Rafael Alemany i la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

«La llengua no importava massa a Zaplana, però era una font de problemes que l’incomodava en la seua acció política»

L’esperit constructiu és una qualitat que no és la més habitual en l’escenari polític i social actual. Un tema que va ocupar una part important de l’agenda valenciana dels anys vuitanta i noranta va ser el del conflicte lingüístic. La identitat i la denominació de la llengua pròpia era un assumpte que feria moltes sensibilitats i, a més, suposava un entrebanc per a la seua recuperació que aprofitaven moltes persones contràries a ella.

 Eren necessàries persones honestes que entengueren que hi havia arribat el moment de fer un pas enrere perquè la societat valenciana avançara un pas. Rafael Alemany Ferrer (Benidorm, 1952) va ser un dels artífexs del consens que va portar a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), amb el seu tarannà positiu que ha impregnat totes les seues facetes vitals, des de la seua trajectòria com a filòleg, que va coronar amb l’obtenció de la primera càtedra de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, i la seua participació en l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, fins a la seua actuació a prohom de la seua ciutat natal, on va participar en diverses iniciatives sociopolítiques dels primers anys de la Transició i, ja en els vuitanta, influint en les polítiques educatives i culturals de la corporació municipal socialista presidida per l’alcalde Manuel Catalán Chana.

 

-Vosté va estudiar a la Barcelona de principis dels anys setanta, que es trobava en plena ebullició…

–L’ambient d’aquella ciutat era molt interessant, tant des del punt de vista polític i social com cultural. Per a mi van ser uns anys de gran aprenentatge, tant acadèmic (a la Universitat Autònoma gaudírem d’uns mestres de primeríssima fila), com vital (la dinàmica de la ciutat era un munt permanent d’estímuls de molt diversa mena).

 

-Imagine que una de les principals coses que va suposar aquell periple barceloní per a la seua vida va ser la seua relació amb tot un personatge com Martí de Riquer.

–Va ser un dels meus grans mestres: un savi excepcional que no sols dominava la història de les literatures romàniques, sinó tots els sabers humanístics. Vaig ser deixeble d’ell en tres cursos monogràfics de doctorat, en l’època que Riquer era vicerector de la Universitat Autònoma de Barcelona, una institució que va contribuir a engegar juntament amb el Dr. Vicente Villar Palasí, que en va ser el primer rector, i amb alguns dels seus antics deixebles de la Universitat de Barcelona represaliats pel franquisme ran de l’episodi de la coneguda com a Caputxinada, com ara Joaquim Molas. Riquer, durant la Guerra Civil, havia lluitat en el bàndol franquista, però sempre tingué un enorme respecte pel món universitari i, per tant, les seues conviccions polítiques mai no foren un obstacle perquè col·laborara acadèmicament amb persones vàlides que es trobaven a anys llum de les seues.

 

-Imagine que amb tot aqueix full de serveis, Martí de Riquer seria com una espècie de dic de contenció davant la dictadura…

–En efecte, va ser un paraigua protector perquè el règim li tenia un respecte, era una persona amb molt de prestigi i pedigrí dins del règim.

 

-Tot un exemple de pluralitat i de convivència en una època prèvia a la transició democràtica…

–Clar, i aqueix exemple de convivència democràtica es transferia a nosaltres. Mai no els ho agrairem prou a aquells mestres singulars.

 

-Apart de totes les personalitats que ha esmentat al llarg d’aquestes preguntes, estic segur que la vida en aquella Barcelona va ser tan rica que vosté coneixeria molta més gent interessant.

–Sí, a aquella Barcelona vaig conéixer editors com Carlos Barral, Rosa Regàs o Josep Maria Castellet, lletraferits com Terenci Moix o Pere Gimferrer i, ja més dins l’àmbit polític, un home de qui no s’ha parlat gaire: Josep Pallach.

 

-Qui era aquest home?

–Pallach va ser un militant, originàriament, del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), com Andreu Nin, i fill de família camperola. Era un gran pedagog. Va viure en un exili no continu, ja que de tant en tant entrava clandestinament a Catalunya. Es va formar a França, era professor d’Història de l’Educació, i em va impartir classes dins del Curs d’Aptitud Pedagògica (el que hui en dia és el Màster de Capacitació del Professorat). Després, tornàrem a coincidir durant l’any que jo vaig ser professor de l’Autònoma de Barcelona. Un personatge francament interessant.

