Què en fem dels polítics?

Pepa Úbeda. Escriptora

Érem a la vora de l’abís i hem donat un gran pas endavant.

Marx (Groucho)

I ara que ja tenim govern, què en fem, dels polítics?

Perquè allò que ocorre més enllà de les nostres fronteres regionals ens afecta de manera aclaparadora. I, si no, espereu a veure què passa amb els pensionistes d’ací i d’allà.

I no em val que, si fóssem independents, ens hi aniria millor. Mireu els retalls tan ferotges que la vella CiU va aplicar als catalans. I encara n’hi ha d’ingenus que diuen preferir lladres propis a forans. Com si els de tot arreu no en feren pinya sempre. Perquè tot és negociable, segons ells: interessos i ideals. Qui ha oblidat aquells pactes de polítics catalans (hui independentistes) amb el PSOE i el PP? Els mateixos que s’adjudicaren el títol d’intermediaris entre Madrid i el seu poble.

Però tornem als valencians: de quina manera afectarà la flamant “governabilitat” del nou matrimoni PP-PSOE a la relació de parella de Ximo Puig amb Compromís? Deixe de banda C’s perquè, a hores d’ara, tothom sap ja que ha estat tan sols un amant perfectament prescindible. Fins i tot, per als seus crèduls votants. Per molt que el CIS diga que ara mateix n’obtindria vora el 12%. Que ja sabem com van les estadístiques en aquest país. Sobretot si estan en mans de qui estan.

Em vénen al cap les dividides hosts de Puig –defenestrat un bon grapat– i les de Compromís –entre els “sociates” d’ací i els “podemites” de pertot. I això sense parlar dels seus components “interns”, que n’hi ha de tots els colors: des de simpatitzants del Bloc a vells comunistes. La lectura se’m fa més difícil que una inscripció ibèrica de les de Llíria.

Quants socialistes valencians seguirien Pedro Sánchez? Si es decidís a portar les regnes d’un nou partit que realment es preocupés pels interessos del poble i no pas dels de la burgesia. Cosa difícil de creure’s, perquè el PSOE fa un discurs d’esquerres però es de dretes des de fa més de 40 anys.

Sense oblidar-nos-en de les dificultats que això comportaria. Just ara que la “ingovernabilitat” està estàlvia, segons els tertulians de ràdios i televisions de la dreta i pseudoesquerra, l’IBEX i uns quants vividors, instal·lats en consells d’administració, que foren membres fundacionals del PSOE. Em pregunte si no hauran demanat ja carnet del PP. O el duien ja a la cartera d’amagat?

Tal com està el pati, molt em tem que, de Mariano, en tinguem per a una bona estona. Recordeu aquell gallec que s’hi va estar quaranta anys? I si, ara que s’han “casat”, PSOE i PP decidiren allargar el temps de manament del “manaor”? A prou més de dues legislatures?  O fer-lo hereditari… Que no hi ha càtedres que passen de pares a fills en la universitat espanyola? Amb oposicions i tot pel mig. Que la legalitat és condició sine qua non en una democràcia tan honorable com la nostra…

Hi hauria queixes per part del 70% de votants que continuen acudint a les urnes? Mireu els pensionistes. N’hi ha que no arriben als 600 euros i han votat el PP. I continuen sent ferms defensors del bipartidisme. De quin? Perquè el “bipartit” PSOE vs PP ha desaparegut i “l’esquerra unida mai no serà vençuda” encara no acaba de parir, que sembla a mig embaràs.

M’agradaria imaginar-me una versió a la valenciana –i per què no? estatal també!– d’aqueixa pretesa esquerra plantejant-se com crear més sentit de comunitat entre les persones o entre els afectats per la crisi i els barris on viuen.

I que es deixàs de pseudodisputes ideològiques. Com ara, voler agafar el control dels aparells de l’estat –objectiu dels “pablistes” de PODEMOS. No seria millor treballar en mesures concretes que afecten la “demonitzada” –com l’anomena el Sr. Owen– classe obrera i afins? En pensions, habitatge, desnonaments, dependència, serveis socials, salut pública…?

I, això, cal fer-ho dins PODEMOS i també al si de les coalicions regionals amb què han pactat. Coalicions que haurien d’aclarir, per altra banda i de forma contundent, quina és la seua genuïna ideologia.

Potser així augmentés el nombre de votants d’esquerres que fa temps no passen pels col·legis electorals. Perquè no ho oblidem pas: o augmenta el nombre d’electors, al País Valencià i a la resta d’Espanya, o ací no es menjarà la pretesa esquerra esmentada ni un mal rosegó de pa.

I, si encara hi ha gent que pensa que una coalició d’esquerres vencedora trencaria el país, és perquè no sap de números. Entre el que ens han furtat els de dins –els polítics corruptes de tots els partits en el poder– i els de fora –el BCE i adlàters– haurien de tenir clar que fa temps que hem fet fallida.  Com Grècia.

M’agradaria imaginar-me que, finalment, el fill “mata el pare”. Que el nostre jovent, fart de la senilitat dels nostres vells, decideix fer-los fora. Que ja està bé de confondre el personal, d’oblidar el que acaba de passar i recordar tan sols el que s’esdevenia en un passat remot –les forces democràtiques lluitant des de l’exili contra Franco.

Dissortadament, però, molt em tem que no passe en el futur allò que ja tingué lloc en el passat: que el jovent acabe instal·lant-se en els seients dels quals han desocupat els vells.

Perquè, malgrat ser una esquerra que es presenta com a alternativa, reprodueix vicis i pensaments que ens mostren la banalitat de l’autoritarisme. Hi regalima el despotisme –no pas il·lustrat–, ja que confien en estructures jerarquitzades amb un líder carismàtic, funcionen de forma tirànica i fan una interpretació del pensament del líder i la doctrina  que em recorda el nazisme.

Per altra banda, la gent que els segueix ho fa de forma gregària, puix que manifesten la necessitat de guies. Temen profundament la inseguretat, amb la qual cosa reforcen la tendència salvífica que s’atribueixen quadres dirigents i líders. A tal punt hi arriben que consideren que, si les idees fallen, és perquè són deficients –les idees i/o la gent. En lloc de reflexió, doncs, hi ha “recitació” de “veritats” –en realitat, dogmes– tal com apunten els mateixos líders. Per a això no ens calien tals avarques, que l’església catòlica ho ha fet sempre prou millor, després de 2000 anys d’experiència acumulada.