Rafael Ferrer i Bigné

21/10/2019

Una de les aportacions més sòlides i eficaces al coneixement literari del Vuit-cents valencià és la que, en els darrers anys, ha portat a terme Jaime Millàs Covas, que no sols va realitzar un molt lloable estudi de la vida i l’obra del dramaturg Manuel Millàs Casanoves (1845-1914) –que culminà amb la biografia Escenas de un burgués en la Valencia del Ochocientos (Sargantana, 2017)–, sinó que, esperonat per la bona acollida que aconseguí aquell treball, va continuar amb l’anàlisi d’un escriptor vuitcentista d’obra i actuació ben transcendents. I és així com, encara no fa quatre mesos, eixia de les premses un nou volum titulat Memòria d’un poeta de la Renaixença. Rafael Ferrer i Bigné (1836-1892), que ha sigut coeditat per l’editorial Sargantana i la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació.

Tal com ja passà amb l’anterior, per a la redacció d’aquesta nova obra Millàs ha tingut accés a l’arxiu personal de l’escriptor, una documentació cabdal que, per cert, durant el passat mes de juny i en un gest que els honora, els descendents de Ferrer i Bigné varen donar a la Universitat de València. D’aquesta manera, l’estudi de Millàs, que se situa a mig camí entre la investigació i la divulgació i ha sigut redactat amb una prosa de molt agradable lectura, fa una intensa repassada a un dels pilars de la branca valenciana de la Renaixença. Un poeta i erudit de qui, per cert, a penes si posseíem informació biogràfica. Així, el treball arranca amb les arrels familiars i els anys de formació de Ferrer, per a donar pas als seus inicis literaris i periodístics, molt lligats a la figura de Teodor Llorente –de qui esdevingué un dels més ferms i eficaços col·laboradors, tant a La Opinión com a Las Provincias–, i que varen estar marcats per la malaltia que arrossegaria fins a la tomba.

Poeta, periodista, traductor, autor teatral, assagista, cronista de viatges… on Ferrer es presenta com un intel·lectual més distingit i ambiciós potser siga en el camp de l’erudició. En aquest sentit, un dels capítols més interessants de la biografia és el dedicat a «El Parnàs Valencià», una magna exploració de la història de la literatura valenciana que l’autor projectà en tres volums –segles XIII-XV, segles XVI-XVIII i segle XIX–, dels quals tan sols va veure la llum el primer amb el títol d’Estudio histórico-crítico sobre los poetas valencianos de los siglos XIII, XIV y XV (1873). Els altres dos restaren inèdits, tot i que, com bé afirma Millàs, els materials «del segon volum fan l’efecte d’estar acabats i preparats per al seu lliurament a l’impressor». Però no desvetlaré què l’aturà a publicar-lo, haureu de descobrir-ho vosaltres.

L’estudi de la literatura valenciana del segle XIX està d’enhorabona. I, personalment, em sent ben agraït amb Jaime Millàs, ja que de les converses i els intercanvis que he mantingut amb ell ha nascut la idea d’elaborar un recull de la producció escrita en valencià de Ferrer i Bigné, que ja tinc iniciat i que confie a poder finalitzar durant l’any que ve. I és que Memòria d’un poeta de la Renaixença ens recorda que no podem continuar ignorant, quan no desdenyant, per més temps l’obra d’un autor tan singular i simptomàtic.

Article publicat al número de setembre 451