 

-Quin paper tingué Pallach en la transició política a la democràcia?

–Fundà el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya que, a mitjans dels setanta, va esdevenir el Partit Socialista de Catalunya. En aquell moment també es va formar la Convergència Socialista de Catalunya, de l’històric Joan Raventós, i a tots dos al final se’ls va menjar el Partit dels Socialistes de Catalunya, el PSC actual.

 

-Quines altres personalitats va conéixer a aquella Barcelona de canvi de cicle polític?

–Pels pèls no vaig conéixer Gabriel Ferrater, introductor de la gramàtica generativa a Espanya, que es va suïcidar d’una forma molt dura, amb una bossa de brossa al cap que ell es va autosubjectar a la gola. Sí que vaig conéixer, en canvi, Jaime Gil de Biedma, una personalitat de la nit extraordinària, gai, amb una gran pinta varonil i barbat, que vivia al Passeig de Gràcia. Era el gerent dels tabacs de Filipines, cosí segon d’Esperanza Aguirre… Una personalitat culta, rica, divertida, estimulant, davant la qual no podies quedar indiferent.

 

-Bé, i una vegada tractat el seu pas per Barcelona, ara m’agradaria que continuàrem en la dècada dels setanta, però al País Valencià. En aquell moment, els moviments democràtics i de canvi, de signe valencianista, tenien Joan Fuster com a referent. Quina va ser la seua relació amb l’escriptor de Sueca?

–Vaig conéixer Fuster abans d’anar a Barcelona, sent jo molt jove, gràcies a uns amic benidormers de més edat (Carles Llorca Timoner, Jaume Ferrando, Jaume Berneguer…) vinculats al valencianisme polític i cultural.

 

-A la seua casa del carrer de Sant Josep, de Sueca?

–Sí, molt a la primeria dels anys setanta. Recorde que ens va ensenyar la seua llibreria, que ocupava la planta baixa i el pis de dalt, on tenia un racó dedicat a “la verdor”, com ell deia: la literatura eròtica. Va ser una vesprada llarga, però a ell se li posava un whisky o dos i no parava de parlar de coses sempre interessantíssimes que adobava amb una fina ironia i amb sentit de l’humor. En aquella trobada vaig tindre prou per a deduir que Joan Fuster era bastant més que l’estereotipus que es derivava de Nosaltres, els valencians.

 

-Poc després vosté comença el seu periple barceloní i ja no torna a contactar Fuster fins a la tornada.

–Sí, ja quan, després d’haver-me estrenat com a docent a la Universitat Autònoma de Barcelona, m’incorpore com a tal a la Universitat d’Alacant. Vam coincidir en diverses ocasions, com ara en la lectura de la seua tesi doctoral, en la seua oposició com a catedràtic, en un parell de tribunals de tesis doctorals dels quals tant ell com jo formàrem part o en el Nové Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, que es va celebrar a Alacant i a Elx i del qual Fuster va ser president i jo secretari.

 

-Abans parlava de la imatge de Joan Fuster com a pare fundador del nacionalisme valencià contemporani, que ha esdevingut un gran tòpic. Un altre dels mites ha sigut el presentar a l’intel·lectual de Sueca com a un home exageradament d’esquerres.

–Ell venia d’una família carlista, de dreta. No oblidem que destacades personalitats del nacionalisme valencià contemporani procedien del carlisme; pense, per exemple, en Vicent Ventura.

 

-Parlant de la lluita contra el franquisme, i seguint al País Valencià, ens trobem amb la Transició al seu Benidorm natal, a la Marina Baixa, en ple boom turístic…

–Entre els anys 1976 i 1979 es produeix la meua tornada a Benidorm després de l’experiència barcelonina, i en aquell temps vaig participar activament en la creació de plataformes democràtiques unitàries com l’Assemblea Democràtica de Benidorm. Aquella organització arreplegava des de la democràcia cristiana valencianista, primer embrió, amb matisos, de l’actual Bloc, fins als socialistes del PSOE o del Partit Socialista Popular de Tierno Galván, els comunistes del PCE o el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Aquesta darrera força política va tindre entre els seus membres un dels benidormers més insignes del segle XX, Carles Llorca Timoner, un gran amic meu a qui sempre vaig admirar sense arribar a compartir els seus pressupòsits polítics. Els sindicats Comissions Obreres i UGT també en formaven part. En definitiva, eren com unes trinxeres comunes, davant una situació determinada. Més tard, amb l’arribada de les primeres eleccions municipals (1979), aqueix unitarisme deixava de tindre sentit i es va passar a propostes més definides i singulars.

