Qui adora els teracapitalistes¹?

El Programa Mundial d’Aliments de Nacions Unides (UN World Food Programme) està encarregat de la sostenibilitat alimentària del planeta. Segons el seu exdirector, David Beasley, amb tan sols una donació de sis mil milions de dòlars procedents d’algun «teracapitalista», s’acabaria la fam de vora quaranta-dos milions de persones. I ho diu un polític del Partit Republicà dels Estats Units d’Amèrica (EUA).

 

La pandèmia per COVID encara va fer més rics els «teracapitalistes»

El 2020 serà recordat com el de la pitjor crisi econòmica des del crack del 1929; tanmateix, els «teracapitalistes» van superar en un any un valor patrimonial similar al PIB d’Itàlia, un dels països més rics del món.

L’acumulació de tanta riquesa en tan poques mans com les de Gates (Microsoft), Bezos (Amazon), Musk (Tesla) i Zuckerberg (Facebook, Instagram, WhatsApp) té conseqüències greus. Una d’elles, atemptar contra la democràcia, per molt burgesa que sigui.

He esmentat els noms d’alguns posseïdors de les majors fortunes del món. Tanmateix, estic convençuda que, dels més rics entre els rics, no en sabem absolutament res, perquè els agrada l’anonimat. Els que surten en la premsa són tan sols la punta de l’iceberg.

Les fortunes d’aquests acumuladors que superen el PIB d’un bon grapat d’Estats els permeten imposar i defenestrar polítics, canviar lleis que els afectin negativament i capgirar situacions que abans, almenys aparentment, sols eren competència dels Estats.

El genocidi que està provocant Israel entre els palestins, per exemple, és un cas clar del poder econòmic dels lobbies jueus arreu del planeta. Per molt que es queixin cada cop més Estats al món, cap ni un no gosa dur-hi a terme una política decidida de boicot, cosa que sí que ha fet la Comunitat Europea (CE) amb Putin després d’envair Ucraïna.

El mateix Mark Zuckerberg té ja un control colossal sobre la humanitat. Bastant més que no pas els senyors feudals, els monarques, els emperadors i els grans magnats de la segona meitat del segle XIX i gairebé tot el segle XX, com ara John Astor, John Rockefeller, Andrew Carnagie o Cornelius Vanderbilt. I això només als EUA. Als peixos grossos dels segles XIX i XX, els anomenaven «robber barons» (senyors del robatori) perquè explotaven els treballadors pagant-los malament, obligant-los a treballar moltes hores, impedint que tinguessin drets i prohibint els sindicats.

Amb tot, els opulents d’abans i d’ara comparteixen «objectius»: subornar i/o comprar polítics, mantenir en la precarietat o l’esclavatge els treballadors, impedir la funció dels sindicats, afonar la competència i monopolitzar el mercat. Han aconseguit així ajustar als seus deliris acaparadors les bases materials de la societat.

 

Una part cabdal de l’opinió pública actual els adora

Sembla que els estimen més que no pas els odien, tal com ens mostren les revistes de tirada general i algunes d’especialitzades amb una forta deriva cap a la dreta. Ara bé, si furguem una mica, podem veure que s’ha iniciat una onada d’odi i de ràbia semblant a la que es va aixecar en la dècada dels 1930 contra els potentats de llavors. En totes dues ocasions, però, van ser infravalorades pels qui n’havien estat la causa i, ara mateix, en són cada cop més els pertanyents a aquesta onada, encara que pugen ben a poc a poc.

L’amassament de diners per part del capitalisme va desembocar en vagues massives que dugueren a la primera llei antimonopoli i a reformes socials determinants. Entre d’altres la consolidació de l’estat de benestar general; si bé el capitalisme no va ésser substituït per cap altra estructura. Després de la crisi del 1929, una política més progressista va permetre un canvi de situació per a la classe treballadora que va durar fins als 1970, moment en què el neoliberalisme en va prendre les regnes.

I per què cauen bé al públic els «teracapitalistes»? Perquè el poder té un enorme component afrodisíac, a més de comptar amb polítics que no estan a l’altura i periodistes que bavegen davant seu. Es tracta d’una ciutadania atacada per la filosofia zen o la psicologia de l’esclau i aguanta allò de no dir.

 

Alguns trets definitoris i alguns exemples

Un d’ells és l’externalització de mitjans de producció, treballadors i directius, i l’actuació d’algunes empreses, que funcionen d’acord amb el que diuen els usuaris a través de ressenyes i opinions.

Tres empreses «modèliques» d’aquestes característiques són:

UBER2, on el cotxe, el carburant, el segur i les hores de conducció les posa el taxista; que és qualsevol particular que vulgui oferir-s’hi. L’empresa sols posa l’APP i una publicitat eficaç, la qual cosa li suposa un 25% de benefici de cada carrera. Risc, doncs, per UBER, cap ni un.

