Qui controla la comunicació?

Ha fet ja dos anys de la mort d’Arcadi Oliveres². Com altres intel·lectuals —Noam Chomsky n’és un exemple—, no callava les injustícies que havia constatat. Entre d’altres, va afirmar en un grapat d’ocasions que els tres poders que controlaven el món eren la indústria armamentista, la banca i l’exèrcit. Però, llavors, què hi ha del «quart poder»³, és a dir, la premsa? Tal vegada ha deixat de ser-ho?

Els mitjans de comunicació del començament

La premsa va ser tan influent com el poder legislatiu, l’executiu i el judicial, i ningú millor per a dir-ho que el lúcid teòric Jeremy Bentham⁴.

El filòsof britànic considerava que la premsa tenia dos usos: moral i polític. El primer consistia a posar fre als desordres de la conducta pública i, per a això, havia de fer objecte de major o menor desaprovació i retret, segons la natura del cas, a les persones a les quals el mal comportament fos imputable. Si la premsa no posés fre a aquestes conductes —reflexionava— aquelles que no estiguessin legalment prohibides i castigades quedarien lliures de qualsevol control. Quant a l’ús polític, la seva funció consistiria a contenir el poder incontrolable o despòtic en mans de qui resultés elegit per a exercir les funcions de govern.

Ara bé, Bentham hi afegia que també la premsa havia de tenir límits, com els altres poders, ja que, si s’imputaven falsament faltes no comeses a algú, es produiria un efecte nociu per part de la llibertat de premsa. Amb tot i això, Bentham asseverava que la premsa podia servir per a defendre els més febles i, fins i tot, en cas d’una acusació falsa, la persona imputada sempre podria trobar la via reglamentària per a demostrar la seva innocència. Com s’ha pogut comprovar històricament, estava carregat de raó.

Els mitjans de comunicació actuals

Tant en la premsa com en la ràdio o la televisió, la situació ha canviat molt. Sobretot pel que fa a la possibilitat de poder actuar lliurement. Més encara: hem pogut constatar que els mitjans més seriosos, veraços i millor informats són els que es troben en una situació econòmica pitjor i en perill de desaparèixer. Per contra, aquells comprats pels qui han esdevingut els seus propietaris i han imposat les seues directrius han sobreviscut i, fins i tot, prosperat.

Però, llavors, on queda la llibertat ètica dels mitjans de comunicació? I com podem neutralitzar les seves fal·làcies informatives des de la ignorància? On acudir per a saber la veritat? Sols cal observar l’esdevingut davant l’actual conflicte ucraïnès o la guerra en la vella Iugoslàvia per a concloure que cada mitjà es mou al son de la pastanaga que li posa a l’ase el seu amo. Per a saber, doncs, com «està el pati», haurem de començar investigant qui controla la informació.

La internacional

D’acord amb les dades aportades per A. Marco, sols sis grups controlen el 70% del «negoci comunicatiu» i tots tenen la seu als Estats Units d’Amèrica.

Es tracta de Time Warner, Disney, News Corporation —recentment fusionada amb 21st Century Fox—, NBC Universal, Viacom i CBS. Les dues darreres a punt de fusionar-se també. És a dir, aquests sis gegants posseeixen vora 1.500 periòdics, 1.100 revistes, 2.400 editorials, 9.000 emissores de ràdio i 1.500 cadenes de televisió. Què poden, doncs, fer els mitjans reduïts per a sobreviure en aquesta jungla de King Kong?

En el cas d’Europa, d’acord amb les dades aportades per Jesús González Pazos⁵, els grans grups multimèdia son l’alemany Bertelsmann, la britànica BBC, els francesos Vivendi i Lagardère, l’italià Mediaset —fundat per Silvio Berlusconi, famós pels escàndols de tot tipus que l’han envoltat— i l’espanyol Prisa.

Pel que fa a Iberoamèrica, destaquen quatre conglomerats: Televisa a Mèxic, Globo al Brasil, Clarín a l’Argentina i el Grup Cisneros a Veneçuela; a més dels interessos d’empreses espanyoles de comunicació com Prisa o Atresmedia.