 

-Els primers comicis locals benidormers van comptar amb la victòria de José Such, de la Unió de Centre Democràtic. No obstant això, i amb el pas del temps, el socialisme es va distingir com a referent de canvi i de l’arribada de nous temps. Açò també arriba a Benidorm.

–L’any 1983 es van celebrar les segones eleccions democràtiques municipals, i Manuel Catalán Chana era el cap del llista del Partit Socialista Obrer Espanyol. A mi m’oferiren anar de número quatre de la candidatura com a independent, de la mateixa manera que a un cosí polític meu. Una nit, tant ell com jo, vam arribar a la conclusió que això no era per a nosaltres i vam declinar l’amable invitació de participar en la candidatura. No obstant, mantinguérem el compromís de col·laborar amb el PSOE en la redacció del programa municipal d’educació i cultura i en els actes electorals de la campanya.

 

-I després d’aquesta negativa, quin paper va jugar en la política a partir d’aquell moment?

–En política estricta cap, tot i que sí en l’incipient moviment veïnal. Vaig contribuir a la fundació de l’Associació de Veïns L’Illa, de la qual vaig ser vicepresident i, això sí, mantinguérem els lligams amb la política local del PSOE en tasques d’assessorament en temes educatius i culturals, especialment a través del Consell Municipal de Cultura, del qual vaig ser membre.

 

-I de tot aquell conjunt de forces que conformava aquella Assemblea Democràtica de què parlava no va rebre cap altra proposta?

–En unes eleccions generals vaig rebre una oferta de la Unió Democràtica del País Valencià, aquell partit de Vicent Miquel i Diego, un home molt lúcid que va ser secretari general de l’Ajuntament de València. Jo els vaig dir que jo estava a l’esquerra, i no hi vaig anar.

 

-En aquell moment, la política municipal benidormera va tindre un element atípic en el conjunt del País Valencià d’aleshores. De fet, va ser una de les seues primeres localitats que va comptar amb regidors nacionalistes valencians, cosa que trenca totalment amb el tòpic i amb la imatge que es té de la ciutat.

–Tinc amistat amb Toni Mayor, qui va ser regidor i hui en dia és el president de la patronal hotelera Hosbec, però la composició de les llistes municipals, primer del Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) i després de la Unitat del Poble Valencià (UPV), estava integrada, predominantment, per gent de la dreta històrica, tocada d’un populisme valencianista. A mi això no m’interessava gens.

 

-El valencianisme, a més d’una llista que va aconseguir representació en l’ajuntament durant dos legislatures, també va desenvolupar una iniciativa ben cridanera. S’anomenava la Taula del Bon Profit. Va tindre vosté alguna relació amb ella?

–Sí, es tracta d’una tradició que encara és viva. La Taula del Bon Profit és una plataforma de gent que ha de reunir tres requisits, ser mascles, parlar valencià i no fer-ho de política, i es va posar en marxa quan encara vivia Franco. La va crear Jaume Fuster, un empresari potent des del punt de vista socioeconòmic, evidentment de dreta, que es va deixar molts diners en Acció Cultural del País Valencià (ACPV), entre altres raons per a possibilitar la recepció de TV3 al territori valencià, i va ser accionista de la revista El Temps. La Taula va anar passant per Benidorm, i fins i tot va arribar a Calp de la mà del difunt Jaume Pastor i Fluixà. És un sopar on sempre hi ha un convidat i un col·loqui al final. Durant els primeríssims anys no hi havia grans problemes. De fet, en una ocasió, Jaume Fuster ens demanà a mi i a Pere Maria Orts i Bosch que presentàrem la figura de Manuel Sanchis Guarner, convidat de la Taula, que va parlar de la llengua i de la seua unitat, davant d’un públic on abundaven els militants de l’antiga Aliança Popular, sense que cap s’escridassara.

