Tens 0 productes a la teua cistella
En articles anteriors en Saó hem fet incursions al voltant del lleó en textos sagrats tot aprofitant el fet que el nou papa, Robert Francis, ha triat com a nom pontifical el de Lleó XIV, de fondes arrels antropològiques i etnozoològiques. En els articles precedents hem comentat, entre altres temes, com en els textos bíblics s’arriba a identificar el lleó amb el mateix Jahvé/Déu, així com també amb molts dels seus enviats, àngels i profetes de l’Antic Testament o Bíblia jueva, i fins i tot amb el mateix Jesús.
En qualsevol cas, i com passa molt sovint, els símbols poden representar una cosa i la contrària sense caure en cap contradicció; com en una moneda, on l’anvers i el revers solen ser ben diferents alhora que formen part del mateix objecte i símbol. De fet, el poderós lleó pot representar no tan sols Déu, sinó també la ferotgia dels malvats.
Imatge La visió d’Ezequiel (1518). Rafael Sanzio. Palau Pitti (Florència)
El lleó com a representació del mal i dels malvats
Podem trobar el lleó com a símbol del mal en, per exemple, alguna de les profecies del tercer dels profetes majors (junt a Isaïes, Jeremies i Daniel), Ezequiel (s. VII aC), com ara: «[digues a Jerusalem que…] els seus governants s’han conjurat dins d’ella com un lleó que rugeix i destrossa la presa» (Ez 22,25). Sense oblidar que el mateix profeta situa el lleó com una de les quatre criatures alades d’aparença humana, el tetramorf (Ez 1,5-14), recreat més tard en l’Apocalipsi en esmentar les quatre criatures que envolten el tron del Pantòcrator: «El primer vivent era semblant a un lleó; el segon, a un bou; el tercer tenia aspecte d’home, i el quart era semblant a una àguila en ple vol» (Ap 1,6-8).
També en Proverbis: «Un lleó que rugeix, un os voraç, és el malvat que tiranitza un poble indigent» (Pr 28,15). I en el llibre del pacient Job 4,11 per al qual «[els malvats] rugien tan fort com lleons, però Déu els trencà les dents».
Però, és un altre dels profetes majors, Jeremies (s. VII-VI aC) qui en el seu Llibre de les profecies de Jeremies (anterior a les Lamentacions del mateix autor) fa un ús més reiterat de lleó com a expressió dels perills associats a la seua ferotgia. Així, en el capítol «L’abandó del Senyor» diu: «S’han llançat contra ell [Israel] rugint com lleons: converteixen el país en un desert i les ciutats en ruïnes deshabitades» (Jr 2,15). Un verset molt similar al que figura en «Alarma a Judà»: «Un lleó puja de la seua boscúria, un devastador de pobles s’ha posat en marxa: ix dels seus dominis i devasta el teu país; les teues ciutats seran incendiades, no hi quedarà ningú» (Jr 4,7). Això sí, Jahvé no perdona les ofenses al seu poble. I qui li la fa al seu poble, ¡que s’hi prepare! Vegem sinó el capítol «Sobre Babilònia», on el profeta anuncia: «De moment, rugeixen com lleons, criden com cries de lleona. Jo els prepararé un festí per a satisfer-los la passió, els embriagaré fins que arriben a l’eufòria, i després dormiran un son etern: no se’n despertaran. Ho dic jo el Senyor» (Jr 51,38); i, més encara: «Els faré baixar com corders a l’escorxador, igual que als moltons (mardans) i als bocs (cabrons)» (Jr 51,40).
El lleó com a imatge del dimoni, el pecat i l’anticrist
També en el cristianisme el lleó té un gran valor simbòlic. No sempre, però sí sovint associat al mal. Més encara, arriba a significar no tan sols el mal sinó el mateix Dimoni, tal com assenyala l’apòstol Pere: «El vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda buscar a qui engolir» (1Pe 5,8).
I fins i tot en l’últim llibre del Nou Testament, l’Apocalipsi de Joan o Llibre de les Revelacions (95 dC) la bèstia horripilant que sorgeix de la mar (el caos/mal/Dimoni) tenia «boca de lleó» per a fer-la encara més terrorífica (Ap 13,2).
I, segles més tard, sant Hipòlit de Roma (s. III) fa del lleó la imatge de l’Anticrist quan afirma que, si bé Crist «va ser profetitzat sota la figura d’un lleó, en raó de la seua reialesa i glòria», també l’Anticrist es representa com un lleó en raó de la seua tirania i violència. «Crist és un lleó, i així doncs l’Anticrist és un lleó» (Anticrist 6,1).
Molt més tardana, la visió del místic castellà del s. XVI san Juan de la Cruz associa els lleons als pecats com a temptacions del Dimoni. Així, en la «Anotación para la canción siguiente», al final del cant XVII del Cántico espiritual diu: «entendiendo aquí por los leones los apetitos y rebeliones que decimos de este tirano rey de la sensualidad» (17).
Sí, etnozoologia del lleó. Un nou i bon motiu per lligar natura, cultura i religió.
Revista Saó Núm.518, pàgs.14-15. Novembre 2025.