Els gegants d’Internet

No podem obviar l’entrada en el mercat mediàtic —sobretot en l’àmbit audiovisual i a causa de la revolució tecnològica— dels gegants d’Internet, com ara Google —que comprà el principal canal de vídeos del món, YouTube, per 1.300 milions de dòlars el 2006—, Facebook —que va adquirir WhatsApp i Instagram—, Apple —que ha fet una immensa aposta per la televisió en línia a la carta per a competir amb Netflix i HBO—, Amazon —que ha apostat per Amazon Prime Videos—, Yahoo! i Microsoft. Sense oblidar l’auge en la compra de mitjans de comunicació històrics per part de multimilionaris com Jeff Bezos, fundador d’Amazon, que va comprar el 2013 el Washington Post per 250 milions de dòlars o John Henry, inversor i propietari de l’equip de beisbol Red Sox, que va adquirir el Boston Globe per 70 milions de dòlars o Warren Buffet, que, a través del seu holding Berkhire Hathaway, ha multiplicat les adquisicions en els darrers anys, com ara els 63 periòdics del grup Media General el 2012.

El cas espanyol

La concentració és força elevada. Un informe del Center for Media Pluralism and Media Freedom, realitzat el 2016, revelava que un altíssim percentatge de les audiències de ràdio i televisió a Espanya depenien d’un nombre molt reduït de grans grups mediàtics.

En televisió, els dos grans conglomerats privats —MEDIASET i ATRESMEDIA— seleccionen el que veu el 58% de l’audiència i s’enduen el 89% dels ingressos per publicitat de la televisió en format obert.

Quant a la ràdio, el grup Prisa (Cadena Ser), l’Església Catòlica (COPE), Planeta (Onda Cero) i el Grupo Godó (RAC1) decideixen el que escolta el 80% de l’audiència total de la ràdio espanyola i controlen el 98% del mercat. No obstant això, convé indagar quins grups mediàtics privats espanyols, per volum de negoci, influència política i audiència, estan devorant bona part del pastís arreu del país.

El Grupo Prisa, el mitjà més representatiu del qual és periòdic El País, l’esportiu As i la Cadena SER posseeixen centenars d’empreses de comunicació i editorials com Santillana. Així mateix, en l’actualitat, manté presència en 23 països, sobretot en Iberoamèrica. El poder en Prisa es troba repartit entre fons d’inversió internacionals com Ámbar Capital i un fons de Qatar, Telefònica i bancs com HSBC i el Banc de Santander. Així i tot, en els darrers tres anys, el grup editor d’El País ha perdut més de 430 milions d’euros.

El Grup Vocento és fruit de la fusió de diversos mitjans. En primer lloc, el Grupo Prensa Española, vinculat a la monàrquica i conservadora família Luca de Tena, que té el seu origen en la fundació del periòdic ABC a principis del segle XX. Vocento controla una dotzena de periòdics regionals i distribueix les emissions espanyoles dels canals televisius Disney Channel i Paramount Channel, a més d’uns quants canals de televisió local. En total, més de cent empreses dedicades al món de la comunicació.

El Grupo Correo, vinculat a la família Ybarra, nau capitana de la burgesia basca, que va començar el seu camí al País Basc abans dels 1930.

El Grupo Planeta és la desena empresa editorial del món i, en la darrera dècada, ha adquirit un autèntic imperi mediàtic gràcies al control d’Atresmedia, una de las «dues potes» del duopoli televisiu espanyol. És accionista de referència d’Atresmedia, que inclou els canals televisius Antena 3, La Sexta, Neox, Nova, Mega i Atreseries. Posseeix les emissores de ràdio Onda Cero, Europa FM, el periòdic La Razón i les revistes de Prisma Publicaciones, com Interiores i Objetivo Bienestar. També una branca de cinema amb la productora Atresmediacine i la distribuïdora DeAplaneta. Fins i tot, durant anys i malgrat el posicionament de la família Lara, propietària del grup, contrària políticament al moviment independentista català iniciat a finals de la dècada passada, va ser accionista principal del diari Avui, fins que el va vendre al Grupo Hermes, propietari del periòdic El Punt, per al qual jo escrivia articles de viatges en català.

El paper de la Banca i dels fons d’inversió en la comunicació

És fonamental. Si fins a la crisi financera del 2008, els bancs havien estat importants per als mitjans de comunicació en Espanya, ara mateix han esdevingut, a més, els seus amos. Que, per altra banda, és alguna cosa de semblant al que ocorre amb els partits polítics en general…

El Grupo Prisa passà de tenir deutes amb la Banca a intercanviar-les per accions que acabaren en mans de CaixaBank —fins l’absorció d’una sèrie de bancs, es denominà La Caixa. Tanmateix, en l’actualitat, té un pes irrellevant després d’una ampliació de capital. També tenen accions l’HSBC i el Santander.

Unidad Editorial, propietària de El Mundo, és del conglomerat italià RCS, amb un pes creixent de la banca italiana.

