Mesopotàmia, allà per l’any 3300 aC. Un comerciant està preocupat davant de la seua mercaderia. N’ha d’enviar una remesa de gra a un comerciant que normalment paga bé. Però fa dues temporades que el fia. Quan paga, els beneficis normalment són sucosos. No es pot permetre de perdre aquest client, que acabaria enriquint la competència. Cal ser pacient. La paciència com a regla d’or del mercat. Però tampoc no s’havia d’oblidar dels deutes. Amb una edat certament ja pròxima a l’ancianitat de l’època, decideix passar a l’acció. El client no seria qui li fera memòria, en cas que ell no li reclamés tots els pagaments pendents. Això era responsabilitat seua en exclusiva. Llavors, mentre s’estava al jardinet interior del negoci, un dia que havia caigut una pluja sobtada i que tot encara estava moll, va seure entre les plantes i recolzà les mans en terra, tot equivocant-ne el grau d’amarament. Molest, per haver estat tan capficat, es mirà els dits enfangats. No era una molèstia excessiva, ho sabia, anar al pou i traure’n una mica, d’aigua, per fer net, però ara no li abellia de canviar de pensament. Estava obsessionat per trobar una solució al seu problema. Llavors, per casualitat, mira les marques que els seus dits havien deixat. Cinc, concretament, a cada costat del seu cos. Cinc marques de la forma dels seus dits. Ja començaven a assecar-se una mica. Segur que l’endemà encara hi serien. I, si no passava res, hi romandrien unes quantes setmanes. Això, clar, no era suficient per a la seua necessitat, però era una idea.
L’endemà, consultà amb un conegut, que tenia un taller de construcció. Li demanà pel procés durant el qual el fang acabava esdevenint les rajoles que emprava per a les cases i els monuments. Encara que aquesta informació era prou secreta, li feu una explicació general, per satisfer la curiositat. Li mostra les rajoles ja enllestides. En examinar-les, comprovà que hi havia marques. “Es tracta del procés de manipulació… si un obrer no va amb cura, pot deixar una marca que després quedarà per sempre. Però no afecta la fortalesa de l’element, que la conserva en tota la seua integritat, no hi ha per què preocupar-se!”. “Aleshores, si hom volguera deixar marques, de forma voluntària, aquestes quedarien després?”. La pregunta semblava no tindre cap sentit. Per quin motiu hom voldria deixar marques a les rajoles? Però si havia de fer una resposta directa, era que sí. Si al model encara humit hom deixava marques, aquestes continuarien després del procés. Això era la solució al seu problema. Podria recordar indefinidament el comandament servit i encara no pagat. Un cop pagat, es trencaria la peça i així el problema estaria resolt. L’escriptura havia començat a existir, i ho feia per ajudar-nos a pensar, a recordar. Era un avançament extraordinari. Més endavant vindria el format per incloure les històries. La invenció de la literatura. Les obres mestres. Els distints suports i formats.
Sempre que hi ha un avançament tecnològic, hi ha qui tem que perdem una fortalesa. No tot ens cap al cap, com faria el títol d’un llibre d’un poeta, aprofitant el joc fonètic i de significat de les paraules. Sempre que hi ha hagut un canvi, les coses i les persones s’han hagut d’adaptar. La invenció de la impremta acabà amb la necessitat d’una memòria prodigiosa per recordar els textos llegats al llarg dels temps. Això canviava la funció cerebral. Ja no calia tindre aquesta capacitat ingent per recordar. Tot estaria en paper. I es podria reproduir de forma molt econòmica. S’havia avançat cap a la democratització del coneixement. Tothom, sense ser necessàriament ric, podia aspirar a tindre un llibre a casa. I un dels primers acabà sent la bíblia. De Gutenberg. I les noves idees començaren a circular, també lliurement. Tota una revolució. Tot i això, segur que molts copistes començaren a sentir-se poc valorats. On s’havia de posar una còpia manuscrita i sovint decorada per l’autor, amb detalls que cap impremta podria reproduir. Un objecte original passava a ser una mera còpia, igual sempre. Els diners acabaven per fer valdre els seus motius. I el planeta continuà girant, un cop i un altre.
