Belén Jiménez Alonso, UOC – Universitat Oberta de Catalunya

L’1 d’abril de 1939, l’últim “parte” de guerra del bàndol sublevat proclamava: «La guerra ha terminado», projectant la imatge d’un final. Tanmateix, era en gran mesura una construcció política: la repressió va continuar, la violència es va reconfigurar i el règim es va prolongar durant dècades.

La guerra no va acabar la violència, sinó que la va reorganitzar.

Tornar avui sobre aquesta data implica interrogar la relació que mantenim amb aquest passat en un context europeu en què proliferen discursos autoritaris i revisionistes. Com mostren els estudis sobre memory politics, el passat esdevé un recurs estratègic que pot ser simplificat o reconfigurat per produir efectes en el present.

Usos polítics del passat en contextos de canvi

L’auge del populisme autoritari difícilment es pot reduir a factors econòmics. Diversos treballs assenyalen que s’inscriu també en transformacions culturals (globalització, migracions, ampliació de drets o canvis en les normes de gènere) percebudes, per determinats sectors, com una amenaça a formes de vida prèvies.

Aquest fet s’ha conceptualitzat com a cultural backlash (reacció cultural) en un debat més ampli, que destaca la imbricació entre dimensions culturals, materials i afectives.

Aquestes transformacions poden viure’s com una pèrdua simultània de referents simbòlics i materials i alimentar relats que reconfiguren el passat com un espai d’estabilitat. Alhora, això dona lloc a versions simplificades i estabilitzades del passat. Aquest esdevenen repertoris de certesa, en què les complexitats i ambivalències històriques es reordenen en narratives coherents que fan el passat mobilitzable.

En el context espanyol, aquesta dinàmica adquireix una ressonància particular. El predomini del “pacte de silenci” i el desenvolupament tardà de les polítiques de memòria han configurat una relació desigual amb el passat recent.

Més que absència de memòria, s’observen formes discontínues de relació: períodes de desactivació pública seguits de processos de reactivació (reconeixement institucional, obertura d’arxius, exhumacions, senyalització) que no sempre generen una relació sostinguda amb aquest passat.

Polítiques de memòria i els seus efectes

Aquests processos han estat i son fonamentals per incorporar a l’espai públic violències històriques invisibilitzades. Tanmateix, com assenyalen Sarah Gensburger i Sandrine Lefranc, la memòria no produeix automàticament consciència crítica: els seus efectes depenen dels dispositius que la vehiculen i dels contextos en què s’inscriu.

Això convida a desplaçar la pregunta cap a quin tipus de memòria es construeix. Les polítiques de memòria s’han articulat sovint al voltant de formes visibles (plaques, monuments, senyalitzacions), que són indispensables, però no sempre suficients. Una placa assenyala i nomena. Inscriu un esdeveniment en l’espai, però no proporciona per si mateixa les eines per interpretar. Entre la inscripció del passat i la seva apropiació s’obre un espai de mediació on es juga la possibilitat d’una memòria reflexiva.

Espais del passat i usos quotidians

Aquest problema es fa evident en espais travessats per usos quotidians. No es tracta només de què es senyalitza, sinó de com aquests llocs són habitats.

El cas del Campus Mundet de la Universitat de Barcelona, un entorn ajardinat de gran valor estètic, resulta particularment eloqüent. En un dels seus edificis, el Llevant, va funcionar un camp de concentració franquista (1939-1940). Malgrat l’existència d’una placa commemorativa, una part significativa de les persones que hi transiten (inclosos universitaris), desconeixen aquesta història, tal com ha constatat el projecte Les absents del record: dones i memòria del Camp de Concentració del Campus Mundet“. La presència del dispositiu no es tradueix automàticament en coneixement del passat ni en una relació activa amb ell.

Això remet a les condicions sota les quals el passat es fa perceptible. Quan un lloc està integrat en dinàmiques quotidianes, la seva historicitat no s’imposa com a evidència: requereix ser activada i interpretada.

Situacions similars es troben en altres contextos: el monestir de Sant Miquel dels Reis (avui Biblioteca Valenciana) o infraestructures a les Illes Balears construïdes per presos republicans i integrades en paisatges turístics.

El passat no desapareix, però la seva integració en el present en transforma les condicions de percepció.

Difficult heritage, aquells llocs romanen, però no interpel·len

La noció de difficult heritage ajuda a pensar aquests casos: passats incòmodes que no s’integren fàcilment en narratives coherents. Sovint s’incorporen a la normalitat sense desaparèixer, però sense generar relació activa. El passat roman, però no interpel·la.

A això s’hi suma la circulació de relats en múltiples espais (institucionals, escolars, mediàtics i digitals). La presència de continguts sobre Franco a les xarxes socials en clau humorística o descontextualitzada mostra que el passat circula també amb lògiques de simplificació i captació afectiva que poden reforçar lectures acrítiques.

El problema no rau només en aquests continguts, sinó també en la fragilitat de les categories amb què intentem anomenar el que està passant. L’ús indiscriminat del terme “revisionisme” dificulta distingir entre operacions històriques diferents. Tota història és, en certa mesura, revisable: noves fonts, preguntes i perspectives reconfiguren els relats històrics.

Quan recordem, busquem comprendre millor o negar?

No és problemàtic revisar la història de Mundet incorporant elements absents dels relats, com la relació de José Gallart Forgas amb el Palau de les Heures i el seu passat colonial, o la presència i l’acció de les dones al voltant del camp de concentració, en gran part absents del relat oficial. Aquestes aproximacions amplien el relat.

Diferent és el revisionisme il·legítim: formes de revisió que no busquen comprendre millor el passat, sinó reconfigurar-lo segons objectius ideològics, desatenent l’evidència disponible. En la seva forma extrema, això adopta la forma de negacionisme.

Quan aquesta distinció no es pot sostenir, tota revisió esdevé sospitosa i, alhora, les distorsions poden circular sense ser identificades. Això empobreix el debat públic i afecta la lectura dels espais de memòria.

En aquest sentit, llocs com el Campus Mundet poden actuar com a dispositius de mediació si són activats i interpretats amb marcs de lectura que permetin preguntar-se com es construeixen els relats històrics, què en queda fora i sota quins criteris es legitimen determinades interpretacions.

Què fem amb la memòria democràtica

La qüestió no és només què fem amb els espais del passat, sinó què fem amb la memòria democràtica. En un context de disputa pels usos del passat, el repte no és només garantir-ne la presència, sinó fer possible la seva problematització.

El que està en joc no és només la memòria del que va succeir, sinó la capacitat d’una societat per reconèixer quins relats l’empobreixen, quins la fan més complexa i sota quines condicions pot continuar pensant críticament la seva pròpia història.

Belén Jiménez Alonso, Profesora e investigadora en el departamento de Psicología (UOC), especialista en duelo, UOC – Universitat Oberta de Catalunya

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.