Qui estiga bé que no es menege? Sobre la ʽburgesiaʼ i la cosa nacional al País Valencià

Potser valdria la pena començar amb cinc premisses per al debat. La primera és que la història contemporània valenciana no és especialment anòmala. De fet, s’assembla molt a la història de moltes societats de la vora de la Mediterrània (perifèriques i moderadament pobres). En segon lloc, que l’opció per una proposta política nacionalista (en confrontació amb un altre marc nacional i/o estatal) no és cap llei històrica, i de fet, la majoria de les societats europees no han encetat aquesta via. En tercer lloc, que és difícil –si no impossible– parlar en singular de burgesia. Els sectors burgesos, la classe social que és la burgesia, és un conjunt sovint divers i dispers, amb interessos que poden ser comuns o no ser-ho. Burgesies industrials i burgesies agràries poden compartir alguns interessos de classe, però no necessàriament opcions polítiques, tàctiques o estratègies. En quart lloc, caldria deixar establert que el nacionalisme no és un fenomen burgés de manera exclusiva, ni al segle XX ni al segle XIX. Fet i fet, el més habitual és que quan apareix un moviment nacionalista, i en tot cas quan té un cert grau d’èxit, estiguem al davant d’un fenomen interclassista. Per últim, cal assenyalar que el catalanisme ha sigut històricament un moviment per a reformar Espanya tant com per a aconseguir un cert autogovern a Catalunya, amb límits ben precisos i que convindria no mitificar.

Un dels esquemes interpretatius més estesos a casa nostra podria resumir-se així: al País Valencià, al llarg del segle XIX i fins a ben entrat el segle XX, no hi hauria hagut burgesia perquè no s’haurien produït els canvis polítics (revolució burgesa) i econòmics (industrialització) necessaris. L’absència d’aquesta burgesia hauria comportat el fracàs de qualsevol opció nacionalista valenciana. Tot partint del supòsit que el nacionalisme ha de ser per definició un fenomen burgés i, per tant, al País Valencià tot hauria funcionat de manera completament diferent a Catalunya.

Aquesta interpretació, que no he tingut més remei que esquematitzar, resultarà recognoscible a qualsevol lector de Nosaltres, els valencians. A poc a poc hem anat sabent, però, que l’evolució històrica de la societat, l’economia i la política valencianes eren prou més complexes del que la interpretació fusteriana havia plantejat. Però, la conseqüència política que assenyalava Fuster no ha sigut desmentida. Al País Valencià, al segle XIX –i al XX– no hi ha hagut un moviment nacionalista. La meua proposta no és, doncs, qüestionar aquesta realitat. M’interessa, en canvi, plantejar una lectura alternativa al significat d’aquest fracàs. Perquè és evident que, de nació, al País Valencià n’hi ha hagut al segle XIX i al XX (i al XXI). A gosades! Aquesta nació ha sigut l’espanyola. A més a més, la identitat nacional espanyola s’ha construït a partir d’un marc del qual una forta identitat regional valenciana en seria el fonament. Construir una identitat regional, però, no només no és una anomalia de la història valenciana sinó que és la pauta més general al conjunt del nostre entorn europeu, de França a Itàlia, tot passant per Alemanya i el conjunt d’Espanya. Les identitats regionals (petites patries, Heimat…) han servit per a arrelar en la proximitat la identitat nacional.

La identitat valenciana, entesa com a identitat regional, ha sigut prou exitosa i en principi interclassista: ha sigut compartida per sectors burgesos i per classes populars, per carlins i federals, per blasquistes i clericals. No compartien projecte polític ni social, però l’imaginari regional els era comú. Per tant, l’escenari és diàfan: al País Valencià, l’espai per a una identitat autòctona existia i fou ocupat per la identitat regional. Fet i fet, aquest espai podria haver sigut la base per a un discurs nacionalista. No fou el cas.

És en aquest moment on pren tota la seua força l’argument sobre la responsabilitat de la burgesia valenciana. El mateix Joan Fuster –que obria així una fecunda tradició d’estudis i reflexions de sociòlegs, economistes i historiadors– dedicà valuoses reflexions a Nosaltres, els valencians, precisament. Fet i fet, aquest llibre pot llegir-se, pel que fa al que diu sobre època contemporània, com un toc d’atenció sobre una dimissió, una absència d’acció per part de la burgesia valenciana. Més que no a les classes populars, Fuster atribueix a la burgesia el fracàs d’un projecte nacional. En gran mesura, Fuster es feia ressò del programa que Jaume Vicens Vives havia assajat fins a la seua mort. En estreta connexió amb uns sectors molt dinàmics de la burgesia catalana –els industrials «cotoners»–, Vicens propugnava un gir catalanista. La posició de Fuster en la societat valenciana era diferent de la de Vicens, però, i l’existència d’un sector semblant, dubtosa. La proposta de Fuster era més ètica que socialment viable, potser.

