Qüestions de llengua al teatre valencià

03/01/2023

Abordar la relació entre teatre i llengua al territori valencià és, sens dubte, un assumpte complex, sobre el qual ens falten encara moltes dades que podrien fonamentar d’una manera més precisa allò que es pot desprendre de la nostra observació. Per començar, caldria deixar clar que estem parlant del «teatre de text» i no de tot allò que acostumem a encabir sota la categoria de teatre, per la qual cosa ens centrem ara en aquell tipus de creació teatral que té en la paraula (diàleg, monòleg…) el seu element més característic, un àmbit més on la nostra llengua –minoritzada i encara tan menystinguda per alguns sectors–  s’integra dins l’ecosistema artístic i ocupa així l’espai públic.

El teatre de text està sotmés a una sèrie de condicions de caràcter divers que poden explicar la seua major o menor vitalitat. No podem oblidar que aquest, a més de ser una expressió literària, està fortament vinculat a l’activitat escènica, és a dir, al món de l’espectacle. El teatre es mou entre la creació-producció i l’exhibició, la qual cosa implica els agents productors i els encarregats de la programació, o siga, els gestors culturals que prendran decisions també sobre en quina llengua es crea o es programa una obra. I, així mateix, implica un públic, per al qual la tria d’un espectacle pot estar condicionada per la llengua en què aquest s’ofereix. Per tant, en aquesta realitat a la qual volem aproximar-nos l’activitat escènica i el context sociolingüístic conformen un tàndem que interactuen i es retroalimenten. És en aquesta confluència on les polítiques i els plans culturals, que no haurien d’oblidar la relació entre art i llengua, poden fer que aquesta realitat vaja en una o altra direcció.

No podem bandejar el fet que l’activitat teatral es troba vinculada, en una part important, a l’àmbit de les ciutats i poblacions grans, sobretot l’activitat professional de companyies i d’espais escènics, tant públics com sobretot privats. La situació de la nostra llengua fa que aquesta realitat no jugue especialment a favor d’una presència destacada del teatre en valencià a les programacions de les  grans ciutats, de manera significativa a les d’una part destacada dels teatres privats de València. Sens dubte, és en aquest context on les polítiques culturals i lingüístiques adquireixen un paper rellevant, ja que els responsables institucionals i els gestors culturals tenen en la seua mà poder donar un suport major o menor a la nostra llengua a partir de la presa de determinades decisions. Si fem un repàs al que ha ocorregut en aquest segle, podem comprovar com un canvi de govern i de gestors responsables de les arts escèniques ha modificat el perfil lingüístic de la producció pública, com es pot veure quan ens fixem en les produccions portades a terme des de l’Institut Valencià de Cultura. Tot i que estem parlant d’activitat escènica, també és ben important l’impuls als premis literaris, amb les publicacions corresponents, com els que s’organitzen des d’ajuntaments (Alcoi, València, Sagunt, Alzira o Benissa) i des de diputacions com les d’Alacant, amb el premi Evarist Garcia, o de València, amb el Premi Escalante de teatre infantil. Aquestes convocatòries, sens dubte, incideixen en l’escriptura teatral a casa nostra i estimulen els autors i autores a fer ús del valencià, alhora que permeten que els textos premiats i editats arriben a un públic lector.

No obstant això, la relació teatre i llengua està fortament lligada, així mateix, al treball del sector privat, i és l’activitat de les companyies i empreses productores i exhibidores la que també mostra el posicionament de cadascú respecte a les llengües. En aquest sentit, es pot valorar l’aposta que algunes companyies i sales han fet i fan pel valencià com a idioma habitual dels seus espectacles. Així, podem recordar companyies amb una llarguíssima trajectòria com ara L’Horta Teatre, Bambalina, La Dependent, Pot de Plom, Albena Teatre o la Companyia Teatre Micalet, però també d’altres més recents, com Pont Flotant, la companyia de Patrícia Pardo, CRIT, La Família Política… Hem de celebrar que companyies que han treballat en castellà també han incorporat el valencià a les seues produccions: Inestable, Atirohecho, Pérez&Disla, Cactus Teatre, La Subterránea, Bullanga, Anna Albaladejo… En aquest sentit, en alguns casos ens trobem amb companyies que es mouen entre les dues llengües i que sovint ofereixen versions dels seus espectacles en una i altra llengua. A més, és important que companyies que aposten pel valencià es distribuïsquen per tot el territori i que les programacions siguen sensibles a aquesta diversitat de propostes i de procedències. Així, a més de l’exemple de l’alcoiana La Dependent, comptem amb exemples més recents com La Ravalera a Castelló o Esclafit Teatre a Elx, companyies que permeten una presència descentralitzada de l’activitat i de l’oferta teatral, més enllà del Cap i Casal.

