Què és per a vós la mort i la resurrecció

La mort la veig com a la fi, com al no-res per sempre, és a dir, que no crec en la resurrecció. Òbviament es tracta d’una convicció interna i no tinc cap prova que això siga necessàriament així. Tampoc no he cregut veure mai, és clar, proves a favor de la immortalitat humana. Supose que la situació és similar a la de les meues conviccions sobre els déus de l’Olimp: no crec en llur existència, però no sabria donar proves en favor d’aquesta convicció.

Mirant enrere, cap a la meua primera adolescència, veig que allò de la resurrecció mai no m’ho vaig poder creure realment, tot i que hi hagué una època en què ho intentava molt angoixosament perquè necessitava creure-hi. En realitat vivia una tortura interior, ja que els dubtes que m’assaltaven a tota hora em provocaven una gran ansietat i em costava gastar moltes energies psíquiques per sufocar aquests dubtes i per haver de convèncer-me que mai no m’havia de morir realment. El dia —allà cap als vint anys— en què vaig ser capaç d’assumir que no hi creia i que no em podia creure res de tot allò, va ser per a mi dolorós, però també em produí, en definitiva, un gran alleujament interior. El fet que, tal com havia estat fins aleshores quan hom s’alçava cada dia, des de feia molts anys, la primera faena a fer fóra la d’apuntalar la barraqueta mental de la seguretat impossible que amenaçava, com ahir, com després-ahir, com sempre, de parar en terra, era una tasca ben feixuga i desolada.

M’afigure que, des d’un punt de vista psicològic, les diferents maneres amb què els humans viuen aquesta problemàtica troben el seu origen, entre altres coses, en l’educació rebuda sobre aquest tema. En el meu cas, de molt menut, no vaig rebre cap tipus d’educació religiosa, i supose que per això ara puc afrontar la meua vida sense cap referència transcendental.