Vocento estava tant en l’òrbita del Banc de Santander que arribà a tenir un president —Rodrigo Echenique— compaginant el càrrec amb la vicepresidència del Banc de Santander i les responsabilitats de marmessor d’Emilio Botín.

Alguns emporis mediàtics poden estar relacionats amb determinats bancs. De fet, Vocento ha estat vinculat tradicionalment al BBVA. En efecte, la família Ybarra —que controla un 11,077% del conglomerat a través de Mezouna S.A.— cimentà Vocento a través d’aquest banc. El Grupo Godó s’ha fusionat amb CaixaBank, amb el comte de Godó en el consell del banc i, abans, com a vicepresident de La Caixa. Finalment, el diari català Ara té com a accionista de referència la família Rodés, amb una vinculació tan històrica amb La Caixa que és com si fos de la casa.

Y no oblidem els fons d’inversió, com  l’immobiliari BlackRock —en el punt de mira dels moviments que defenen el dret a l’habitatge—, que té inversions en mitjans de comunicació: 4,8% d’accions de Mediaset, propietària de les cadenes Tele 5 i Cuatro.

Segons dades de la CNMV⁶, la Banca posseeix 639 milions d’euros en accions de mitjans de comunicació en Espanya. Per a controlar aquest poder, en les passades eleccions generals, una de las promeses electorals d’Unides Podem (UP) fou «Prohibir que els bancs i els fons siguin propietaris dels mitjans de comunicació».

Les empreses cotitzades sols tenen obligació de donar a conèixer els seus accionistes significatius; és a dir, aquells que posseeixin més d’un 3% de la companyia. Segons dades aportades per la CNMV, la percepció numèrica és que els bancs no tenen tant de poder sobre els mitjans. Certament, el Banc de Santander és l’única entitat espanyola amb participació en grups de comunicació com Prisa (4,14%) i Vocento, a través del seu gestor d’inversions Santander Asset Management, amb un 3,977%, editora d’ABC. També és destacable la presència del banco estranger HSBC, amb un 9,108 de Prisa.

Pel que fa als fons d’inversió, resulten més significatius en percentatges i estan en Mediaset, Atresmedia, Vocento i Prisa. El fons Amber Capital és el seu accionista majoritari amb un control de gairebé el 30%. El fons voltor BlackRock compta amb un 4,876% de Mediaset, a més de participar en altres empreses de l’IBEX 35⁷, com el Banc de Santander (5,395%), BBVA (5,917%), Telefònica (4,999%) i ACS (3,173%) entre moltes altres.

Segons la seua pròpia web, Prisa és el major grup de mitjans de comunicació en castellà i portuguès. El 2012, va decidir convertir el seu deute financer en accions per a evitar la fallida i en juny d’aquell any anunciava l’entrada de La Caixa, Banc de Santander i HSBC en el seu accionariat, en bescanviar els 334 milions d’euros de deute en bons de la companyia. Després, se sumaria Telefònica, que es va fer amb 100 milions d’euros en accions. L’aterratge definitiu va tenir lloc l’estiu del 2014, quan els tres bancs es feren amb el 23% de l’accionariat. L’ara anomenada CaixaBank va diluir les seves accions en febrer del 2018, quan comptava amb un 5% d’accions de la companyia. En l’actualitat, «no té participació accionarial en cap grup mediàtic, mitjà de comunicació o empresa de l’àmbit de la informació».

Un  altre destacat exemple del poder de la Banca en els mitjans de comunicació el trobem en Planeta, soci majoritari d’Atresmedia, i vinculat al Banc de Sabadell. El 2003, José Manuel Lara Bosch⁸ esdevingué president de Planeta i conseller del Banc de Sabadell.

Importància de la publicitat en la comunicació

En el cas del nostre país, el sector mediàtic va ser sempre tan feble que esdevingué fa ja anys ostatge de la inversió publicitària de grans companyies, aquí materialitzades en l’IBEX 35.

