La revista degana en valencià

Què ens convé més, Europa o Madrid?

26/08/2022

En el succint memorial de greuges que anem fent i que tenen la seua raó en la precària relació del País Valencià amb Espanya, decidírem referir-nos a tres greuges, que són dels més grossos. Ja tocàrem fa un mes el tema de les finances de la nostra autonomia, la més maltractada de totes, per la qual cosa paguem molt més del que rebem i amb el que rebem no ens arriba. També tocàrem fa quinze dies el tema del paradís fiscal que és Madrid (cort de miracles, dèiem), que ens perjudica enormement, perquè facilita l’evasió de capitals de la resta de l’Estat, que cerquen els avantatges fiscals que els ofereix aquella autonomia en detriment de les seues. Sols ens resta tocar avui el tema del corredor mediterrani. Amb això no és que no hi haja més motius per a sentir-nos perjudicats pel govern centralista espanyol, al contrari, són milers els greuges que tenim i de fet tota la història, des que perdèrem els furs a mans de la conxorxa borbònico-espanyola, la gent més combatent d’entre els valencians, hem estat protestant i reclamant que ens retornen el que és nostre i ens arrabassaren “por el derecho de conquista”, però la història ens ha estat sempre adversa, fins ara. No es cap excusa, perquè també els ho ha estat als catalans i als bascos, però ells no es desanimen i continuen en la brega; destaquen els portuguesos que tingueren més sort i enviaren els espanyols on brama la tonyina i són independents.

Avui anem al tema del corredor mediterrani. Com l’eixida natural i més productiva dels nostres productes industrials i agrícoles sempre ha estat Catalunya i Europa, els ferrocarrils i carreteres haurien d’haver-se pensat tenint això en compte, cosa que no ha estat així, sinó al contrari. Madrid, amb la idea clarament separatista que és el centre de tot l’Estat (l’Ayuso diu que Madrid és Espanya) sempre ha tingut una idea fixa: Madrid és el kilòmetre zero i, per tant, les carreteres, els ferrocarrils i la navegació aèria ha de començar a Madrid i irradiar-se a tot el territori. Respecte de la navegació marítima, com no tenen mars no han pogut aplicar la mateixa teoria centralista, encara que sí que hi tenen el ministeri del ram i els comandaments de tot el que siga marítim. L’absurda obsessió espanyola de centralitzar-ho tot a Madrid té com a model la idea francesa i borbònica de centralitzar tot el món a Versalles, dèria de Lluís XIV. Amb un nét d’aquest s’inaugurà la dinastia dels borbons espanyols (Felipe V), que sempre han volgut imitar els seus parents francesos i els han copiat com han pogut, encara que quasi sempre s’han quedat a mitjan camí i gràcies a Déu que als d’ací els ha faltat talla intel·lectual. Per exemple en el tema de l’anorreament de les llengües distintes del francès (bretó, occità, català i franco-provençal) a França han arribat a la destrucció gairebé completa i tothom ha de parlar francès (soyez propres, parlez français, sigueu nets i parleu francès, perquè parlar altra cosa és parlar patois, que diuen despectivament). Ací, malgrat els esforços, els espanyols no han obtingut els mateixos nefastos resultats lingüicides i per això no han pogut fer desaparèixer com han volgut sempre, ni el català, valencià i balear, ni el basc, ni el gallec, i perquè hem resistit heroicament.

Seguint amb les vies de comunicació és evident que les grans empreses valencianes  necessiten treure els seus productes a Europa per la via més ràpida i per això la Ford i les fàbriques de ceràmica de Castelló i les empreses agrícoles, exigeixen que tant les carreteres com el ferrocarril funcionen amb la màxima prioritat i sense cap obstacle per arribar a Europa, i això sols és possible pel corredor mediterrani, que hauria de ser la gran via que anara directament i ràpida, d’Algesires a Europa, passant per l’Andalusia oriental, Múrcia, el País Valencià i Catalunya. La proposta espanyola és una altra: que d’Algesires tothom passe per Madrid i d’ací que continuen cap a Europa. La proposta espanyola, centralista i poc eficaç, els convé a ells, però no a nosaltres; ni a les nostres grans indústries i activitats agrícoles i d’exportació; ni al turisme de carretera… Una altra via molt necessària per als nostres interessos és la connexió de València amb el País Basc i els ports del Cantàbric, per Terol i Saragossa, que tampoc els fa el pes als espanyols, però que a nosaltres i a les nostres indústries és la que ens convé. Precisament Europa ja ha anunciat que els interessa més el corredor mediterrani, donant-nos la raó, però els espanyols continuen amb la seua obsessió.

Aquests tres temes (grans greuges que patim) els tenim perfectament analitzats i presentats, però ens falta una cosa, que no tenim i per culpa nostra: ens falten bons polítics! Sense aquest element, les coses no poden anar gens bé. Tenim polítics, però només de boca, dels qui fan promeses i es caguen damunt davant del bou. Tots, tots els polítics de tots els partits han promès que ho solucionaran tot, i  el darrer ha estat Feijoo; arribats a Madrid, però, tots han fet figa, tots. La prova és que no han solucionat res. Com és possible, em pregunte? Per què no ens prenen seriosament? Jo crec que el secret és que no els amoïnem en absolut, perquè saben que a l’hora de la veritat algú entona el per “a ofrenar noves glòries a Espanya…” i els valencians comencem a pixar-nos de gust i amb això en tenim prou. Així és que els valencians no els donem por i per això no ens prenen seriosament. Els valencians sols sabem defensar les falles i així no anem enlloc. Aleshores, què ens convé més, Europa o Madrid? Jo tinc clar que Europa. I què ens convé més, polítics que diguem amèn, o polítics que facen política amb valor i defensen el que és nostre (lo nostre que deia el Lizondo)? L’any que ve hi ha eleccions i ja veurem.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top