Tens 0 productes a la teua cistella
Són tants i tan variats els atacs que rep a Espanya la legislació en matèria de prevenció, eradicació i protecció a les víctimes de la violència de gènere, aquella que pateixen les dones pel fet de ser-ho i que està relacionada amb desigualtat per raó de sexe, que resulta molt complicat fer exercicis de reflexió tranquil·la sobre el que no ha estat funcionant en el desenvolupament i aplicació d’aquesta legislació.
La major part del temps, d’aquest temps ja llarg des de l’aprovació de la Llei Orgànica 1/2004 de mesures integrals contra la violència de gènere, ens ho hem passat contrarestant acusacions i explicant-ho tot des del principi.
No, la legislació que protegeix les dones víctimes de la violència exercida per les seues parelles o exparelles no discrimina els homes, ni tan sols suposa una desprotecció per a ells en relació amb les agressions que puguen patir i que, per descomptat, estan sota la cobertura de la legislació penal espanyola.
No, no existeix una asimetria penal ni dret penal d’autor a Espanya; només una tutela penal reforçada en els casos d’amenaces i lesions lleus que puguen patir les dones per part de les seues parelles o exparelles, amb l’objectiu de poder protegir millor les víctimes. A més, aquesta mesura no és exclusiva per a protegir les dones, sinó que inclou altres membres de la família que puguen ser especialment vulnerables.
No, no hi ha milers d’homes en la presó pel mer testimoni d’una dona; és més, la presumpció d’innocència s’aplica en els tribunals amb molt més entusiasme que la necessitat de protecció de les víctimes o dels seus fills i filles.
No, als homes no se’ls aparta de les seues filles i fills quan són denunciats. De fet, la retirada del dret de visites o fins i tot de custòdies s’aplica com a mesura preventiva i fins i tot com a contingut de les sentències condemnatòries per maltractament en molt poques ocasions (entre el 3 i el 6 %, segons les dades del CGPJ).
No, no existeixen milers de denúncies falses. Ho diu la Fiscalia especialitzada en matèria de violència de gènere. Tampoc els sobreseïments i arxivaments provisionals o definitius que es produeixen es corresponen amb fets inexistents o falsos, ni molt menys. És molt més freqüent l’arxivament per falta de proves fins i tot amb testimonis clars per part de les víctimes.
No, les dones no solen mentir quan van a un jutjat, ni busquen interessos espuris amb les seues denúncies. Més aviat, el que succeeix és que les dones víctimes ho intenten tot abans de recórrer a la denúncia i complicar molt el seu propi itinerari judicial. Els jutjats, en moltes ocasions, utilitzen les decisions de les dones en aquest sentit com una prova per a fonamentar la seua falta de credibilitat: «Com creure que li té por si acaba d’arribar a un acord de divorci?» pot ser perfectament una argumentació judicial davant la demanda de protecció d’una dona.
No, no hi ha milers d’euros destinats a ajudes a les dones que denuncien. Tampoc la Unió Europea ni cap altre organisme nacional o internacional proporciona milions d’euros d’ajudes per a les organitzacions que es dediquen a atendre i acompanyar les víctimes. El més freqüent és que les dones que denuncien no tinguen accés a cap ajuda de caràcter econòmic, i si n’hi ha són les habituals per als casos de pobresa i inserció sociolaboral per a les quals cal complir unes condicions generals.
Podria seguir… Em sé els arguments de memòria. Són els mateixos des del 2005 i es reediten cada poc de temps a l’abric de xarxes socials i dels estereotips als quals gustosament contribueixen aquells caps instal·lats en el conservadorisme tramuntà, tan de moda, una altra vegada, que mai van portar massa bé això que la Llei deixara que la seua santa esposa poguera denunciar-los… On arribarem!
I mentre tuit va i tuit ve, o qualsevol parla sobre allò just o allò injust d’aquesta llei en les tertúlies televisives o els debats parlamentaris –que ausades que a vegades costa distingir una taula de tertulians d’una cadena de televisió dels vídeos de les sessions parlamentàries que es poden visionar en el canal de Televisió del Congrés, el Senat o algun dels parlaments autonòmics– anem coneixent algunes històries en primera persona.
Com aquella història d’una mare que, intentant fugir amb els seus fills de qui ella havia denunciat per maltractament, es troba amb una condemna per desobediència i dos xiquets espanyols sense la tutela judicial dels tribunals espanyols; Juana, li diuen.
O com la de la mare que, buscant la protecció de la Justícia contra el pare dels seus fills, després que la Policia estimara risc extrem en la seua situació, ha de sentir que el jutge l’anomena «mal bicho» i coses pitjors. I diu el CGPJ que ací no ha passat res. María, li diuen.
O com aquella altra d’una mare que és represa pel tribunal per pretendre que el seu maltractador condemnat no tinga dret de visites. «No té vosté prou que se li haja condemnat?!», li va dir una fiscal a Isabel.
O com la història que ens va contar Teresa, una àvia que ha portat avant els fills de la seua filla assassinada brutalment. «Dos anys vaig estar anant a la presó perquè el pare poguera veure els seus fills, perquè ho va manar el jutge. Jo agafava una cadira, em posava mirant a la paret i plorava per la meua filla mentre aquest senyor els regalava llepolies». I una s’ha de reprimir les llàgrimes per fer honor al coratge d’aquesta dona.
O aquella altra de com Ruth va haver d’escoltar a ses senyories dient que, després de l’assassinat a mans del seu marit dels seus dos fills, Ruth i José, la seua denúncia sobre maltractament psicològic no tenia suficients indicis de versemblança, sobretot atenent que la denunciant no havia acudit a declarar.
O, aquella altra…
Perdonen; em vaig centrant.
Tenim una Llei orgànica de mesures integrals contra la violència de gènere, aprovada per unanimitat en el Congrés dels Diputats, que comptava en el moment de la seua aprovació amb un 80 % de suport social i que va ser posada en valor a escala internacional per la seua innovació i per com abordava una de les majors vulneracions dels drets humans de les dones, que no és altra cosa que la violència que pateixen per part de les seues parelles o exparelles.
Aquestes dades impressionants no van evitar les crítiques socials, les opinions publicades per les grans signatures del país posant de volta i mitja la llei, per no esmentar les més de 190 qüestions d’inconstitucionalitat contra la llei que els mateixos jutges i jutgesses que van sol·licitar les places dels Jutjats de Violència contra les Dones van interposar en aquell moment. És igual que el Constitucional s’haja pronunciat a favor de la constitucionalitat de la llei, perquè es continua posant en dubte el seu contingut políticament i jurídicament quan et gires.
Mentrestant, hem ampliat les obligacions legals d’Espanya en relació amb la violència contra les dones. Acords internacionals com el Conveni d’Istanbul (Consell d’Europa) que parlen d’altres tipus de violència incloses en el concepte violència de gènere, com la violència sexual exercida contra les dones per les seues parelles o altres persones, però això no obsta perquè alguns magistrats del nostre sistema de Justícia creguen que el fet que cinc homes mantinguen relacions sexuals amb una jove de 18 anys, o fins i tot menor, sense el seu consentiment, puga ser objecte de cap reprovació penal. Fins i tot algú, Ricardo li diuen, creu poder apreciar consentiment sexual en els graus de l’angle del maluc que mantenia la víctima mentre era subjectada per cinc energúmens. Poders especials que s’han d’adquirir en la preparació de les oposicions a la judicatura, només en alguns casos, afortunadament.
Per resoldre tot això hem fet un Pacte d’Estat. Encara sort! També unànime, bé, quasi. També amb el màxim compromís institucional, com ha de ser, i encara sort. Més de 400 mesures que es posaran en marxa en els pròxims cinc anys… Bé, en realitat en els pròxims tres i mig, perquè parlant parlant se’ns n’han passat quasi dos. Però no hi ha cap problema, perquè s’ha posat en marxa un Reial Decret amb les mesures més urgents, encara que en realitat està pendent de convalidació, que l’estan debatent encara els partits polítics que no volien ser unànimes en aqueix sentit, però que, vaja, quasi estan ja el que són les cinc primeres mesures i, d’ací a les 400, un passeig.
Però torne al tema.
Em pot repetir la pregunta?
O millor, ho deixem. Vinga a les manifestacions del 8 de Març, i qualsevol de les qui persistim en la reivindicació del moviment feminista –cada vegada més– ja li ho explicarà.
