La revista degana en valencià

Quatre cases per a un palau

16/07/2020

Un palau és, per definició, una casa per a ser habitada, siga de manera esporàdica o continuada. Recordar breument els seus propietaris, habitants o no, serveix dʼaproximació al Palau dels Borja de València, el qual, en la seua concepció, potser va poder acaparar objectius majors que el dʼús residencial.

En 1912, la Universitat Literària va ordenar la instal·lació dʼuna placa en la façana principal del palau. Encara visible, el seu text encimbella sant Vicent Ferrer pel suposat rol que va exercir el dominic en la unificació escolar valenciana baixmedieval, cristal·litzada físicament cap a 1412 en lʼespai que dècades més tard acolliria el Palau Borja. Casualitat o no, resulta suggestiu recordar que a Alfons de Borja –oncle del futur promotor del palau– se li atribueix la difusió dʼuna profecia vicentina el tenor de la qual el catapultava al papat. Amb el vaticini acomplit, Roderic de Borja va començar a adquirir aquells terrenys que evocaven el sant valencià en el context del seu nomenament com a degà del Col·legi Cardenalici en 1484.

De gran seu borjana a palau oblidat

Atesos els seus càrrecs, Roderic de Borja no va habitar el palau. Tampoc el va veure acabat. Així i tot, el continu i ingent desemborsament econòmic que li va suposar denota la rellevància dʼun edifici que tal vegada ultrapassava el fet constructiu. Tan cert com que els màxims beneficiaris serien els seus descendents –amb el desgraciat Pere Lluís al capdavant dʼun ducat de Gandia arrabassat en aquell temps pel seu pare al marquesat de Moya–, és que els esdeveniments perfilen lʼactuació de Roderic de Borja: en aquest projecte va intervenir com a veritable patriarca, també en clau bíblica, dʼuna de les famílies més rellevants del continent. Roderic, des de la distància, va promocionar intel·lectualment i econòmica una notable tessel·la del complex mosaic que configuraven les seues possessions internacionals.

Vicissituds familiars i empreses comercials donaren com a resultat que a la finalització del palau després del canvi de segle, la residència ja no fora habitada ni tan sols esporàdicament pels Borja, a diferència del que va ocórrer durant la primera dècada dʼexistència de lʼedifici. La incomparable labor de la duquessa María Enríquez en les propietats que va governar entre 1497 i 1511 ja va ser desenvolupada en el palau gandienc de la família Borja. El seu fill i les posteriors generacions van mantenir el mateix posicionament. En les centúries següents, el palau valencià va ser ocupat sobretot per servidors i inquilins dels successius ducs de Gandia, fins al 1740 tots pertanyents a una branca directa del cognom famós. La mort sense descendència de Lluís Ignasi Francesc de Borja lʼany assenyalat, i la de la seua germana Maria Anna en 1748, van derivar en un litigi resolt en favor de Francesc de Borja Alonso-Pimentel i Borja Vigil de Quiñones, duc de Benavente.

escenari dels Benavente

El decés del duc de Benavente en 1763 va propiciar que dues dones, primer la seua vídua (filla del duc dʼOsuna) i després la filla dels dos primers, governaren el ducat i, en conseqüència, el palau valencià. No empraren lʼedifici com a residència habitual. Les prometedores inversions inicials en reformes de la construcció es convertirien en millores eventuals per a actes institucionals i de pompa. Lʼedifici va ser llogat sovint a altres famílies. Entre els mèrits de les propietàries del palau, destaca la reconversió del graner en què sʼhavia convertit la sala principal en un saló per a espectacles. Una utilitas òptima per a la melomania palesa dʼaquest llinatge posseïdor del palau fins que en 1846 va canviar de mans, quan Francisco Pujals Santaló comprava lʼedifici al duc dʼOsuna i de Gandia.