 

-Passem a parlar, primer, de la seua experiència com a filòleg a la Universitat d’Alacant, on vosté va desenvolupar un paper cabdal en el naixement del Departament de Filologia Catalana.

–Vegem. Ja des del curs 1971-72 s’impartien cursos de Valencià al Centre d’Estudis Universitaris d’Alacant, embrió de l’actual Universitat alacantina. No existia, però, una estructura departamental. L’any acadèmic 1976-77 es creà un Departament de Lingüística Valenciana, format únicament pel seu promotor, el professor i poeta Lluís Alpera, al qual s’incorporà, ja començat el curs, el professor Jordi Colomina. El curs 1985-86, a l’empara de la Llei de Reforma Universitària, es liquidà aquell  primitiu Departament i se’n creà un de nou, el Departament de Filologia Àrab, Catalana i Francesa, dirigit per l’arabista i catedràtica Maria Jesús Rubiera i estructurat en tres divisions departamentals, una per cadascuna de les àrees integrades. Jo en vaig ser el cap de la Divisió de Filologia Catalana des del 1987 fins al 1990 i, durant el curs 1990-91, vaig ser l’últim director d’aquest Departament, en substitució de Rubiera. El 1991, es va crear, per segregació de l’anterior, promoguda per mi mateix, l’actual Departament de Filologia Catalana, del qual vaig ser el primer director des del 23 de juliol del 1991 fins al 21 d’abril del 1998.

-Un departament que s’integra en l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, veritat?

–L’any 1978 es creà l’Institut Universitari de Filologia Valenciana com a organisme científic de la Universitat de València; la iniciativa de creació va partir del professor Manuel Sanchis Guarner, el seu primer director. Després de la mort d’aquest, han ocupat el càrrec de director els professors Joan Fuster, Antoni Ferrando, jo mateix, Manuel Pérez Saldanya (en funcions), Joan J. Ponsoda i Ferran Carbó; ara l’ocupa el professor Rafael Ramos, vicepresident de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Acordada la seua transformació en Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana l’any 1987, al llarg d’un procés promogut i coordinat pel professor Antoni Ferrando (Universitat de València) i per mi mateix (Universitat d’Alacant), es creà com a tal per un Decret de la Generalitat Valenciana l’any 1994. L’integren la Universitat de València-Estudi General, la Universitat d’Alacant i la Universitat Jaume I, de Castelló de la Plana, és a dir, les tres universitats valencianes amb estudis superiors de filologia.

 

-Curiosament, l’any 2001 es posa en marxa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i vosté va ser un dels acadèmics triats, per la quota del PSPV-PSOE.

–Sí, i en setembre d’aqueix mateix any vaig ser elegit director de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Tanmateix, vaig poder constatar que això suposava un increment considerable de treball, per la qual cosa vaig renunciar a la direcció l’any 2003.

 

-Vosté, a més d’un filòleg i catedràtic de renom, es va moure prou pels despatxos i les negociacions per a arribar a l’anomenat com a pacte per la llengua. Rafael Alemany va ser un home clau per a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

–Els antecedents més nítids de l’AVL cal situar-los els anys 1997 i 1998. Eduardo Zaplana era el president de la Generalitat en aquell moment i era un home que no havia viscut mai la realitat del cap i casal en relació amb el tema lingüístic. El tema de la llengua i de la seua identitat no estava en la cartera de la dreta que ell havia viscut a Benidorm, i una vegada en l’exercici del poder es veu molt agobiat pels sectors secessionistes i l’aleshores directora del diari Las Provincias, María Consuelo Reyna, una persona molt influent en la política valenciana d’aquella època.

 

-I quines eren les demandes que li feia aquesta gent?

–El pressionen perquè es reconega legalment la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) com a autoritat normativa del valencià. Però Zaplana veu que això podria ser suïcida perquè se li tiraria damunt la universitat. No obstant, tampoc podia reconéixer l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana com a ens normatiu, perquè s’haguera trobat amb l’oposició dels seus.

 

-Recordem el context de la situació. José María Aznar acabava d’arribar a la Moncloa amb el suport de Convergència i Unió.