AIRBNB3 ha superat les més importants cadenes hoteleres del món, però no ha aportat materialment gairebé res. A França, per exemple, sols hi havia 25 empleats el 2015; a Itàlia, 20. Tanmateix, aconsegueix molts diners dels béns immobiliaris que pertanyen a altres El 2019, ja oferia set milions de cambres en vora cent mil ciutats d’arreu del món sense posseir-ne cap. Ara són incomptables, perquè, a més, es beneficien en molts llocs de no pagar cap taxa municipal ni estatal. Funcionen en la més completa clandestinitat.

APPLE4 té poquíssims empleats i cada cop estan més externalitzats. A més de ser la de major capitalització borsària, és campiona quant a evasió fiscal, ja que es val de tots els forats legals que troba o crea lleis que l’afavoreixen on poden.

 

La subcontractació

Un àmbit en què aquests «teracapitalistes» també coincideixen. Consisteix a posar en mans d’un contractista o subcontractista el treball realitzat per a una empresa principal, ama de l’obra o la feina.  Ell és qui executa les obres o els serveis per compte o risc propi. És el que ocorre en Zara, Nike, Apple i moltíssimes més.

Els serveis poden ser múltiples i variats: comptabilitat, finances, facturació, recursos humans, logística, distribució, compres, inventaris, disseny, fabricació de serveis i productes, atenció al client, anàlisi de mercat, màrqueting… Fins i tot, han arribat a crear o utilitzar falses cooperatives.

N’hi ha de dos tipus, el tàctic i l’estratègic. El primer consisteix a externalitzar les activitats, que són complementàries a l’activitat principal de la companyia per tal de reduir costos. És la que empren els nostres «amics teracapitalistes». Sol ser estable i duradora, ja sigui amb freelancers o amb empreses. Aquestes empreses poden estar en el país on està l’empresa principal o a l’estranger, cosa que ha estat habitual fins ara, en què han abaixat tant els salaris dels treballadors del país on està l’empresa principal que ja no cal anar-se’n fora per a reduir costos.

El problema és que els treballadors que fan el gros depenen d’aquests subcontractes. Per això, aquesta estructura s’ha carregat el contracte social, consistent en un acord realitzat en l’interior d’un grup pels seus membres, com ara un Estat, amb els drets i els deures de la seva ciutadania.

 

Els paradisos fiscals

Com els «teracapitalistes» deuen creure que no guanyen prou amb la subcontractació, els han potenciats. Acumulen tanta riquesa que ja no els cap als bancs i han de buscar-se «coves» —com la d’Alí Babà i els quaranta lladres— on amagar-la. N’hi ha pertot arreu, però semblen proclius a les illes, com les Illes Caiman i Illes Verges Britàniques.

Els «campions» d’aquests paradisos són APPLE, Microsoft, Google —castigada per la CE a pagar una multa, però Trump amenaça de pujar-nos els aranzels si no li la traiem—, Amazon, Facebook, Uber, Goldman Sachs i Airbnb (la més «campiona» de totes).

 

La Borsa no vol que la gent treballi

Els accionistes de les empreses no hi veuen amb bons ulls que tinguin massa treballadors, que creïn llocs de treball. No els agrada pagar salaris. Ara bé, en cas de no poder prescindir-ne, almenys —diuen— que no estiguin ben pagats.

 

 

NOTES

 

1 Neologisme propi amb el qual defineixo els màxims acumuladors de riquesa del planeta. En parlo en un article al meu blog (https://pepaubeda.net/ca/articulo/els-teracapitalistes/).

2 Empresa finançada per capital de risc amb seu a San Francisco (Califòrnia). Fundada per Garrett Camp i Travis Kalanick, proporciona als clients una xarxa de transport a través de vehicles registrats en el seu servei que ofereixen un servei logístic (Viquipedia).

3 Plataforma que permet publicar, descobrir i reservar diferents allotjaments. Disposa de vora un milió de propietats en més de 195 països, repartits en 33.000 ciutats arreu del món. Va ser creada el 2008 i és un dels recursos més buscats pels turistes. Va ser fundada el 2008 per Brian Chesky, Joe Gebbia i Nathan Blecharczyk a San Francisco.  El finançament original es va aconseguir a partir de la contribució de diferents empreses (Viquipedia).

4 Empresa tecnològica multinacional amb seu a Cupertino (Califòrnia). De les més  grans del món quant a ingressos i capitalització de mercat. En l’àmbit de la informació, està dins les 5 més grans dels EUA: Alphabet, Amazon, Meta Platforms i Microsoft.