La fàbrica sedera Pujals

Pujals va ser un empresari prestigiós que va transformar el cada vegada més malparat palau en «hermosa fábrica de hilados y tejidos de seda», segons paraules redactades per Vicente Boix en 1862, poc de temps després del decés de Francisco Pujals. Bella o no, fou una profitosa factoria que va requerir profundes reformes per a acollir tota la maquinària necessària. Lʼedifici va ser la fàbrica sedera més important de la ciutat i incorporava entre els seus artefactes una màquina de vapor de 8 cavalls (a València només Tomás Trénor en disposava dʼuna similar) i 36 telers. Aquesta circumstància no va impedir lʼús del palau també com a residència familiar dels Pujals. El matrimoni entre Assumpció Pujals i Perellada i Joan Fontanals i Nascio propicià un nou canvi dʼidentitat a la construcció orientat a recuperar part del seu caràcter senyorial a través de formes neogòtiques. El nou cognom vinculat al palau, Fontanals, experimentaria el mateix procés viscut poc de temps enrere pels Pujals: Emília Fontanals es va esposar en 1907 amb Juan Pérez San Millán y Miguel, lʼhome que causaria el nou bateig popular de lʼedifici. Naixia el Palau de Benicarló. Òbviament, pel títol nobiliari que ostentaria Pérez San Millán.

Juan Pérez San Millán y Miguel i el Palau de Benicarló

En la data en què va ser col·locada la làpida commemorativa que obri el text, lʼedifici ja era conegut com Palau del Marqués de Benicarló. La presa de possessió del títol esmentat en 1905 per part de Juan Pérez San Millán i la seua condició de propietari de lʼhistòric immoble per la raó matrimonial exposada ho explica. El primer marqués de Benicarló acapara la nostra atenció per la seua professió dʼenginyer. La seua figura acabaria inscrita en aquell notable cercle dʼaristòcrates de lʼèpoca que, associats a institucions, navegava en una mar procel·losa on les aigües de la modernitat i les del benefici econòmic sʼentremesclaven.

Juan Pérez San Millán y Miguel va nàixer a Madrid lʼany de la Gloriosa (1868), en el si dʼuna família sense bagatge nobiliari. Format com a enginyer de camins, canals i ports, ja en 1893 signa projectes, com el «Replanteo de la sección de Alberique a Villanueva de Castellón», executat per Justo Vilar David dues dècades més tard.

Afí a postulats conservadors, la seua carrera política prendria empenta després de ser elegit diputat pel districte de Vinaròs en les eleccions generals de 1901 i 1905. En aquest període, Juan Pérez San Millán va treballar en el disseny del port de Benicarló, una tasca recompensada amb el conegut marquesat concedit per Alfons XIII: un enginyer madrileny donava origen a una casa capdavantera en la població del Baix Maestrat.

Gradualment, el marqués de Benicarló es convertia en peça clau del clientelisme polític. El mateix any en què sʼesposava era elegit senador per la província de Càceres. Va rebre un altre honor reial en ser designat «Gentilhombre de Cámara». Llavors, el Palau de Benicarló es vestia de gala per a rebre infants i reis. La gran carrera de Juan Pérez San Millán (també va presidir el Consejo de Obras Públicas) va gaudir del favor de Primo de Rivera en la dictadura: al maig de 1924 era contractat per SEITE com a enginyer en cap per a la construcció del ferrocarril directe Madrid-València, projecte rebutjat per la seua escassa transparència. Sí que es conserven les casetes de volta alçades aleshores pel marqués als termes de Peníscola i Benicarló i lʼalberg de carretera (lʼactual Parador de Benicarló), pel qual el marqués va intercedir en 1929 davant el Patronato Nacional de Turismo.

La Guerra Civil va segar la seua vida el 29 de setembre de 1936. Una esquela col·lectiva publicada el 30 de maig de 1939 dels «Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos muertos durante el Glorioso Alzamiento Nacional» el recordava corporativament. Mentrestant, el palau es convertia durant quasi un any en seu de lʼexecutiu republicà. Ja en la dictadura franquista, el palau tornava al llinatge San Millán, fins que va ser adquirit per lʼEstat en 1973.

Quatre cases donaren vida al Palau Borja. Ara és la tanda de la quinta casa, la de tots els valencians a través dels seus representants en les Corts.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top