més estesa, millor considerada, més a l’abast i potser de les més perilloses per com de difícil és deixar-la. Però la reflexió serveix per a qualsevol droga, des del tabac fins a l’heroïna passant per tot el ventall de drogues que existeix i que se m’escapa.

Així que, reprenem, perquè tinc tendència a divagar. Estàvem en que hi ha alcohòlics que ja no beuen i alcohòlics que segueixen bevent. I ara és quan comence a pensar jo. Quin dels dos tipus és qui admet ser alcohòlic? Paradoxalment, els qui ja no beuen. Com el Giró. Els qui encara beuen no solen considerar que siguen alcohòlics, perquè admetre que tens un problema és el primer pas per solucionar-lo. Aleshores, quan admets que beus més del que deuries o voldries, passes a ser alcohòlic, però també és quan molta gent deixa de beure. Graciós, veritat? Perquè passes a estar marcat per a sempre per un costum o vici que has deixat o intentes deixar, i estaràs preocupat in aeternum  per no tornar-lo a tenir i això passa a ser, fins i tot, un entrebanc en la teua vida.

És un entrebanc allò que ja no està per la por que torne a estar. Botons, com hem arribat a fer-ho tot tan complicat, si només havíem de nodrir-nos, excretar i reproduir-nos.

Ací és quan voldria que tots, la primera jo, poguérem tractar aquest tema amb més naturalitat. Sé que encara és un tabú, però per a aquestes coses cal escriure en veu alta.

Vull dir amb açò que els qui ja no bevem som els bons, els herois, i tots els qui beuen són uns alcohòlics? Si heu llegit alguna altra cosa d’aquesta persona que gaudeix raonant per escrit sabreu que no, perquè opine poc i jutge encara menys. Crec que en realitat escric per ordenar les meues pròpies idees, i el mestre Boscà té a bé publicar-me. L’alcohol és una més de les malifetes que la natura ens posa a l’abast i, com tot, el verí està en la dosi. Jo vaig mesurar la meua i prenguí una decisió. La meua decisió, que no és millor que la dels altres. Les meues circumstàncies fan que no siga més forta que la resta, sinó a voltes, involuntàriament, més feble. I, com el Marc Giró, ja no passe culpa ni vergonya per ser-ho; a canvi prenc decisions. Però tampoc vull tenir vergonya de dir quines són les meues circumstàncies. Vull poder dir per què he decidit no beure, o si considere que he pogut ser, o si sóc i seré alcohòlica. Perquè una cosa que sí que he notat en converses amb amics amb qui prenia vins o copes és, tot i que respecten i valoren la meua decisió, que minoritzen el problema. Em referisc a la repetició de la màxima: “Però és que jo no crec que tu fores alcohòlica”. Ací pense que es barregen tres temes: en primer lloc, l’estima que ens tenim, sobretot la que em tenen. Gràcies, jo també us estime. Hi ha, però, altres dos; un és com tenim de normalitzat l’alcohol en la societat; l’altre, el més important, que eixa persona que em parla bevia o beu tant com bevia jo. Poc o molt, no entre, però tant com jo. I si considera que jo podia tenir un problema, creu que s’ha de plantejar si ell o ella el té. No pensa el més important en aquest cas: les circumstàncies personals. Que el que per a mi pot ser massa alcohol, per a eixa persona pot no ser-ho. Que el que per a mi potser és perjudicial, per a ella o ell no. O al contrari, que potser hi haurà persones que no haurien mai de tocar cap classe de tòxic.

En realitat, cap persona hauria de tocar cap substància que li poguera fer mal. I bevem. I fumem. I és legal. I molta gent pren drogues il·legals tota la vida i ho justifica. I tots prenem drogues legals que en diguem medicaments perquè ens són necessaris i, fins i tot, per a continuar vivint. I l’esport és molt sa, però hi ha esportistes d’elit que es destrueixen l’organisme per donar més de si.

I, al cap i a la fi, quasi tots hem de treballar, que quina droga més dura.

Que cadascú es remire per dins i, després, esculla la seua dosi de verí. Però, per favor, no mirem per damunt del muscle ningú, sobretot qui ha pres les seues decisions només perquè eixes decisions ens fan sentir-nos malament per aquelles que hem pres o no volem prendre.