–Des de sectors valencianistes influents es fa arribar a Jordi Pujol la necessitat d’aprofitar la conjuntura per a intentar resoldre el conflicte lingüístic valencià. I Pujol així ho trasllada a Aznar durant el procés de negociació del seu pacte amb ell. El polític val·lisoletà no té ni idea del tema, però parla amb Eduardo Zaplana. El següent pas va ser la convocatòria d’un sopar en el despatx de Presidència de la Generalitat amb l’aleshores degà de la RACV, Xavier Casp, i el director de l’IIFV, Antoni Ferrando.

 

-I com va anar aquella reunió? De quines coses s’hi va parlar?

–Casp es mostra dur, però al final s’accepta que Eduardo Zaplana porte una proposició no de llei al Parlament valencià perquè s’encomane al Consell Valencià de Cultura (CVC), òrgan consultiu estatutari, un dictamen no vinculant sobre la identitat de la llengua, proposta que ix endavant en setembre del 1997. Però el CVC reproduïa l’aritmètica parlamentària, la qual cosa provocà un estancament notable a l’hora de progressar en l’elaboració d’un dictamen de consens. Així i tot, alguns membres del Consell particularment intel·ligents i amb sentit d’Estat, com ara Ramon Lapiedra, Joaquín Calomarde o Manuel Sanchis Cabanilles, contribuiren decisivament a desempantanar la situació amb múltiples contactes exteriors.

 

-I com va anar això del dictamen?

–Els esborranys del dictamen es van redactar en diversos indrets, fora del CVC. Recorde que un dels primers es va perfilar a l’hotel Les Dunes de Benidorm, propietat dels sogres de Zaplana, en una reunió en què participàrem el president, el conseller Camps i jo mateix. Allí els vaig fer saber quines eren les condicions irrenunciables que l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana havia aprovat per a poder implicar-se, d’una o d’altra manera en el procés engegat: el dictamen del CVC hauria de reconéixer la unitat de la llengua, hauria de propugnar les Normes del 32 com a base de la normativa i, si es desestimava definitivament reconéixer l’IIFV com a òrgan oficial de codificació lingüística, s’hauria de crear un nou ens normatiu, que hauria d’estar integrat per 21 membres. D’aquests, onze membres els proposaria el PP i deu el PSOE. No obstant, cinc dels de la quota popular haurien de ser gent de consens, amb la qual els proposats pel PSOE es pogueren entendre sense massa dificultat.

 

-I quin va ser el resultat?

–Amb l’actuació decisiva de Ramon Lapiedra i Joaquín Calomarde, entre d’altres, el CVC aconseguí traure el dictamen endavant, en els termes ja indicats, en un Ple extraordinari celebrat el 13 de juliol del 1998.

 

-Supose que per a arribar a aqueix acord van ser necessàries moltes hores de negociacions i moltes revisions…

–Hi va haver diferents versions del dictamen. El principal escull era com dir sense dir-ho explícitament (ja que, si no, el dictamen no podia prosperar) que la llengua dels valencians és la mateixa dels catalans i dels balears. Per això, es va recorrer a aquella perífrasi que tant van criticar els sectors catalanistes i universitaris que deia: “El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Conona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”. Aquesta formulació, contrastada telefònicament per Lapiedra i per mi a les 8:15 del matí del mateix dia en què s’havia d’aprovar pel Ple del CVC un parell d’hores després, va ser acceptada pel PP, via Joaquín Calomarde, a les 9:30.

 

-I com es va viure la negociació dins de l’Institut Interuniversitari?

–Amb les reserves i la incomoditat comprensibles. Pensem que l’IIFV s’havia creat amb la idea de ser reconegut algun dia com a autoritat lingüística valenciana. Donar llum verda a una nova institució que anava a comptar amb una majoria de membres proposats pel PP era una operació d’alt risc i que s’havia de controlar amb molta cura. En tot cas, les gestions negociadores desplegades per Antoni Ferrando i per mi sempre estigueren subjectes a les directrius del Consell General de l’IIFV, el qual n’era informat sistemàticament.

 

-El dictamen s’aprova abans de l’estiu. Açò es va buscar a propòsit per a aprofitar que en aqueixa època de l’any la gent es distrau i no pensa en problemes?

–Crec que no, que va ser una pura casualitat.

 

-El següent pas va ser l’arribada del dictamen a les Corts Valencianes.