Però Fuster havia traçat una explicació que s’endinsava, en efecte, en el segle XIX. Per què «la burgesia valenciana» no es va comportar com la catalana? En la meua opinió, per a respondre a aquesta qüestió cal examinar la qüestió des d’un angle diferent. Cal anar, per exemple, a un moment clau, el dels orígens del catalanisme a finals del segle XIX i inicis del XX, que marcaria les dècades posteriors, fins a la guerra. En primer lloc, és erroni dir que la burgesia catalana es feu catalanista. El gros de la burgesia catalana sota la Restauració i després fou fidelíssima a la Monarquia… i a Espanya. Fou un sector de les classes mitjanes qui va fer el pas. I la raó –tant d’una actitud com de l’altra– tenia a veure amb el model econòmic català, que depenia del mercat interior, és a dir, espanyol, per a la venda de béns de consum. Per irònic que puga semblar, la raó per la qual una part dels sectors burgesos es van fer catalanistes va ser per a poder influir en les polítiques d’Espanya: governar-la des de la dinàmica perifèria contra l’anquilosat centralisme. L’autogovern que el catalanisme demanava anava de la mà de la capacitat de transformar l’Estat que era Espanya. Per això el programa del catalanisme històric fou majoritàriament regeneracionista i no secessionista. En canvi, en la burgesia valenciana, pesaven molt més els sectors vinculats amb l’exportació agrària. El mercat de la taronja –la joia de la corona– era essencialment d’exportació internacional. Per tant, aquesta burgesia valenciana no aspirava a influir en Espanya perquè no necessitava el seu mercat. Sense aquest punt de fricció, el marc regional i el marc nacional espanyol eren perfectament acceptables per a la seua existència i per al seu incontestable benestar com a classe. Fins a la crisi de l’economia agrària (cap als anys seixanta, que és quan Fuster i no per casualitat escriu Nosaltres, els valencians) el model agroexportador combinat amb un «fil industrial» (i una notable activitat especuladora) li havia donat un bon rèdit als sectors burgesos. Per què, doncs, havien de deixar de ser una burgesia agrària per a ser industrial? A més, el control o la influència dels marcs de les Diputacions –que disposaven de considerables competències– i una pressió ara o adés davant els ministres del ram per a aconseguir una prebenda –un port, un pont…– els era un consol. Per què havien de fer-se nacionalistes valencians? Més encara: és que havien de ser pancatalanistes?

Josep Vicent Marqués va escriure en 1974 que «La tensió per l’explicació del valencianisme absent conflueix amb la tensió per l’explicació de la no industrialització, produint la imatge distorsionada de l’absència de burgesia. Com en el cas de la qüestió de la industrialització, en el cas de l’absència de valencianisme burgès hi ha un supòsit teòric notablement incorrecte: es dóna com a cert que si hi hagués hagut una burgesia, aquesta hauria estat necessàriament valencianista, de la mateixa manera que es dóna com a cert que si hi hagués hagut una burgesia, aquesta hauria necessàriament hauria industrialitzat el País».

Possiblement, articular un moviment nacionalista s’hauria produït en cas de donar-se algun dels següents supòsits: una crisi profunda de legitimitat del sistema polític o una crisi del model econòmic. Aleshores, la mobilització del marc identitari –inicialment regional per a passar a ser un moviment d’afirmació nacional-territorial– hauria sigut viable. D’altra banda, podia entrar en dansa un tercer element, una dimensió més específicament ètica, més purament ideològica. La defensa de la llengua pròpia, per exemple. Bona part del valencianisme polític apostaria per un nacionalisme cultural. Però en solitari, aquesta dimensió no té prou força, ara o abans.

Cap als anys 30 del segle XX, importants sectors burgesos valencians semblaven caminar malgrat tot en el sentit de l’aprofundiment d’un regionalisme més exigent. Si més no, l’autonomisme (que defensaren menys per originalitat que en veureʼs espentats a fer-ho) semblava l’horitzó sota la Segona República i amb Catalunya com a far (un autonomisme a Catalunya liderat no per la burgesia catalanista de la Lliga sinó per l’interclassisme de Macià, per cert). I era un horitzó compartit per altres sectors de classes mitjanes i àdhuc populars. Però la guerra civil ho estroncà tot. Els sectors burgesos, majoritàriament conservadors i catòlics, van donar suport als sublevats i es van acomodar al règim. El regionalisme podria haver sigut, potser, moltes coses, però fou sense cap problema franquista.

Quan Fuster escriu Nosaltres, els valencians semblava haver-se estès una sensació de crisi si més no a València. Som al sendemà de la Riuà, a més a més. L’estructura econòmica valenciana semblava endarrerida. Josep Picó descrivia els sectors industrials valencians com una classe acèfala, disgregada i sense programa comú. Podria haver-se produït una reacció semblant a la de sectors com els que tractava d’impulsar Jaume Vicens Vives a Catalunya? No era una qüestió d’identificació amb el franquisme o no només. El gros de la burgesia catalana s’adaptà també perfectament al franquisme (i abans, la burgesia catalanista de la Lliga havia donat suport al colp de Miguel Primo de Rivera).

Què anima un grup social a trencar amb un marc nacional? La resposta més honesta és que no ho sabem. Que, de fet, els trencaments radicals, absoluts, són poc freqüents. A Catalunya, la llarga tradició de catalanisme polític feia més viable una nova represa a partir dels anys seixanta. Al País Valencià, en canvi, tot estava per fer. L’oposició democràtica ho tenia clar: modernitzar el país havia d’anar de la mà d’una proposta d’autogovern, nacional. Però…

En el fons, els sectors burgesos valencians estaven bé? I qui estiga bé que no es menege? Potser és que tenim la burgesia més obtusa del planeta? Amb notable ironia, aconsellava Josep Vicent Marqués: «Localizado por usted un burgués valenciano, recuerde que en general es tan inteligente en materia de sus intereses como cualquier otro. No le abrume con consejos sobre cuál debiera ser su actuación; posiblemente posee sólidas ideas al respecto que no le han dado mal resultado. Sus limitaciones son contradicciones capitalistas y no errores de apreciación».

El marc nacional espanyol/regional valencià no els ha resultat precisament nefast a les classes dirigents valencians. Hem de parlar de «consciència fosca» com feia Josep Vicent Marqués? Autoodi? Potser. Però més aviat cal interpretar d’una manera més complexa, ara i abans, les actituds ideològiques i polítiques dels grups socials. Trencar amb un marc ideològic i amb un marc institucional no és fàcil. Acabada la dictadura tampoc les classes populars ho van aconseguir. L’Espanya de les autonomies fou el punt de trobada de les pors, prudències o incapacitats sumades d’uns i altres. Per què haurien d’haver anat més enllà els burgesos valencians? És evident que parlar de burgesos valencians en una societat feta de tres províncies –després de segle i mig de marc d’interessos provincials– és complicat. Els sectors burgesos de cadascuna de les províncies no necessitaven massa als veïns… A partir de 1982, però, el marc autonòmic crea una realitat potencialment diferent? Sota els governs del PSPV-PSOE i del PP l’objectiu ha sigut modernitzar la societat valenciana, des de models diferents, però que han deixat en segon lloc la vertebració identitària. Modernitzar (sic) «la Comunitat», ai las, podia fer-se sense inquietar gaire la cosa nacional… Mejor no meneallo, han semblat dir uns i altres. El PP podia demanar tantes o més competències que els socialistes, per què no? És el que té l’autonomisme «bien entendido». I, d’altra banda, el marc autonòmic (i provincial i local, encore) no ha perjudicat en absolut els interessos dels sectors burgesos (en turisme, construcció o sanitat privada, per exemple)…

Podrien ser el Corredor Mediterrani o la demanda per un finançament just elements per tal que els burgesos valencians optaren ara per una via diferent, molt més nacionalment valenciana? Estic convençut que esperar massa per aquest cantó fora il·lusori. Queixar-se del centre és perfectament innocu. La tradició anticentralista dels valencians és tan exuberant com proverbialment incapaç, com ja ens va mostrar sàviament Joan Fuster… En la qüestió de l’ampliació del Port de València prou que es pot veure per on respira cadascú.

Quin ha sigut el comportament de la burgesia catalana més autoconscient de ser burgesia (de l’estil de la del Cercle d’Economia, vaja) davant del Procés? Oposar-s’hi, frontalment. Serà la burgesia catalana una burgesia miop? Incapaç? Inexistent? En fallida? Potser és que ha actuat com a burgesia, exactament.

Espanya –que és a més el marc per a la connexió amb la UE– resulta còmoda per a la burgesia valenciana (i catalana…?). Només l’erosió del marc regional/ista podrà obrir una opció de futurs alternatius. Però el marc autonòmic no està dissenyat per a acomplir aquesta tasca. Al revés… Possiblement, només una àmplia mobilització interclassista i políticament plural podria fer que les coses canviaren. Al remat, esperar massa de certes elits econòmiques (o intel·lectuals) és, això mateix: esperar massa.