Què ens diuen els colors de l’Albufera del canvi climàtic?

Juan Víctor Molner Polit, Universitat de València; Juan Miguel Soria Garcia, Universitat de València; Manuel Eduardo Muñoz Colmenares, Universitat de València; Noelia Campillo Tamarit, Universitat de València, i Viola Pagliani, Stockholm University

A simple vista, les llacunes costaneres del Mediterrani pareixen postals immutables. No obstant això, sota la seua superfície s’amaga una realitat molt més dinàmica, fràgil i preocupant.

Com vigilar ecosistemes tan complexos sense alterar-los? La resposta arriba des de l’espai. Gràcies a la tecnologia satel·litària Sentinel-2, el nostre equip ha monitorat ininterrompudament durant l’última dècada (2015-2025) la clorofil·la i la transparència de l’aigua de l’Albufera de València. Aquestes variables ens informen del seu estat ecològic.

Les dades d’aquestos “sentinelles espacials” trenquen qualsevol optimisme: lluny d’estabilitzar-se després del sanejament dels anys noranta, la llacuna mostra una clara tendència a l’empitjorament, amb més biomassa de fitoplàncton i menor transparència. Els satèl·lits no només veuen el verd crònic de l’eutrofització i determinen els seus valors, sinó que capten fenòmens visuals extrems que actuen com a senyals d’alarma del canvi climàtic i la pressió humana.

Del roig de la sequera a les “aigües negres”

L’any passat, l’Albufera va ser notícia perquè les seues aigües es van tenyir d’un alarmant color roig-marró. Este fenomen no va ser cap abocament tòxic, sinó una resposta biològica d’autodefensa. La sequera prolongada i les altes temperatures van fer que el fitoplàncton canviés a espècies productores de carotenoides, pigments que actuen com a “protector solar” davant l’estrès lumínic i tèrmic. Aquest fenomen el protagonitzen els cianobacteris, afavorits per l’estrès i l’eutrofització. Aquests organismes del fitoplàncton, son el grup dominant de la llacuna i impedeixen la tornada dels macròfits submergits, propis d’aigües clares.

D’altra banda, les pluges no sempre porten bones notícies. Fa uns mesos, l’Albufera va patir un episodi d’“aigües negres” procedents dels arrossars.

Aquest color fosc i la pudor naixen de la descomposició de la palla de l’arròs inundada, que consumix ràpidament l’oxigen i genera condicions d’hipòxia, favorables per a la producció d’amoni i posant en risc la fauna. A més, amb l’obertura posterior de les goles per a eixugar els camps, l’entrada brusca d’esta aigua va desencadenar un pic de nitrats, que mostren una tendència clarament ascendent els ùltims anys.

Aquestos canvis dràstics ens avisen que la gestió hídrica i agrícola ha d’adaptar-se prompte als nous patrons meteorològics.

L’ecosistema té memòria

La devastadora DANA d’octubre de 2024 també va transformar la llacuna de dalt a baix. Tot i els terribles danys als municipis de la conca, el temporal va actuar com un rentat massiu per a l’ecosistema aquàtic.

En obrir-se les goles, l’aigua va eixir cap a la mar i el llac es va netejar, passant en qüestió de dies d’uns nivells hipertròfics de 180 mg/m³ de clorofil·la a tan sols 2 mg/m³. Durant uns dies, l’Albufera va recuperar les condicions d’un llac oligotròfic, com era fa seixanta anys, encara que els sòlids en suspensió es varen disparar.

Aquest episodi extrem confirma una esperança que ja havíem detectat: el sistema té memòria. Quan entra aigua neta i es renova el llac, la vida autòctona torna.

Així va ocórrer les primaveres de 2018 i 2022, quan els satèl·lits van detectar la reaparició efímera de prats de macròfits submergits (Myriophyllum spicatum i Najas marina), espècies desaparegudes feia mig segle per culpa de l’eutrofització. Açò demostra que, si garantim aportacions constants d’aigua de qualitat, les plantes aquàtiques del passat poden tornar a colonitzar la llacuna.

On són els flamencs enguany?

L’estat de l’aigua afecta també la rica biodiversitat faunística. Molta gent es pregunta per què enguany s’han vist menys flamencs a l’Albufera. La resposta cal buscar-la més enllà de les nostres fronteres. L’any passat en van vindre molts perquè altres aiguamolls clau (com Doñana o les llacunes de la Manxa) estaven secs.

Enguany, com que ha plogut més i estos hàbitats s’han recuperat, els flamencs els han preferit. Aquestes aus busquen aigües més salines i riques en microcrustacis, com l’Artemia salina, molt presents en aquelles zones quan s’inunden.

Un problema que travessa la Mediterrània

Fent servir l’Albufera com a fil conductor, no podem ignorar que aquestos fenòmens afecten altres llacunes germanes. Els nostres estudis paral·lels amb satèl·lits en nou grans llacunes costaneres italianes (com Varano, Cabras o Comacchio) confirmen que la degradació és un problema regional a tota la conca de la Mediterrània occidental. De fet, com es pot veure a la imatge, la gran majoria de les llacunes italianes estudiades van mostrar condicions mesotròfiques, eutròfiques i hipertròfiques.

Compartim tendències similars, la mateixa crisi d’excés de nutrients, pressió humana i estancament de l’aigua. Ens calen estratègies de mitigació conjuntes.

Un patrimoni de tots i totes

Malgrat que les llacunes costaneres són ecosistemes efímers a escala geològica, en la història humana constituïxen un patrimoni incalculable. La seua protecció va molt més enllà de la mera gestió ambiental; és un autèntic exercici de convivència.

En l’Albufera confluïxen multitud d’interessos sovint oposats: l’agricultura, la pesca, la caça i l’ús ciutadà. Aprendre a cuidar d’aquest espai compartit i aconseguir que tots els actors implicats actuen de manera responsable ens ensenya, en el fons, a viure en pau com a societat.

Superar les friccions entre sectors o classes socials per a protegir un bé comú ens demostra que l’harmonia amb el nostre entorn és el reflex més fidel de la nostra pròpia harmonia social. És un aprenentatge de respecte mutu, perquè l’Albufera és un espai on tots ens trobem i que ens pertany per igual.

Juan Víctor Molner Polit, Doctorando en Biodiversidad, Universitat de València; Juan Miguel Soria Garcia, Profesor de Ecología, Universitat de València; Manuel Eduardo Muñoz Colmenares, Posdoctoral Researcher, Universitat de València; Noelia Campillo Tamarit, Investigadora No Doctora PIF, Universitat de València, i Viola Pagliani, Estudiante de máster, Stockholm University

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llija l’ original.