–Efectivament. D’acord amb el que determinava el dictamen, en setembre del 1998, s’aprova la llei de creació amb els vots dels diputats del PSOE i del PP i amb l’abstenció d’Esquerra Unida i d’Unió Valenciana, si no recorde malament.

 

-Vaja, un assumpte que unia a populars i socialistes i deixava fora als partits minoritaris…

–Dos diputats, Fernando Castelló, per part del PP, i Antonio Moreno, per la del PSOE, van desenvolupar un paper molt important en l’elaboració d’aquesta llei. Alguns dels seus punts més sensibles, no obstant, es van tancar a l’hotel Les Dunes de Benidorm, una vegada més, en un desdejuni entre Eduardo Zaplana i jo, que havia estat comissionat a l’efecte per Antoni Ferrando en atenció a l’amistat que m’unia a l’aleshores president.

 

-Exposa el tema com un gran pacte entre el PP i el PSOE. Començarem per l’esquerra. Dins dels socialistes, qui va intentar exercir una influència en l’assumpte i per què?

-Els socialistes van tindre un gran feeling amb l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, que es va constatar en els seus dos secretaris generals, primer Joan Romero i després Joan Ignasi Pla. Aquesta complicitat quasi absoluta entre PSOE i l’IIFV no es va donar, en l’altre costat, entre PP i RACV o Rat Penat. En aquests darrers sectors l’única veu que dirigia el procés i que, amb més o menys convicció era acatada, era la de Zaplana.

 

-Parlant de caps del Consell, va participar l’actual, Ximo Puig, en la negociació?

–Puig era en aquell moment l’alcalde de Morella i el portaveu del PSOE en la Diputació de Castelló. La nit en què es tanca la llista d’acadèmics, en l’actual Hotel Melià Center, ell va vindre per la part del PSOE, junt amb Ignasi Pla. Per part de l’IIFV, estàvem Antoni Ferrando i jo, mentre que Manuel Tarancon, José Luis Olivas i el president Zaplana, per la part del PP. Eren les vuit de la vesprada i acabem a les dos del matí.

 

-Van ser tan sols els populars i els socialistes els únics partits que donaren suport a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?

–No, l’antiga Unitat del Poble Valencià (UPV), que ja era el Bloc Nacionalista Valencià, sí que va donar el seu vistiplau a l’operació, així com el seu suport. Ens van dir que tiràrem endavant i que intentarien crear, dins del seu àmbit, una opinió favorable.

 

-Pel que explica vosté, la influència dins del PSPV-PSOE la van tindre les universitats. Però qui pressionava dins del Partit Popular per a portar la seua postura cap a un lloc o l’altre?

–Com ja indicava abans, dins de les files populars no hi va haver cap direcció paral·lela, va ser un tema molt personal, fins a un extrem inimaginable, de Zaplana. Ell va arriscar molt, però era conscient que tenia molt de poder. No és que a ell el tema de la llengua l’importara massa com a tal, però era una font de problemes que l’incomodava en la seua acció política. El que ell pretenia es traure-se’l de damunt el tema, sense perdre un cert control a distància, i encomanar-lo a un organisme extern al Consell, per a deslliurar-se de responsabilitats en la qüestió lingüística.

 

-Conte’ns més sobre l’actitud de tot un president de la Generalitat Valenciana sobre la llengua pròpia dels valencians.

–Ell deia que l’assumpte estaria arreglat en “un quart de segle”. Des del principi, la RACV i Lo Rat Penat van estar absolutament en contra, però ningú no li plantava cara a Zaplana. Sí, en canvi, a Xavier Casp, a qui la seua gent acusà de traïdor i el van fer patir molt per haver acceptat la brutal pressió de Zaplana perquè entrara en l’AVL. Sense les universitats i sense Casp alhora l’AVL no era possible, perdia tota la seua raó de ser.

 

-Per últim, senyor Alemany. Sembla vosté un bon negociador.

–Home, jo tenia una certa tradició i fama de bon negociador, però en altres àmbits. He participat en la redacció de plans d’estudis i també en l’esmentada etapa política de Benidorm, i em diuen que me n’isc amb la meua, però que no he enganyat mai al personal. Però tot açò va ser una conjunció fortuïta de factors, especialment, la meua condició de subdirector, primer, i de director, després, de l’IIFV i la meua amistat amb Eduardo Zaplana.

Imatge: LaMarinaPlaza