Que sempre siga primavera

Francis López Sanchis. Gestora Tècnica de Cultura

El 3 d’abril de 1979, se celebraren les primeres eleccions municipals en democràcia. Els resultats foren favorables a UCD. Però després, els pactes entre PSOE i PCE deixaren fora del govern de les principals ciutats la Unión de Centro Democrático. Aquest fet determina i canvia per complet l’escenari polític local.

El paper portat a terme pels alcaldes i alcaldesses, persones regidores i el teixit administratiu (gestors i gestores culturals i organització) va significar una transformació important en les ciutats i en els municipis per l’entrada d’aire fresc farcit dels valors de la llibertat i la democràcia. Es posaren en marxa polítiques de proximitat, de benestar social i de sensibilitat inspirades en els valors de la democràcia.

La història ens fa coneixedors que les polis han estat l’avantguarda de la civilització, de la democràcia i de les grans revolucions industrials, culturals i de valors, fet que ha contribuït a canviar positivament el món. En els nostres municipis tot estava per fer. I, des d’aquest històric moment, fins a 15 anys més tard, construírem. En els pressupostos municipals començaren a introduir-se paraules com «activitats culturals», «promoció de la Cultura», «programació de teatre», «edicions de llibres locals», «construcció de la Casa de Cultura»… I en les plantilles de personal aparegueren llocs de treball com animador/a sociocultural, responsable d’activitats culturals, tècnic/a de Cultura… A més, les empreses privades, al pas dels anys, començaren a ser sensibles al terme Cultura i s’iniciaren polítiques de patrocini i mecenatge.

I engegàrem els motors de la vitalitat de la gestió de la Cultura. I en gaudírem perquè era molt gratificant. Estàvem creant i sembrant (encara no n’érem massa conscients). Anàrem de pressa, molt de pressa. Tant és així que se’ns va oblidar consolidar els processos. I la Cultura es va convertir en un símbol de la classe política dominant, però no en un referent per a la ciutadania. Estic convençuda que no hauríem arribat a patir la crisi dels valors culturals que estem patint si l’ús, la pràctica i el significat de la paraula Cultura haguera crescut i s’haguera implantat més lentament. Si s’haguera transmés realment el seu ampli contingut. El valor de la Cultura. La seua utilitat. L’objectiu hauria hagut de ser que la Cultura es considerara necessària per al creixement de la persona. Es construïren edificis singulars i necessaris, en molts casos, per a propiciar la trobada al voltant de la Cultura, i ara tenim espais i infraestructures i ens falten persones que consumisquen Cultura; ens falta públic al qual satisfer i adreçar-nos.

Estem en una etapa en la qual el concepte de Cultura, entés com una proposta d’activitat promoguda per l’Administració, té unes connotacions obsoletes. Si mirem i arrisquem cap a endavant, la ciutadania, les persones, volen participar del fet cultural com una manera de manifestar les seues inquietuds i de rebre estímuls. Volen viure la Cultura però fugen de les fórmules encotillades predeterminades, tancades, poc flexibles de la programació cultural. Els gestors i gestores hem de saber perdre el nostre protagonisme i hem d’aprendre a treballar amb fórmules més participatives. Les decisions de programació han de ser compartides i l’èxit depén d’implicar la ciutadania en els processos de programació i de desenvolupament de la gestió cultural. Els nostres polítics han d’estar en aquesta línia o estarem abocats al fracàs. En aquests moments, hem d’anar en la mateixa direcció més que mai perquè, en els darrers anys, els gustos de la ciutadania han canviat i s’ha vist afectada també la manera de consumir Cultura. Pensem a vincular el concepte Cultura amb altres àmbits del teixit social i econòmic com ara el comerç, la indústria local… És moment de no pensar en la Cultura com un compartiment aïllat, sinó com una realitat interrelacionada amb altres aspectes i interessos de la societat.

Per una part, la crisi econòmica ha provocat una selecció natural de productes i d’empreses de gestió cultural, i per altra ha comportat, com a conseqüència també, que els usos, maneres i costums del consum cultural han canviat. L’oferta de la TV o de les xarxes socials o dels centres comercials és major i les comoditats cada vegada més consolidades.

En els primers anys de l’època democràtica, la regularitat de la programació gestava hàbits i una actitud positiva cap a l’oferta cultural de les nostres ciutats. En l’actualitat, a les persones, cada vegada, els agrada menys comprar setmanalment l’entrada per al teatre de la seua ciutat, encara que tinga un cost de 5 euros. Tanmateix, gastaran 70 euros en un concert d’un dels seus ídols del pop actual.

De diners i voluntat, n’hi ha per a allò que es vol, amb la qual cosa l’assumpte no és si hi ha oferta, sinó el tipus, la participació, l’ús i la manera de comunicar o de plantejar una programació cultural. Com a gestors i gestores de la Cultura, hem d’evolucionar perquè, segons com ho fem, ens desconnectarem de les persones usuàries de Cultura. És un moment crucial. Hem de trobar un híbrid entre el concepte de democràcia cultural i el de democratització cultural. La Cultura planificada des d’un nivell alt sense atendre la creació de la Cultura des del nivell més baix no fructificarà. La ciutadania ja no està receptiva. Té massa estímuls que li resulten més còmodes i atractius, i les nostres ofertes han deixat de ser catalitzadores.

Jo no sé com serà la Cultura dels pròxims 40 anys, però sí que sé amb seguretat que és necessari aprendre de l’experiència i del bagatge dels quasi 40 anys que han passat. I no són un fracàs. Entenguem les coses d’una altra manera. Aprenguem. Tenim la informació, l’experiència i la percepció també.

D’ara endavant hem de construir Cultura pensant en la consolidació del concepte (allò que no férem els primers anys de la nostra gestió). En la construcció de la persona, de l’ésser humà com a ésser cultural. Cultura per a la persona, amb la persona i pensant en la persona, com a grup i com a comunitat. Potenciem la Cultura com un concepte força participatiu i dinàmic de creació i de desenvolupament de la ciutadania i del territori. Vinculem la Cultura a l’Educació. Com d’important que és i com ho hem oblidat… Si l’educació haguera estat present en els processos culturals i a l’inrevés, hauríem generat hàbits i una actitud positiva, necessària i predisposada cap a la Cultura. I cap allí hem d’anar. Consolidem. Cultura i Educació de la mà.

I des del respecte a les tradicions i a la cultura del nostre territori, innovem. No oblidem la història i beguem de les fonts dels nostres avantpassats i de la nostra jove vida democràtica. Retroalimentem-nos. Hem de créixer sobre aquests pilars fonamentals, però cal oferir a la ciutadania alguna cosa diferent. Allò que la sorprenga però que, sobretot, li resulte útil. En els pròxims anys ha de canviar el model. A poc a poc, arribarem a la fi de l’individu promotor de la Cultura i al naixement d’equips multidisciplinaris de treball en els quals hi convisquen la direcció artística, la gestió dels recursos administratius, la gestió de les activitats o programes i les persones o ciutadania.

Si no obrem en conseqüència, pot donar-se el cas d’una Cultura oficial i d’una altra en mans de la ciutadania. Que trist! De res valdrà tindre grans pressupostos per al foment de la Cultura si no involucrem les persones, el públic, diana per a la qual treballem. Pensem en la Cultura amb l’expressió «Fem Cultura perquè som Cultura». Que així siga en els pròxims 40 anys més immediats.

Article publicat al nº 417 (juliol/agost 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar