Que comence la guerra

Els rims de guerra d’Ezzelino Da Romano de Josep Antoni Aguilar Àvila, pròleg d’Albert Hauf, Editorial Denes, València: 2022.

Vivim en el temps de la poesia immediata, breu, feta a colp de Twitter. És una poesia que busca l’enginy amb paraules simples, però que queda molt lluny de l’haikú o de la tanka d’un Carles Riba. Sortosament, també hi ha poetes que fan llibres d’ambició considerable que escreix l’ocurrència instantània i que són el resultat de coure a foc lent poemes que superen els anteriors esmentats. És el cas del llibre de Josep Antoni Aguilar, autor que ha aprés de Riba i de Carner, de Maragall i de Verdaguer. Sobre aquestes passes i amb un bagatge de literatura romànica assimilat que acomplexa els llecs per ser ell tan jove i culte, l’autor alça una bandera de guerra contra els poetes en minúscula. Contra ells llança els rims de guerra en boca d’un pseudoEzzelino Da Romano escapat directament de la Divina Comèdia de Dante. Perquè aquest és un llibre de poemes medievals, que ningú s’enganye, i per això el pròleg del catedràtic de literatura medieval Albert Hauf. Aquest pròleg embelleix el resultat final, perquè funciona a manera de pòrtic i d’estudi crític; ens presenta l’autor, explica el sentit de l’obra i revela amb erudició les fonts dels poemes. A l’erudició dels poemes de l’autor sumen ara els lectors la didàctica del savi que fa el pròleg. Medievalisme en estat pur, poesia i prosa científica de la bona.

Aquesta és una obra medieval també pels referents, pels escenaris i per les intertextualitats. De Bizanci al Bàltic, de l’occità a l’italià, de Dante als poetes del final del Segle d’Or; tot té una estructura medieval. Veiem ací maldits, sirventesos, lletres de batalla i invocacions del Valhalla. Ezzelino fa la guerra i invoca la mitologia escandinava, els poetes anglosaxons o l’herència grega, segons convinga a una ploma intemporal que ha travessat tots els segles com el comte de Saint-Germain. En aquest punt, el pròleg de Hauf és bàsic, perquè ens guia per textos tan reeixits com el de «La Carola» i ens explica les referències que suren al darrere dels poemes que no acabem de copsar els iniciats en literatura medieval que no naveguem ni coneixem les aigües profundes i insondables que sí que coneixen Hauf i Aguilar, Tolkien i Milton, Pound i Eliot, Artús i Saladí. El llibre és per això un banquet per a medievalistes que el degusten, segons ens consta, als departaments de literatura medieval. Aquesta obra és original per això; per presentar un text medieval que ha eixit del forn l’any 2022. Té en això un regust a Canigó i a Saïdia, salvant totes les distàncies i dissemblances, perquè l’operació intel·lectual és la mateixa: fer del passat present, des del present escriure com una ploma del passat, bastir cansons de pros Bernats.

A l’autor, discret i modest, segurament li agradaria que el llibre fora llegit des d’aquest prisma i que el lector s’abocara amb ell al joc de descobrir les intertextualitats que recorren «Soncino» o «Lo procés de les òlibes». Ocult sota la cuirassa de cultura, l’autor voldria que llegírem els seus versos des de l’anàlisi trobadoresca i debatérem sobre sirventesos i albes que poblen aquest llibre. Voldria que perseguírem les al·lusions lul·lianes, al Sanglier del Curial i que diguérem que Bertran de Born també apareix com Ezzelino en la Comèdia i ara es retroben ací. Que diguem que Dante hauria celebrat aquest llibre de mètrica exquisida. Però no ens pot enganyar; la lectura no és només això, que ja estaria bé. En el primer poema de l’obra se cita Aracne, d’acord. En el segon apareix «tea and biscuits» i «powerpoints». Vet ací passat i present, imitació de clàssics i creació de nou encuny. El llibre, doncs, no és només Niké i Fènrir, sinó que també és cor de poeta i enyor del pare. Ara s’entén la dedicatòria que obre el llibre arreu del qual hi ha espars, amagat convenientment, un cor que sent i expressa sentiments en versos perdurables, aquests sí. Si hem dit que el llibre inclou dos textos –el pròleg i els textos, amb dos autors– també hi ha dues lectures en aquesta obra. Totes dues precedeixen la tercera. Al darrere de la ironia i del sarcasme, de la combativitat i de la brega, hi ha el poeta que sent. Impressiona descobrir l’enyorança del pare desaparegut i l’evocació d’estampes pouades d’un escenari més immediat que deu ser el de la comarca natal de l’autor, ja no Milà, ja no la Constantinoble assetjada pels turcs. Qui traspasse la capa de cultura que protegeix els sentiments, descobrirà ara i ací melodies d’una nostàlgia familiar i l’expressió sentimental d’un poeta que estima, per bé que dissimule amb la seua cultura aclaparadora i el llop que va veure son pare entre la Costera i la Ribera, per exemple, esdevinga de sobte el llop lligat pel déu Thor.

És aquest el darrer estadi trobadoresc que ens proposa el llibre, l’última de les lectures que ens prepara, després de l’erudita i la mordaç, la lingüística i la literària. El lector pot realitzar l’itinerari que desitge. Pot resseguir les llengües del llibre -alemany, anglés, francés, català medieval…-, o pot resseguir-ne els empelts literaris –meravellosa aventura de 1909, acròstics, sonets i encavalcaments que cavalquen el darrer tercet– i aturar-se ací. A nosaltres, com Ivany tot sol a l’alba, ens agrada especialment el tercer nivell, el de la trobada del sentiment al darrere de l’habilitat literària i del coneixement romànic. Ací podrem trobar el particular ubi sunt de l’autor, les seues dèries, les persones que enyora. I la nostàlgia del futur, quan el present serà ja passat. És el darrer secret d’aquest llibre de poesia medieval i actual, la més oculta intertextualitat. Sí, en aquest llibre hi ha gravats en lletres carmesines els noms que no apareixen, les cites que no cita, els sentiments purs que dissimula qui escriu la guerra i encripta l’amor.