Tens 0 productes a la teua cistella
Baix relleu d’un lleó caminant. Porta d’Ishtar del palau del rei Nebuchadnezzar I
Tots els que ens han seguit en aquesta secció saben de la nostra predilecció per l’estudi de les relacions dels humans amb la natura, en particular l’etnobotànica i l’etnozoologia. I el fet que el nou papa tinga un nom tan etnozoològic, Lleó (Quia nominor leo, ‘perquè em diuen Lleó’), ens ha mogut a compartir amb els lectors algunes reflexions els vincles culturals amb eixe animal simbòlicament tan potent. Ens referim fonamentalment al lleó de melena curta sirioanatòlic que habitava de Grècia a Mesopotàmia, però això podria fer-se també respecte del lleó africà de melena llarga i aspecte molt més ferotge.
EL LLEÓ EN LES MITOLOGIES SUMÈRIA I GREGA
La comparança d’un heroi amb un lleó, però també el perill que l’animal comporta per als humans, ja figura en epopeies tan antigues com la sumèria de Guilgameix (c. 2500 aC). Així, Enkidu, l’amic del campió, és presentat com a protector dels pastors davant dels lleons: «Va prendre l’arma, amb la qual va atacar els lleons, i els pastors van descansar a la nit. Va atrapar llops i va capturar lleons, i Enkidu va ser el protector dels pastors que hi descansaven». Ara bé, quan Guilgameix comprova que Enkidu ha mort «va alçar la seua veu com un lleó. Com una lleona a la qual han mort els seus cadells, anava i tornava davant del cadàver del seu amic».
També en els poemes grecs de l’època arcaica apareixen els lleons, com en les homèriques la Ilíada i l’Odissea, en les quals, quan un heroi és comparat amb un lleó, es tracta d’un símil per a elevar-lo a la categoria o símbol de poder. Per això no és estrany que en l’èpica grega se’n fera un ús extensiu en el context de la guerra, quan el paladí pren del lleó la fúria, confiança en si mateix, coratge, intrepidesa, esperit orgullós i actitud davant de l’enemic.
Només per esmentar-ne uns exemples, en el cant X (297), Diomedes i Odisseu «van començar a caminar com si foren dos lleons enmig de la negra nit». I, més endavant, en el cant XVII, quan s’estableix la lluita pel cos de Patrocle, «Menelau es va alçar com un lleó per a defensar el cos del caigut»; i continua uns paràgrafs més avant: «Menelau es distingeix per la seua gosadia i valentia, defensant el cos de Patrocle amb la ferotgia d’un lleó». També, quan més tard el troià Hèctor comprova que el cos despullat de l’armadura no és el d’Aquil·les, el cap dels mirmídons a qui creia haver mort, es llança a la seua cerca «com un lleó que espanta els gossos i pastors que intenten furtar-li la presa». Avança el poema i en el cant XVIII (316), quan el pelida Aquil·les constata la mort del seu amic Patrocle, plora «enmig d’entretallats sanglots, com un lleó melenut al qual el caçador de cérvols furta d’amagat els seus cadells».
Mentre que en la Ilíada les comparances es fan en un context de guerra en camp obert, en l’Odissea es presenta la vida en la postguerra i ara el símil s’usa per a introduir la guerra en l’àmbit domèstic, en el mègaron o gran saló del palau on habita una Penèlope assetjada pels pretendents als quals Odisseu, que és presentat com un lleó metafòric, matarà feroçment (XXII, 402).
En el mateix context de la cultura grega, apareix el qualificatiu de leontophons per a designar els ‘matadors de lleons’, un títol atorgat a herois que han mostrat valentia en enfrontar-se a lleons especialment perillosos. Eixe va ser el cas del Lleó de Nèmea, la bèstia invencible fins que és derrotada per Hèracles en el primer dels dotze treballs que va haver de realitzar com a penitència per ser perdonat per l’assassinat dels seus fills en un atac de bogeria induïda per la deessa Hera.
EL LLEÓ A LA BÍBLIA
A diferència de les mitologies i llegendes èpiques sumèria i grega, la Bíblia fa servir el símil del lleó no tan sols per a aplicar-ho als humans, sinó també al mateix Jahvé. I parlem tant de la primera part de la Bíblia, la jueva o Antic Testament, com la del Nou Testament o pròpiament cristiana.