Voldria relatar com a cloenda una anècdota àmpliament coneguda pels admiradors —entre els quals em compte— de l’excel·lent intel·lectual, escriptor i periodista d’investigació Gregorio Morán⁹, home destacadament progressista. Durant quasi tres dècades, va escriure una columna en el periòdic català conservador La Vanguardia anomenada Sabatinas intempestivas. Al cap d’aquest temps i després d’estar de baixa a causa d’una greu malaltia, fou acomiadat pel periòdic en qüestió sense cap explicació i via burofax. Durant aquelles quasi tres dècades d’articles setmanals, sols en dues ocasions el censuraren i n’impediren la publicació. En el primer cas, en criticar l’actuació de l’Estat d’Israel a Palestina per un dels múltiples casos de terrorisme amb què ens “amenitza” l’Estat sionista. La plana major de l’empresariat jueu a Espanya es va presentar en el despatx del director i li va exigir que no publiqués aquell article. En cas contrari —amenaçaren— en retirarien tota la publicitat. És a dir, que no sols imposaven el que es podia o no podia escriure-s’hi, sinó també que exercien una censura prèvia en rebre els articles abans que fossin publicats. El segon article prohibit va ser informació relacionada amb els «tripijocs» de  la família de Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya durant més de dues dècades.

¹ Dades procedents de l’economista Antonio Marco.

² Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945 – Sant Cugat del Vallés, 2021) economista i professor que va presidir l’Associació Justícia i Pau de Barcelona, organització que lluita per la promoció i la defensa dels drets humans arreu del món. Autor de nombrosos  escrits sobre les relacions nord-sud, el comerç internacional, el deute extern i l’economia de defensa. Participà en nombroses taules rodones i conferències per parlar de tots aquests temes. També va col·laborar amb diferents moviments socials cristians i va escriure en les seues publicacions. Va ser defensor del Decreixement.

³ És una expressió que al·ludeix als mitjans de comunicació per ser un sector domtat de gran poder i influència en els assumptes socials i polítics d’un país. Va començar a emprar-se en el segle XIX per part dels governs i els seus representants i va ser el quart perquè competia en hegemonia amb els poders executiu, legislatiu i judicial.

⁴ Jeremy Bentham (Londres, 1748 – 1832)  va ser filòsof, jurista, economista, escriptor i reformador social anglès considerat el pare de l’utilitarisme modern. Cal destacar el seu magnífic llibre Fal·làcies polítiques.

⁵ Jesús González Pazos (País Basc) és llicenciat en Antropologia i Etnologia. Especialista universitari en Drets Humans i postgrau en Movimientos Sociales de América Latina.

⁶ Comissió Nacional del Mercat de Valores.

⁷ És l’acrònim d’Iberia Índex, principal índex borsari de referència de la borsa espanyola elaborat per Bolsas y Mercados Españoles (BME). Està format per les 35 empreses amb més liquiditat del país que cotitzen en el Sistema de Interconexión Bursátil Español (SIBE) en les quatre borses espanyoles (Madrid, Barcelona, Bilbao i València). Es tracta d’un índex ponderat per capitalització borsari; és a dir, no totes les empreses que el formen tenen el mateix pes. S’engegà el 14 de gener del 1992 i la seva major pujada es va produir el 10 de maig del 2010, a causa de l’aprovació del pla de rescat europeu després de la segona pitjor setmana de l’índex en la seva història. La primera fou en octubre del 2008, a causa de la crisi financera internacional. La major caiguda diària de l’IBEX 35 es va produir en plena crisi de la pandèmia per COVID-19, sobretot el dijous 12 de març del 2020.

⁸ José Manuel Lara Bosch (Barcelona, 1946 – 2015) fou un empresari espanyol, fill de l’empresari i editor José Manuel Lara Hernández, capità de la Legió a Barcelona durant la Guerra d’España i de Teresa Bosch Carbonell. El seu pare va crear el Grupo Planeta el 1949 y ell en va ocupar la presidència. Va tenir diferents responsabilitats dins del grup, tant a Espanya com a Iberoamèrica. El grup va sorgir a partir de l’Editorial Planeta i avui és el primer grup espanyol de comunicació que opera a Espanya, França i Iberoamèrica. De capital íntegrament familiar, concentra la seua activitat en l’àmbit editorial, de la informació, la formació i l’entreteniment audiovisual,  i compta amb més de 100 empreses entre pròpies y participades. És el primer grup editorial a Espanya i Iberoamèrica, el segon a França i un dels principals líders a Europa. La seva principal inversió des de finals dels 1990 ha estat en mitjans de comunicació, fins esdevenir un dels grans líders espanyols. Atresmedia Corporación està formada per Antena 3 TV, La Sexta, Onda Cero Radio, Europa FM i Melodía FM. També és accionista dels diaris La Razón i ADN. A partir del 2007, esdevingué el propietari de la majoria d’accions del primer grup de comunicació colombià, Casa Editorial El Tiempo, editor del diari líder a Colòmbia El Tiempo i del primer canal de televisió local de Bogotà, Citytv, entre altres moltes publicacions.