Al seu despatx, Alan Turing comença a fer, per primer cop, les preguntes correctes. Podria una màquina arribar a pensar? Podria fer el mateix que l’home que l’havia sabut crear? Imaginava un món on això fora possible. Que li permetera respondre de forma senzilla i ràpida a preguntes molt complexes. Que l’acabara superant. Reptes que farien que la humanitat avançara, gairebé sense cap límit. Una aliança insuperable, entre creador i creació, cap a un món perfecte. Què podia fallar. Pensà un test, que acabaria per ser conegut amb el seu nom, Test de Turing. La intel·ligència artificial acabava de fer un primer pas en ferm.
Una aula qualsevol, de qualsevol poble o ciutat. El professor d’alguna assignatura ha pensat un treball d’investigació. Creu fermament que el paper dels seus alumnes no s’hauria de reduir a una memorització de continguts, a la repetició constant d’elements sense que siguen significatius. Això no ha fet avançar els alumnes, ans al contrari, ha provocat una baixada prou generalitzada en la motivació dels alumnes. Només a través d’una tasca complexa i no repetitiva hom pot sentir-se involucrat i descobrir les seues veritables fortaleses. Es tracta de conéixer, de descobrir-se u mateix, d’aprendre a entrar en l’edat adulta. No recorda ben bé quan el seu procés de maduració el feu assumir alguns riscos en una petita localitat de comarques. Uns riscos controlats. Perquè la vida era molt més senzilla. Potser no sap, tot i que podria arribar a intuir-ho, que el seu treball no despertarà l’interés generalitzat. Perquè una voluntat acomodatícia s’ha anat estenent per una bona part de la població adolescent. Només allò que ens és fàcil ens interessa. Hi ha persones que no canviarien ni el canal de la televisió si s’hagueren d’alçar a fer-ho manualment. Així les coses, aprofitant les noves tecnologies, bona part dels alumnes es limitaran a encarregar algú altre que faça la seua tasca, i la copiaran exactament igual. Potser estaran recuperant l’antic ofici de copistes. Potser estaran renunciant a continuar evolucionant, com a individus, i com a espècie. Ningú no els ha ensenyat els beneficis o les problemàtiques que comportarà un ús inadequat de les IA. Simplement s’ha obviat la qüestió. Se’ls ha permés llançar-se a l’aigua sense haver comprovat no només la seua profunditat, sinó una simple pregunta com era saber si hi havia aigua.
Imaginem ara una societat futura. Cosa de cinquanta anys. Potser menys. Aquesta tendència a acomodar-nos ens ha dut a renunciar al coneixement, a cedir les decisions importants en altres, és a dir, en una màquina. Es tracta d’una imatge que ens podria recordar un món feliç. Hom ha decidit per nosaltres allò que ens convé. La societat és feliç, aparentment, però ha perdut una cosa molt important pel camí. Possiblement no hi haurà problemes de salut, possiblement haurem recuperat l’ecologia… però estarem sotmesos, com quan existia l’esclavatge, com quan deixàvem que un ésser superior pensara per nosaltres. Hem renunciat a la llibertat. La raó és que, quan ho fa un sol individu, això no afecta el conjunt de l’espècie, però si ho fa un nombre suficient de persones pot constituir una tendència, i són les tendències les que pinten el quadre. No es tracta d’obrir portes que encara no s’han construït. Però sí de pensar les preguntes incòmodes que poden ajudar-nos a, en un futur, no prendre els camins incorrectes. Per això, si confiem en una eina, com la IA, igual que vam confiar en la nostra capacitat per conduir vehicles, no seria interessant preparar-nos de forma que siguem nosaltres qui estiguem al volant, i no al revés? I tot això, no ho hauríem de començar per les nostres escoles?