Tens 0 productes a la teua cistella
En un article anterior vam apuntar algunes idees sobre el nom de Lleó amb ocasió de l’ascens a la seu pontifical del nou papa, Lleó XIV. Un dels aspectes més notables d’eixe nom és l’empremta que ha deixat i que convé recordar, repassar, o descobrir, per fruir millor del nostre context cultural, el cristià occidental; una cultura que –i convé no oblidar-ho mai– ha aconseguit les més elevades quotes de benestar en la història de la humanitat.
El lleó és un dels animals més esmentats en la Bíblia. I és especialment significatiu el passatge en què Jacob-Israel beneeix de manera molt especial el seu fill Judà dient-li: «tu eres un cadell de lleó que tornes de caça» (Gn 49,8); una tria, la de Judà com a cabdill, que els cristians han considerat que representa un anunci de la futura arribada del Messies-Jesucrist: «no faltarà als teus fills el comandament fins que vindrà Aquell a qui li pertoca i a qui tots els pobles obeiran».
Sí, Judà com a lleó: el «Lleó de Judà»; un títol adoptat també per la dinastia dels suposats descendents de Salomó i la Reina de Saba, l’últim dels quals va ser el Negus, Emperador o Rei de Reis d’Etiòpia Haile Selassie, derrocat l’any 1974.
UNA GENEALOGIA BEN INTERESSANT
Jesús, el Messies, tenia una doble naturalesa, divina i humana (i, més encara, reial). Mentre que l’essència divina provenia de l’alé o Esperit que el Déu-Pare va insuflar en Maria durant l’Anunciació o Encarnació, el caràcter reial li hauria sigut transmés per Josep, el marit de Maria, que porta com a atribut simbòlic una vara florida.
Doncs bé, Judà, l’hereu en cap de Jacob-Israel, seria un dels antecessors de Jesús. Una genealogia transmesa per via patrilineal des d’Adam (Evangeli de Lluc 3,23-38) o Abraham (Mateu 1,1-16) a Judà i al rei David fins arribar a Josep, el marit de Maria.
De fet, Josep porta com a atribut una vara florida, símbol de la profecia d’Isaïes (11,1-2) que anunciava que «una flor eixirà d’un rebrot del tronc de Jessé (el pare de David)». En altres paraules, que va ser a través de Josep, descendent del rei David, que Jesús heretaria el component reial que, junt al diví –per intercessió de Maria– donaria lloc al Messies Jesucrist.
Ara bé, en revisar les dues genealogies que ofereixen els evangelistes Mateu i Lluc, hi ha un parell de noms que criden l’atenció; i no tant perquè hi figuren directament, sinó perquè són les mares de dos dels membres de la llista. Una és Rut, esposa de Boaz/Booz, besavi del rei David, i que té tot un llibre dedicat a ella en l’Antic Testament. I l’altra dona és Tamar, nora de Judà alhora que mare (¡amb el mateix Judà, el seu sogre!) de Fares, un dels avantpassats tant de Boaz com de David. ¡Quin embolic, no! En qualsevol cas, una història curiosa, un poc escabrosa però que paga la pena conéixer.
LA DOBLE VIUDA TAMAR
Tamar (o Tamara) és un nom hebreu femení que equival a ‘palmera’ i que figura en el Gènesi bíblic. Segons que es conta en capítol 38,6-30, Tamar era una jove de la important ciutat cananea d’Adul·lam que es va casar amb el fill major de Judà, Er, al qual Jahvé va matar ben jove, per la qual cosa Tamar es va quedar viuda i sense fills.
En aquelles societats antigues tribals, no tindre descendència del fill major es considerava un càstig diví. Per esmenar el problema, s’establien lleis com el levirat (o yibbum, en hebreu; Deuteronomi 25,5-10), que obligaven la viuda sense fills a casar-se amb un dels seus cunyats (o d’un parent pròxim). I per assegurar la línia successòria, els fills engendrats es considerarien del difunt (i no del pare autèntic) i n’heretarien els béns. Tamar estava obligada a casar-se, doncs, amb el segon fill de Judà, Onan. Però aquest, disconforme amb això d’engendrar fills que no serien considerats seus, vessava fora el semen produït durant la relació sexual. Irritat pel subterfugi, Jahvé també va matar Onan. Així les coses, corresponia que Tamar es casara de nou amb el següent cunyat, però Judà s’hi oposava per por de morir també en casar-se amb la cunyada doblement viuda. Així que Tamar, decidida a tindre descendència, va optar per intentar-ho amb el seu sogre, que feia un temps que ja havia perdut la seua dona.
TAMAR I JUDÀ
Assabentada que Judà havia d’anar a esquilar els ramats d’un amic a un poble relativament llunyà, Tamar va substituir el seu vestit de viuda per roba atractiva i un vel que li cobria la cara, i es va dirigir a una font per on havia de passar Judà, la font d’Enaim (‘els dos ulls/fonts’).
En veure-la, i sense reconéixer-la, Judà la va prendre per una prostituta i li va demanar d’allitar-se: «Au, vinga, que vull estar amb tu» (Gn 38,17). Ella li va demanar com a pagament un cabrit dels ramats que tenia al poble i que, mentrestant, li deixara una penyora. Judà li va confiar el seu segell, penjat d’un cordó al bàcul. Uns mesos més tard, quan ja la gravidesa de la panxa era evident, la gent li va dir a Judà que sa nora estava embarassada fora de la llei i que calia lapidar-la. Davant això, Tamar va revelar que el pare de la criatura era el propietari del segell, del cordó i del bàcul. Tothom va reconéixer que eren els de Judà, el qual, compungit per no haver deixat que sa nora es casara amb el seu tercer fill, va acceptar la paternitat i va reconéixer els bessons que van nàixer, Fares i Zerah, com del seu llinatge. Fares seria un dels antecessors de Jesús.
Metafòricament, es podria considerar que el fruit d’un perdó (Fares) serviria d’enllaç en una genealogia que finalitzaria en Aquell (Jesús), que faria del perdó la seua característica més assenyalada.