En l’Antic Testament apareix més de cent voltes i amb diferents termes i matisos (ari, areyeh, labiy, kepir). La primera vegada que ho fa és en el Gènesi (49,8-10), quan la benedicció de Jacob als seus fills, en la qual qualifica Judà com a lleó i li profetitza que la seua descendència gaudirà del ceptre de comandament «fins que vindrà aquell a qui pertany i a qui els pobles obeiran».
Un primer anunci del Messies, menystingut però en les interpretacions de la Bíblia hebrea, que posteriorment tindria una enorme repercussió ideològica en el cristianisme, sobretot quan en l’últim llibre bíblic, l’Apocalipsi (5,5), es reprén eixa profecia (menystinguda per la Bíblia hebrea) i es manifesta que Jesús, el Corder de Déu, és alhora el Lleó de Judà en tant que descendent seu.
Un lleó que en textos bíblics és valorat per les seues característiques més conspícues (la força, el poder i el valor indòmit): «el lleó és el més valent dels animals, que no recula davant de ningú» (Proverbis 30,30); «quan un lleó (ar·yêh) rugeix, ¿qui no s’esglaia?» (Amòs 3,8).
No obstant això, Déu dona poder als seus de resistir la ferotgia dels lleons, reals o metafòrics, com es veu en casos com els de David, Daniel i Samsó, fins i tot de forma literal.
Però, més enllà dels trets idiosincràtics del lleó i de servir com a metàfora d’herois, el que crida l’atenció en els símils bíblics és que la imatge lleonina també s’ofereix com a símbol de la divinitat: «La veu del Senyor rugirà des de Sió i tronarà des de Jerusalem, i els cels i la terra tremolaran» (Joel 3,16); «perquè jo (Déu) soc com un lleó per als d’Efraïm, com un cadell de lleó per als de Judà. Jo mateix atraparé la presa i me n’aniré, me l’enduré i ningú no podrà arrabassar-me-la» (Osees 5,14 i 13,7-8)
I combinant els simbolismes de la terribilitat i de la majestat i el poder diví, el lleó apareix com a imatge de la ira terrible de Déu en els temps apocalíptics: «L’Àngel del Senyor rugeix com un lleó» (Apocalipsi 10,3), igual que Déu (Amòs 1,2; o Jeremies 25,30, d’on prové la imatge). I fins i tot els cavalls dels quatre àngels exterminadors «semblaven caps de lleó, i les seues boques vomitaven foc, sofre i fum» (Ap 9,17). Imatges espaventoses alhora que esperançadores si interpretem eixos textos segons l’estil del llibre de les Revelacions.
Passat el temps, el poder del simbolisme del lleó es manté ben viu. I, fins i tot, traslladat als dies de hui, podem detindre’ns en unes paraules bastant significatives dins del món de l’Església. Perquè poc després de l’elecció del nou papa i de l’adopció del nom papal Lleó, el cardenal serbi Ladislav Nemet va al·ludir als valors històrics i simbòlics d’un parell d’animals per a descriure la transició. I ho va fer usant al·legories etnozoològiques. D’una banda, al·ludint als llops esmentats en les històries de sant Francesc d’Assís amb il fratello Lupo que tan bé descriuria segles després el poeta modernista costa-riqueny Rubén Darío en «Los motivos del lobo» i que començava així: «El varón que tiene corazón de lis, / alma de querube, lengua celestial, / el mínimo y dulce Francisco de Asís, / está con un rudo y torvo animal. / Bestia temerosa, de sangre y de robo, / las fauces de furia, los ojos de mal:/ ¡el lobo de Gubbio, el terrible lobo!».
Doncs bé, i tornant al tema, el cardenal Nemet va comparar el difunt papa Francesc (jesuïta, però d’esperit franciscà) i el nou papa Lleó (agustí). I ho va fer de la manera següent, carregada d’interpretacions ben interessants: «Francesc parlava amb els llops [de l’Església], però Lleó els expulsarà» (com veiem, una al·lusió al poder valent i, diguem-ho així, temible del lleó).
Serà així? Serà Lleó XIV un papa lleoní, en el mateix sentit bíblic? Esperem-ho.
Revista núm. 517, pàgs. 14-15. Octubre 2025.
