La revista degana en valencià

Entrevista a Rafael Armengol

Anar al taller de Rafael Armengol és una gran experiència. No solament per veure les seues obres d’art, sinó perquè ell mateix t’explica pas per pas els processos que segueix per a realitzar-les. Després d’eixa exposició didàctica, acabes admirant encara més la seua obra. Armengol, referent pictòric del País Valencià, acaba de fer 75 anys i continua amb la mateixa energia i passió pel color que en els seus inicis. I amb ganes d’experimentar encara més, cosa que el fa únic.

–El pintor, naix o es fa?

Sembla que les dues coses. Si u no té una predisposició a les arts, no es pot canalitzar per eixe mitjà. Primer ha de tindre una predisposició, i a poc a poc s’ha d’anar fent. Si no es fa, no és possible. Per tant, una barreja de les dues coses.

–Quan va decidir Rafael Armengol ser pintor?

Recorde que ja de xicotet, a l’escola, quan s’havia de fer algun dibuix a la pissarra sempre eixia jo. Fins i tot tinc un premi per les meues llibretes! El premi era a la llibreta més acurada i adornada, perquè hi feia dibuixos… Quan anava a escola ja tenia una predisposició a ser pintor.

–Però la determinació de «vull ser pintor»?

A ma casa teníem una botiga, i, clar, jo havia de seguir la tradició familiar. Però com que m’agradava molt pintar va haver-hi un jesuïta, Don José Gil, que va fer que jo anara a València a Barreira a perfeccionar el que feia intuïtivament. Arran d’això, em va proposar la possibilitat de fer Belles Arts. A ma casa, aquella idea no va caure massa bé, però finalment em van deixar. Quan vaig acabar Belles Arts, mon pare volia que tinguera la pintura com un divertiment, però que em dedicara a la botiga. Jo li vaig dir que no i prendre disgust. I va ser a partir d’eixe moment quan, decididament, em vaig dedicar a la pintura.

–De xiquet ja li fascinaven els colors?

El que em fascinava de xicotet era el dibuix, dibuixava a tota hora! Dibuixar, per a mi, era imprescindible. Això del color ve quan vaig fer Belles Arts, perquè et vas introduint en el món de l’art, vas investigant i és quan et planteges com està fet allò que veus. I comences a analitzar i a comprendre com ho fa cadascun dels pintors que admires.

–De fet, al llarg de la seua obra veiem una dedicació a treballar i a definir el color…

Sí. A l’escola t’ensenyen unes normes clàssiques per a resoldre problemes de volums, de colors…, però això no és suficient. Quan estudiava Belles Arts, una cosa era el que feia allí i una altra allò que experimentava a casa; no tenia res a veure. I vaig tenir un suport en Michavila, que era l’únic mestre de l’escola al qual podia ensenyar el que experimentava a casa. Ell va valorar el meu treball, va ser un suport clau, i vaig decidir que eixe era el camí que volia seguir.

–El color s’ha convertit en una dèria per a vosté?

Crec que sí. El color en si és com una metàfora: no és res; és una percepció perquè cadascú podem valorar-lo d’una forma distinta. El color no és una cosa única, sinó que és molt àmplia, i la seua percepció varia segons qui. Jo me vaig plantejar veure el color d’una forma molt teòrica i molt científica.

–La teoria és clau en la seua obra, però l’experimentació tal volta ho siga encara més…

En efecte. Quan tu perceps una cosa, veus la forma en posar-la en pràctica. I eixa posada en pràctica és la que dóna al quadre eixa possibilitat que el color estiga o no estiga.

–Com definiria el seu llenguatge personal?

Jo no tinc un llenguatge fix, perquè va evolucionant al llarg del temps. En un principi feia el color com a superposició dels tres colors base (cian, magenta i groc), i ara estic jugant amb els colors primaris llum (roig, verd i blau). S’ha transformat el concepte del que és el color matèria i el color llum.

–I ara mateix, en què està treballant?

Estic portant a terme tota aquella teoria de la percepció òptica del color a través de les vibracions òptiques del propi color. Això es sintetitza dient que un color en si mateix no és res, ans depén dels colors que té al voltant. Si vols potenciar un color, has d’enfosquir la resta de colors per tal que eixe tinga una identitat pròpia.

–A banda del color, en la seua obra també tenen gran importància els clàssics. Per què sempre acudeix a ells?

Quan es fa un paisatge, el paisatge està davant i representes les muntanyes i els arbres com un element que està present. Jo, l’element que prenc per a fer les meues experiències està en la pintura consagrada, sobretot els pintors per qui tinc una certa reverència. Faig com homenatges als pintors a qui tinc devoció.

–A més de recórrer als pintors clàssics, també veiem una empremta literària, com es pot veure, amb Fuster o Estellés. Per què?

Crec que és per afinitat de persones que coneixes. Jo vaig conéixer molt a Fuster, vaig anar moltes voltes a sa casa, vàrem conversar molt i tinc una certa vinculació amb ell. Estellés va viure ací a Benimodo i, freqüentment, venia ací a l’estudi. Però a banda de la vinculació d’amistat, també està la de les seues obres, que m’interessen perquè veig que tenen una càrrega que em motiva i em fa veure les coses.

–Ja que parla de Benimodo, ser d’ací i viure ací ha influït en la seua obra?

Ha sigut fonamental. Vaig estar uns anys vivint a Barcelona perquè treballava de professor, però la tranquil·litat i la serenitat que dóna el poble no la canvie per res. A la pintura s’ha de dedicar temps, i viure al poble fa que pugues traure al temps el màxim rendiment.

–Després de vint anys ha arribat el canvi al País Valencià. Fins ara, com ha vist la situació cultural a casa nostra?

En els últims anys no s’ha fet una política cultural adequada. No hi han donat la importància que podria tindre. Per exemple, l’IVAM ha tingut una època molt roïna, i això ha passat en moltes coses. No s’ha donat la importància necessària a la cultura ni han estat les persones adequades al capdavant. Tampoc no han potenciat els artistes valencians, i això ha estat una davallada per al món de l’art.

–Al marge de les institucions, el nivell cultural ha continuat endavant?

Segurament és per causa de la crisi, però de dotze galeries d’art importants que hi havia, ara en queden un parell. Això què vol dir? Que a la gent no li ha interessat el que es feia? Realment no ho sé, però la situació és complicada.

–Però creu que amb el nou govern les coses poden canviar?

Almenys es veu una intenció, però ara falta que el temps pose les coses al seu lloc. Veig la nova situació amb esperança, perquè es veu un altre camí, un camí en què es valora i es veu en primer terme la nostra cultura.

–Ara ha fet 75 anys. Si fa la vista enrere, com veu la seua trajectòria?

Veig que la meua trajectòria encara està per definir i completar. Pense que es pot encara anar més enllà. La meua intenció és investigar cada vegada més i, no solament investigar, sinó també exposar-se i jugar a trobar coses. Encara no està tot dit.

EN POQUES PARAULES…

-Un pintor: Van Der Weyden

-Un quadre: El descendiment, de Van Der Weyden

-Un color: el blanc

-Una cançó: «Els amants», d’Ovidi Montllor

-Un músic: Beethoven

-Un escriptor: Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés

-Un llibre: El fracassat, de Martí Domínguez

 

Entrevista publicada al nº 410, corresponent a desembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top