Tens 0 productes a la teua cistella
09/05/2019
L’arribada de la democràcia cultural va propiciar la proliferació d’espais culturals a municipis i ciutats per tot el nostre territori i, consegüentment, es crearen programacions d’arts escèniques per a dotar-los de contingut. Pràcticament des d’eixe mateix moment, l’oferta sempre ha sigut desproporcionadament més gran que la demanda, cosa que ha fet necessaris filtres per a decidir la programació de cada espai i la creació d’una nova professió: els programadors i programadores culturals. La quantitat, diversitat i tipografia de les diferents programacions dependrà de diferents factors que intentarem resumir.
La titularitat del teatre serà una diferència fonamental (o hauria de ser-ho): una sala privada programarà amb criteris legítims i coherents de comercialitat (tenim a les nostres ciutats diversos exemples que una programació comercial pot ser perfectament innovadora i de qualitat). Els teatres de titularitat pública, que són la immensa majoria i quasi tots els dels municipis, haurien de seguir altres directrius: afavorir la creació i innovació de noves propostes, primar la qualitat enfront a la comercialitat, promoure el treball dels i les artistes valencians, fomentar la nostra llengua, potenciar les companyies i autors i autores locals, etc. Però totes aquestes bones intencions, aparentment fàcils de portar a terme, ensopeguen sovint amb diverses dificultats:
Els tècnics i tècniques de Cultura municipals són (som) generalistes i multidisciplinaris; a banda d’elaborar la programació cultural, programem exposicions, demanem subvencions i fem moltes altres tasques administratives, coordinem personal, gestionem infraestructures i ens reunim amb joves creadors, associacions culturals, falles i mestresses de casa. Cada setmana hi ha moltíssimes propostes escèniques i musicals que hauríem de conéixer per a programar amb coherència, cosa totalment impossible amb setmanes de set dies. Però, a banda, hi ha condicionants tan potents com el pressupost, les dimensions i l’equipament de les nostres sales, que normalment ha evolucionat molt menys que les propostes escèniques. Tot això sense oblidar que les directrius culturals d’un ajuntament o d’una conselleria les marquen els polítics de l’àrea, amb més o menys intromissió en la programació però un amb gran desig d’omplir la sala de públic en cada proposta (igual com els programadors i les programadores).
Però, potser una de les majors dificultats siguem els tècnics i tècniques mateixos. El Circuit Cultural Valencià és un projecte de cooperació interinstitucional que propicia l’Institut Valencià de Cultura amb els ajuntaments valencians, i que actualment compta amb 81 municipis i dues universitats associades. Això és la major part de la programació valenciana d’arts escèniques i també la major concentració de professionals de la programació cultural valenciana. Quasi tots els tècnics i tècniques que hi formem part som càrrecs únics, sense que els ajuntaments s’hagen plantejat en cap moment que la programació i l’activitat cultural creix i ha de créixer, amb un component afegit de responsabilitat, i gairebé la major part de nosaltres portem entre vint i trenta anys en la professió… Potser caldria obrir finestres i deixar entrar aire fresc i noves idees.
