Tens 0 productes a la teua cistella
Poques voltes un nom papal com Lleó és susceptible de tantes interpretacions, històriques, bíbliques, zoonímiques i etnozoològiques; fins i tot més enllà de la referida en la faula de l’escriptor romà Fedre i que ha donat nom a aquesta sèrie, Quia nominor Leo (‘Perquè em diuen Lleó’).
A partir d’això hem tingut ocasió de parlar de la importància simbòlica del lleó en els textos bíblics com a representació de la tribu de Judà i del Messies procedent d’eixa tribu: Jesús. O del lleó en les mitologies sumèria, grega i hebrea. I fins i tot de l’antinòmica representació de l’animal, tant de Jahvé com del Dimoni i del mal.
LLEONS A TORT I A DRET
El lleó ha esdevingut un símbol de força i de valor en moltes cultures, com ens ho recorda l’apel·latiu del rei anglés Ricard Cor de Lleó. I no falten els lleons en els relats literaris de base històrica, com és el cas de l’episodi del Cantar de Mío Cid (c. 1140) titulat «La afrenta de Corpes» (versos 2280-2307), i que ve a dir que quan un lleó s’escapa mentre el Campeador dorm, tothom fuig i en concret els comtes de Carrión, que queden en evidència per comparació amb l’actitud de l’heroi.
També en les faules antigues, com en «Androcles i el lleó», del grec Isop (s. VI aC), en la qual l’esclau Androcles fuig del maltractament del seu amo i s’interna en el desert; famolenc, es refugia en una cova, a la qual entra un lleó coixejant. Androcles li extrau una espina de la pota i el lleó, agraït, comparteix el menjar fins que uns soldats troben l’esclau i el capturen. El càstig era lliurar el fugitiu a un lleó famolenc. Casualment, el lleó que li toca en sort era el seu vell amic, el qual, en lloc de matar-lo, s’agenolla i li llepa els peus, la qual cosa fa que el públic, compadit, reclame l’alliberament de tots dos. Eixa faula va ser adaptada pels cristians a Jeroni d’Estridó (s. IV-V), autor de la Vulgata o traducció al llatí dels textos bíblics, per la qual cosa un dels atributs del sant patró dels traductors és un lleó.
També són rellevants els lleons associats al profeta Daniel (s. II aC), quan va ser tancat en una cova amb eixos animals i se’n va salvar, ja que com va dir el profeta al rei persa Darius que l’havia llançat per instigació d’uns conspiradors, «El meu Déu ha enviat el seu àngel a cloure la gola dels lleons i no m’han fet cap mal» (Dn 6,23).
Per tot això, en molts casos el simple esment del lleó s’ha interpretat com l’advertiment d’una condemna a mort similar a la romana Damnatio ad bestias, expressió llatina que al·ludia a qui era castigat a ser engolit per feres.
MARC I EL LLEÓ, TETRAMORF, EL RUGIT EN EL DESERT
Si hi ha una representació simbòlica que rarament falta en qualsevol església de certa entitat, en petxines, cúpules o púlpits, és el tetramorf, el motiu iconogràfic dels quatre evangelistes amb tòtems alats (home, lleó, bou i àguila). Un simbolisme basat en la visió del profeta veterotestamentari Ezequiel (Ez 1,5-10), que es recull de nou en l’Apocalipsi (Ap 4,1-9) neotestamentari, figures a les quals al·ludia també el profeta Daniel (Dn 7,3-15).
Cadascun dels evangelistes té associat un dels animals totèmics. I com que Marc comença parlant de Joan el Baptista, «la veu que clama en el desert», s’ha considerat que el seu clam és una metàfora del rugit d’un lleó; un lleó, això sí, amb ales, com el tan conegut i representatiu de Venècia, la República de Sant Marc.
EL LLEÓ EN L’ISLAM
El lleó, un animal tan important en l’imaginari de l’Orient Mitjà, no figura, però, en l’Alcorà (Quran); o, millor dit, només ho fa una volta i no davall del nom comú d’asad/assad, sinó de qaswarah (sura Al-Muddathir 74,49-51): com que els incrèduls no han fet cas de les advertències d’Al·là, «fugen com ases salvatges espantats / [de l’atac] d’un caçador, un lleó o un animal de presa». Tot i eixa presència tan parca, el lleó figura, però, en moltes de les dites i tradicions atribuïdes al Profeta, els hadits.
I amb un cert paral·lelisme amb el bíblic Lleó de Judà, a Hanza, oncle de Mahoma, li deien Asad Allāh pel seu valor en les batalles; igual que al cosí i gendre del Profeta, el quart califa Ali Ibn abi Talib (el primer i legítim imam per als xiïtes), anomenat Assad Allāh (‘Lleó de Déu’), tot fent servir un sinònim del nom amb què sa mare l’anomenava per la valentia indomable, Haydar (‘lleó’).
Revista Saó Núm.519, pàgs.14-15. Desembre 2025.
