La revista degana en valencià

Quina salut estem votant? El que ens hi juguem a les eleccions del 29‑N

Ferran Muntané, Universitat Pompeu Fabra

Quan s’acosten unes eleccions, els programes dels partits s’analitzen habitualment a través d’un conjunt d’indicadors: quant creixerà l’economia, quants llocs de treball es crearan, com evolucionaran els impostos o quina despesa pública es preveu. No obstant, hi ha una pregunta que gairebé mai no ocupa el centre del debat: quines conseqüències tindran aquestes polítiques sobre la salut de la població?

No parlem només de les promeses sobre hospitals, llistes d’espera o atenció primària. Parlem de les decisions sobre habitatge, mercat laboral, fiscalitat, protecció social o medi ambient. Decisions que condicionen les nostres possibilitats de viure una vida llarga i saludable i que, sovint, determinen qui emmalalteix abans i qui mor prematurament.

El problema no és que aquests indicadors econòmics siguin irrellevants, sinó que, per si sols, ens diuen ben poc sobre com es distribueixen els beneficis i els costos socials de les decisions polítiques, i sobre les seves conseqüències per a la salut.

La salut es construeix (o es deteriora) fora dels hospitals

La recerca en salut pública fa dècades que demostra que les condicions en què naixem, creixem, treballem i envellim tenen una influència decisiva sobre la salut. L’Organització Mundial de la Salut ho ha reiterat en el seu Informe mundial sobre els determinants socials de l’equitat en salut de 2025: les diferències evitables en salut estan profundament relacionades amb la distribució dels recursos, les oportunitats i el poder.

Aquestes conseqüències sobre la vida no són fruit exclusivament de circumstàncies individuals o de dinàmiques econòmiques inevitables. També estan configurades per decisions polítiques que regulen els mercats, distribueixen els recursos i estableixen drets i mecanismes de protecció social.

Pensem en l’habitatge. Viure en un pis amb humitats, patir inseguretat residencial o destinar una part desproporcionada dels ingressos al lloguer no és només un problema econòmic. Sol estar acompanyat d’estrès crònic, problemes de salut mental i exposicions ambientals perjudicials. Una revisió publicada el 2024 mostra que l’encariment de l’habitatge pot tenir conseqüències desiguals: mentre alguns propietaris acumulen patrimoni, les persones llogateres amb menys recursos poden experimentar un deteriorament de la salut.

El treball ofereix un altre exemple. Acostumem a celebrar la creació d’ocupació sense preguntar-nos prou sovint quin tipus d’ocupació es crea. Un lloc de treball amb un salari insuficient, inseguretat contractual, horaris imprevisibles o extenuants, o escassa capacitat de decisió pot convertir-se en una font de patiment físic i psicològic. En una investigació de 2024, vam estimar que aproximadament un terç dels casos de depressió entre la població activa espanyola es poden atribuir tant a l’atur com a la precarietat laboral, amb un pes molt similar entre ambdues situacions.

En un altre estudi, en aquest cas amb dades sueques, es va poder estimar que, per contra, les persones que passaven d’una feina precària a una que no ho és tenien un risc de mortalitat un 20 % inferior. En definitiva: les polítiques laborals són també polítiques de salut.

Els pressupostos també distribueixen salut

La fiscalitat i la protecció social acostumen a presentar-se com a qüestions estrictament econòmiques. Tanmateix, la fiscalitat condiciona la capacitat de les administracions per poder proveir a la societat de serveis i transferències públiques, les quals contribueixen a determinar quins recursos tenen les famílies per alimentar-se adequadament, accedir a un habitatge digne, afrontar una situació de desocupació o accedir a serveis d’atenció a la dependència.

La qüestió no és únicament quant recapta o gasta un govern, sinó qui contribueix, qui rep els recursos i quines necessitats socials es cobreixen. Una revisió publicada a Health Policy mostra, per exemple, que els sistemes de finançament sanitari basats en impostos progressius poden tenir efectes redistributius més favorables que altres mecanismes de finançament.

Les decisions ambientals també tenen conseqüències sobre la salut. La contaminació atmosfèrica, les onades de calor o l’exposició a substàncies tòxiques no afecten tothom de la mateixa manera. Les persones amb menys recursos solen tenir menys capacitat per evitar determinades exposicions o protegir-se’n. L’OMS ha documentat, entre altres efectes, com la contaminació de l’aire i el canvi climàtic poden agreujar les malalties respiratòries.

Per això, una política energètica, urbanística o de mobilitat no es pot valorar només pel seu cost o pel seu impacte econòmic. També cal preguntar-se quines exposicions redueix, quines en genera i com distribueix els riscos.

Una altra manera de llegir els programes electorals

Les desigualtats en salut no s’expliquen exclusivament per diferències biològiques, hàbits individuals o decisions personals. També són el resultat de processos socials i polítics que distribueixen desigualment els recursos, les oportunitats i les exposicions perjudicials. Per això, no són inevitables ni alienes a les decisions dels governs.

Això no significa que qualsevol intervenció pública produeixi automàticament millores en salut. Els efectes depenen del disseny de les polítiques, de la seva implementació i del context social. Precisament per això és necessari avaluar-los, identificar-ne les conseqüències no desitjades i examinar com afecten diferents grups de població.

De cara al 29-N, aquesta perspectiva ens convida a incorporar noves preguntes a l’hora d’examinar els programes electorals. Quan prometen crear ocupació, quina qualitat i estabilitat tindrà? Quan es plantegen mesures d’habitatge, com afectaran la seguretat residencial? Quan es proposen reformes fiscals, quines conseqüències tindran sobre la distribució dels recursos i el finançament dels serveis públics? I quan presenten polítiques ambientals, quins riscos per a la salut es pretenen reduir i qui se’n beneficiarà?

Incorporar la salut a l’avaluació dels programes electorals no equival a reduir totes les decisions polítiques a un únic criteri de salut. Tanmateix, implica reconèixer que les polítiques públiques tenen conseqüències sobre la vida de les persones que els indicadors econòmics, per si sols, no permeten comprendre.

Quan ens preguntem què ens juguem aquest 29-N, també ens estem preguntant qui viurà amb salut, qui emmalaltirà i qui morirà prematurament.


Vol participar a The Conversation amb un article com aquest? Envieu-nos les vostres propostes d’article divulgatiu i col·laboreu amb la vostra expertesa per fer avançar el coneixement de la societat i apropar la ciència a tothom.



Sou un mitjà de comunicació? Podeu republicar els nostres articles de manera fàcil i gratuïta. Creiem en el flux lliure de la informació i publiquem sota una llicència Creative Commons.The Conversation


Ferran Muntané, Executive & Research Manager at JHU-UPF Public Policy Center, Universitat Pompeu Fabra

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.

Subscriu-te