Qui produeix la desinformació i per a què?

Cartell durant la campanya per al vot a favor del Brèxit en el referèndum del 2016. El contingut de la propaganda es considera clarament un exemple d’informació falsa o incorrecta. (El text diu: Enviem a la UE 50 milions de lliures cada dia. En comptes d’això, gastem-les en el nostre Servei Nacional de Salut). By Kenneth Allen, CC BY-SA 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=5126791

Sembla que siguen alguns influencers i polítics, especialment d’ultradreta i dreta, que utilitzen la desinformació per polaritzar i emocionar, cosa que mobilitza bases electorals més ràpidament que els arguments racionals. Un clar exemple n’és quan vinculen immigració amb criminalitat o diuen que hi ha una conspiració global per a substituir la població blanca (el «gran reemplaçament»). Per poder mantenir aquesta infoxicació necessiten rebutjar fonts fiables com el consens científic, les dades oficials i els mitjans tradicionals, titlant-los d’elit, progres o venuts. D’altra banda, si les accions i afirmacions autoritàries esdevenen més freqüents, les persones poden perdre la sensibilitat i acceptar gradualment comportaments que abans haurien provocat indignació, com ens habituem a la pudor d’una habitació tancada. L’habituació fa que, a poc a poc, anem acceptant actituds antidemocràtiques, sexistes o xenòfobes, cosa que en un altre context o època mai no hauríem acceptat. És la manera d’ampliar allò que en sociologia es coneix com la finestra d’Overton, l’espectre de possibles opinions que es poden expressar en l’espai públic sense ser directament desqualificat. I han aconseguit amb èxit que les classes populars i les comunitats migrants miren com una amenaça els que estan per sota, no per sobre, amb un apogeu de la ultradreta (Abascal, Le Pen, Farage) que arrossega la dreta i que pren el poder (Bolsonaro, Milei, Melloni, Orban, Trump). Fins i tot en països com Noruega, Suècia, Dinamarca i Finlàndia, coneguts pels seus alts nivells d’igualtat, justícia social i llibertat, gràcies als seus sistemes de benestar social i polítiques inclusives, la ultradreta trau la cara.

Cal no oblidar, però, que el neoliberalisme (Reagan, Thatcher), aprofitant la caiguda de l’URSS, va facilitar al capitalisme –que des dels seus orígens tendeix a la mundialització dels mercats i al desenvolupament de la tecnologia per incrementar el benefici privat– el desenvolupament de la globalització econòmica. I això ha donat peu al domini absolut de les GAFAM (Google, Apple, Facebook, Amazon, Microsoft) + T (Tesla) dels Estats Units. És el que es coneix com capitalisme de vigilància digital, on les grans empreses tecnològiques es basen en un nou tipus de matèria primera, les dades, que són alhora un material que es pot extraure i una mercaderia que es pot vendre, perquè l’anàlisi d’aquestes dades personals permet predir i controlar el comportament humà, a més de generar guanys per mitjà d’aquest procés. Altres denominacions són capitalisme digital o algorítmic, o tecnofeudalisme.

S’ha produït un pacte d’interés entre l’extrema dreta i GAFAMT (recordem la fotografia de Musk, Zuckerberg i Bezos envoltant Trump), un nítid exemple de plutocràcia. Sembla que consideren que les democràcies són una nosa per al seu propi creixement i volen traure’s de damunt les poques regulacions que queden enfront dels seus beneficis embogits, i per això inverteixen diners i xarxes socials (X), on difonen mentides per enganyar i polaritzar. Recorda molt quan els rics van donar suport al feixisme per aturar el comunisme, però què volen aturar ara? L’impost del 15 % als beneficis de les grans multinacionals, acordat en el marc de l’OCDE? I la UE els ha posat moltes multes i regulacions, així que és un altre enemic a abatre. Per tant, no donem per finalitzada la baixada de pantalons dels aranzels, perquè GAFAMT vol carregar-se les lleis de la UE que les regulen: la Llei de Mercats Digitals (DMA), que designa aquestes i altres empreses com a guardians d’accés i els imposa normes per garantir la competència justa, i la Llei de Serveis Digitals (DSA), que exigeix a totes les plataformes combatre continguts il·lícits i protegir els usuaris amb multes de fins al 6 % del volum de negoci mundial per incompliment. En últim extrem, volen revertir els anys de l’estat de benestar (1945-1980) en què aquest es va posar no només al servei del capital, sinó també de la societat, i tornar a la situació primigènia: l’estat reduït (exèrcit, policia, jutges, diplomàtics). Per això Warren Buffett, el multimilionari inversor, pot dir que «hi ha lluita de classes i l’estem guanyant nosaltres». I privatitzar la sanitat, l’educació, fonts de riquesa i de poder. I no cal fer-ho amb la doctrina del xoc (Naomi Klein) com Milei o Trump. A Madrid, on governa ininterrompudament el PP des del 1995, ho han anat fent a poc a poc i ara és l’autonomia amb més sanitat i educació privada.

A tot això cal afegir encara la guerra cultural i judicial que la ultradreta i també la dreta han declarat a les idees de llibertat, igualtat i justícia de la Il·lustració, una herència europea en què no es reconeixen, ells que reivindiquen tant aquestes herències. I per a la guerra cultural qualsevol arma és útil: una de les principals és la construcció de la ignorància o el dubte culturalment induït, un fenomen molt característic d’aquesta era de la desinformació o postveritat que estem vivint. Per estudiar-la, s’ha creat recentment l’agnotologia (estudi de la ignorància). Altres instruments per combatre la desinformació són l’educació científica i el pensament crític, i en defecte d’aquestes es pot fer que les persones siguen més susceptibles a creure en teories sense fonament. L’alfabetització científica és essencial per a discernir entre informació veraç i falsa.

Revista núm. 517, pàgs. 12-13. Octubre 2025.