Darrere d’aquestes companyies hi ha gran part dels dramaturgs i dramaturgues que han apostat per la llengua –no debades, el model de companyia més reiterat a casa nostra és aquell que es crea al voltant d’un dramaturg/a o d’un equip creatiu. L’autoria valenciana, a hores d’ara, s’ha articulat com a sector gràcies a l’Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors Teatrals (AVEET), creada el 2013, la qual compta actualment amb més de noranta socis. Si ens ho mirem des de la perspectiva de la llengua, gran part d’aquests tenen el castellà com a llengua habitual, tot i que també trobem aquells que es mouen entre les dues llengües o que acostumen a escriure en valencià. Així, als veterans Manuel Molins i Rodolf Sirera s’han anat afegint noves promocions de dramaturgs en què veiem autors –i moltes autores, per fi– centrats en l’escriptura en valencià, la qual cosa ha permés que continue la recuperació de la llengua iniciada als anys setanta del segle passat. En la promoció sorgida a finals dels vuitanta i primers anys noranta tenim casos com els de Ximo Llorens, Carles Alberola, Pasqual Alapont, Xavi Castillo o Roberto García. En la promoció del canvi de segle trobem Patrícia Pardo, Juli Disla, la creació col·lectiva de Jesús Muñoz, Pau Pons, Joan Collado i Àlex Cantó (Pont Flotant), Xavier Puchades o Maribel Bayona. Posteriorment, comptem amb aportacions de Laura Sanchis, Emili Chaqués, Joan Nave, Anna Marí, Daniel Tormo, Paco Romeu, Guadalupe Sáez, Núria Vizcarro, Gemma Miralles, Sònia Alejo, Isabel Martí, Paula Llorens… O dels més joves Adrián Novella, Borja López Collado, Laia Lloret, Clàudia Serra o Albert Bellés, que van sumant-se a aquest fer possible que el valencià continue als escenaris ben viu i des d’estils i discursos diversos.

Ara bé, no podem oblidar que el context institucional favorable actualment al valencià, que sens dubte ha propiciat un canvi respecte al que va ocórrer fins al 2015, està marcat pels resultats electorals i per les decisions dels nous responsables culturals. En aquest sentit, no només ha de ser important la política i l’activitat impulsada des de la Generalitat, dirigida sobretot a públic adult, sinó tota aquella activitat centrada en el públic escolar i familiar. Així, és ben rellevant l’aposta que es faça tant des del sector públic, amb el Teatre Escalante com a referent indiscutible, com des de les campanyes escolars que organitzen sales com el Teatre L’Horta, el Micalet o el Raval de Gandia. En aquest àmbit, també esdevé significativa la disposició dels centres escolars i de les famílies a participar en activitats teatrals –tant des de la posició de receptors com des de la de creadors– que normalitzen l’experiència escènica en valencià, sobretot en els contextos més castellanitzats. En aquest sentit, cal apel·lar als programadors i als prescriptors/mediadors perquè acosten el públic jove al nostre teatre i col·laboren a fer del valencià una llengua habitual en la participació cultural des de la infantesa. Aquest repte no només involucra el teatre com a espectacle, sinó també la lectura de textos dramàtics, una possibilitat que, per exemple, l’editorial Bromera ens facilita mitjançant la col·lecció «Micalet Teatre».

Com déiem a l’inici, aquest és un assumpte complex, on es barregen qüestions i interessos diferents i, de vegades, contraposats. Des de qüestions ideològiques i posicionaments personals a consideracions econòmiques, que fan que s’opte per una llengua o per un format, dins un mercat malauradament reduït –en què no és fàcil accedir als altres territoris de llengua catalana– i amb dades de programació i d’assistència millorables. Al capdavall, diríem que aquesta no és només una qüestió de teatre sinó una qüestió sociolingüística, de circuit cultural i de sensibilitat individual i col·lectiva cap a la diversitat cultural i lingüística. En qüestions de llengua portem ja una llarga trajectòria on les polítiques –més enllà d’accions concretes i valuoses, com les esmentades sobre producció pública, o algunes altres– no han volgut o no han pogut redreçar una situació general que no sol anar a favor del valencià. Afortunadament, comptem amb estructures i persones que mantenen una actitud positiva i ferma cap a la llengua i fan possible una continuïtat en el desenvolupament del nostre teatre de text. Necessitem, però, la complicitat de tots els agents (creadors, formadors, gestors i espectadors) perquè el valencià no només seguisca ocupant l’espai públic d’una manera constant –més enllà dels vaivens polítics– sinó que tinga l’oportunitat de veure augmentada la seua presència damunt els escenaris i a les pàgines d’un llibre. Per aconseguir-ho som tots necessaris i responsables. Per sort, des de fa dècades comptem amb dramaturgs disposats a fer-nos pensar i gaudir des de l’escena i en valencià.