Què passa quan explota una bomba nuclear?

1. 18/11/2022

Hiroshima després de l’explosió nuclear
Crèdits: By U.S. Navy Public Affairs Resources Website – http://www.chinfo.navy.mil/navpalib/images/historical/hiroshima.jpg, Domini públic, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=91928

Les principals conseqüències de les deflagracions nuclears, a més de 215.000 víctimes directes, van ser el final de la II Guerra Mundial al Pacífic, l’inici de la carrera nuclear i la Guerra Freda, l’augment de diners destinats pels governs a investigació i desenvolupament (R+D) i el naixement de la gran ciència i del complex militar-industrial. Eisenhower, president dels EUA i general de la II Guerra Mundial, advertia el 1960 de l’enorme poder que havia acumulat aquest complex.

Però, vegem un poc més detalladament en què van consistir aquests processos d’alliberament d’energia a gran escala i els seus efectes sobre l’entorn i, sobretot, sobre les vides humanes. William Laurence recull, al llibre Men and Atoms,[1] el testimoni d’un dels que visqueren en directe la primera prova nuclear, en explotar la bomba Trinity a Alamogordo (Nou Mèxic, EUA) el 16 de juliol del 1945. Era una bomba de plutoni, com la de Nagasaki, i tenia una capacitat destructiva de 19.000 tones de TNT. Vegem què en deia, resumidament, un observador: «En el moment de l’explosió, ascendí com si procedira de les entranyes de la Terra una llum que no era d’aquest món: la llum de molts sols en un. Fou una eixida del sol com el món no havia vist mai abans». I afegeix: «Ascendia una gran bola de foc d’una milla de diàmetre […] que canviava de color […] des del porpra fins a l’ataronjat, expansionant-se, fent-se més voluminosa, elevant-se a mesura que s’expansionava». I encara en diu més: «Des del terra s’elevà un núvol alt que seguia l’estela del gran sol. Al principi era una columna gegant, que adoptà de seguida la forma d’un bolet enorme». Tot això foren efectes visuals, els primers percebuts; ara venien els altres: «En el petitíssim interval de temps [en què havia succeït tot el ja s’ha descrit], no es percebé cap so. […] Després del gran silenci arribà un tro immens. En un breu interval, el fenomen lluminós que havíem vist es repetia amb el so. Era l’explosió simultània de milers de bombes demolidores sobre un mateix objectiu. […] El terra tremolava sota els nostres peus com en un terratrèmol. Molts de nosaltres percebérem una onada de vent calent abans que el so de l’explosió i ens previngué de la seua arribada. L’enorme terrabastall es percebé, aproximadament, un centenar de segons després que el gran llamp; era el primer crit d’un món que tot just acabava de nàixer». Tot plegat, al lloc de l’explosió quedà un forat de 3 metres de fondària i 330 metres de diàmetre, assolint el núvol en forma de bolet els 12 km d’alçada».

Desgraciadament, aquests efectes foren experimentats en carn viva pels habitants d’Hiroshima i Nagasaki unes setmanes després, quan foren atacats sense alertar la població d’un atac imminent de dimensions altrament desconegudes. A tots els efectes lluminosos, tèrmics i sonors que ja s’han descrit, cal afegir la devastació total de les dues ciutats, que quedaren reduïdes a cendra en pocs minuts. A Hiroshima, en un radi de 500 metres de l’explosió, tot va ser incinerat; a 3 km, tots els edificis van ser destruïts i es va produir un fong de pols que va pujar 12 km. Això inclou, lògicament, totes les persones, ancians, xiquets o adults que no es podien ni imaginar el que els acabava de passar. Els qui estaven presents a l’aire lliure foren literalment esborrats del mapa. S’estima que a Hiroshima van morir instantàniament 145.000 persones, i a Nagasaki es van produir 70.000 víctimes. A més, cal tenir en compte que l’exposició a la radiació directa a les explosions provocà diversos tipus de càncer i altres patologies, cosa que provocà més víctimes als pocs dies de l’explosió. També hi hagué, i hi ha encara, pacients que sobrevisqueren amb seqüeles diverses, danys en la pell i nombroses afeccions que no foren letals de manera immediata però afectaren sensiblement la seua qualitat de vida.

Com a mostra de l’extraordinari alliberament l’energia que comporta una deflagració nuclear, podem esmentar altres efectes que tenen lloc durant l’explosió. Un de força impactant és l’anomenat pols electromagnètic, que consisteix en l’alliberament d’energia electromagnètica d’alta intensitat en un període breu de temps. En si mateix és una arma, ja que una explosió amb pols electromagnètic en altitud seria capaç d’inutilitzar tots els sistemes elèctrics i electrònics d’un país, amb el caos que això comportaria.

La tecnologia de l’armament nuclear ha evolucionat molt i els caps nuclears actuals contenen bombes de fusió amb una capacitat de destrucció 20 vegades major. D’altra banda, tal com veurem, l’arsenal nuclear s’ha eixamplat exponencialment, cosa que fa possible una confrontació que podria arribar a escala planetària. El llançament massiu i descontrolat d’artefactes nuclears, a banda que no duraria molt de temps, sí que produiria destrosses irreversibles en la civilització i ens exposaria a fenòmens planetaris com l’hivern nuclear, un canvi climàtic global i immediat que començaria amb un temps extremadament fred a causa de les grans concentracions de fum i sutge que els fongs nuclears injecten a l’estratosfera, amb la consegüent alteració de la incidència de la radiació solar i les condicions de vida al planeta. L’astrònom i divulgador científic Carl Sagan ja ens va alertar d’aquest perill l’any 1985.

[1]           LAURENCE, William L. (1959). Men and Atoms. Simon & Schuster (Gulff & Western Corporation).