Tens 0 productes a la teua cistella
Tot va començar aquell dia que Raimon llegia un poema d’Ausiàs Marc en un acte a la Universitat de València. Era l’any 1959, Fuster el va veure de lluny i s’hi va fixar: “Era un xicot fràgil, ros, tímid. Això sí: tenia una bona fonètica. I sabia llegir versos medievals”. Aquesta és la impressió que li fa Raimon. Després, el sentiria cantar “Al vent” a Casa Pedro, una taverna de València. Fuster es queda meravellat en escoltar Raimon i escriu: “a tots ens semblà que també descobríem una clara energia possible, vinguda del fons de la terra o d’un oblidat racó del temps. Raimon cantava perquè sí, i no ho sabia. Nosaltres, en canvi, sorpresos, hi trobàvem l’idioma que es rejovenia, més familiar que mai, vibrat en inflexions noves i elàstiques. No estàvem acostumats a escoltar aquesta mena de cançons en la llengua de cada dia. A Barcelona, hi havia qui intentava una cosa per l’estil. Raimon i nosaltres ho desconeixíem. “Al vent” era una pura i inesperada espontaneïtat, i això, ingènuament, ens meravellà. Aquell vespre pensàrem que havíem guanyat una petita batalla”. Així ho contava Fuster el 1963 a la contracoberta del disc de debut de Raimon. El primer i més important exponent de la Nova Cançó no podia passar desapercebut per a l’intel·lectual valencià més important del segle XX.
Fuster és un perspicaç analista atent a les manifestacions de la cultura popular, a les novetats artístiques, a l’impacte dels nous mitjans i la tecnologia, a la cultura en la vida quotidiana. També és un dissident contra l’espanyolisme que ho ofega tot. Quan escolta Raimon cantar “Al vent”, immediatament detecta que allà hi ha alguna cosa molt rellevant. S’adona que pot ser molt útil perquè la gent recupere l’estima, la dignitat de la pròpia llengua per mitjà d’un producte modern de primeríssima actualitat. Allò no té res a veure amb els gojos a la Mare de Déu. Era tan nou allò que estava fent Raimon que era difícilment qualificable. Potser per això, de primeres, alguns crítics deien que era un rocker.
Joan Fuster és molt conscient del paper important que desenvolupen els mitjans de comunicació en el nou context espanyol. Una primera i petita escletxa s’obre en la dictadura franquista, hi ha la possibilitat d’editar llibres en català –i per analogia també es poden editar discos en català. És possible, doncs, plantejar-s’hi que la cultura de masses que comença a créixer puga fer-ho també en català. Malgrat les enormes dificultats que provoca la dictadura, cal fer tot el possible per posar el català al nivell d’utilitat i dignitat que exigeix el redreçament nacional. La música, la cançó, tot i la censura, pot ser objecte d’atenció per tots els mitjans: directes massius, discos, ràdio, atenció de la premsa. Les cançons les porta el vent i tenen una porositat que cala de molt diverses maneres tant als mitjans de difusió com en l’ànim i la intel·ligència de les persones. Fuster n’és ben conscient des del primer moment. “Raimon cantava perquè sí, i no ho sabia”. Tanmateix, Raimon en serà conscient ben prompte.
En aquest context, la influència de Fuster és cabdal. El seu suport des del primer moment atorga legitimitat cultural a la Nova Cançó davant els sectors més llibrescos. La seua amistat amb Raimon –el tenor que li deia ell en privat per fer-li la punyeta– és d’una afinitat immediata. Fuster ajuda, orienta, polemitza, revisa lletres de cançons, fa gestions amb discogràfiques i editorials, assisteix als recitals quan pot. Més enllà de l’enorme impacte de la seua obra escrita, de la rellevància de Nosaltres, els valencians, hi ha un Fuster a peu d’obra que impulsa la projecció de la Nova Cançó. I entre tots els qui van sortint, té clar que Raimon és una força de la natura pel seu magnetisme en escena, el seu crit, la contundència dels seus textos; una figura clau “en la lluita per les grans reivindicacions elementals”: “Diguem no”.
Una llegenda que ha trobat fortuna en els ambients pròxims a la cançó és que Fuster feia les lletres a tot el món. Sembla ser que, quan Josep Pla va escoltar Raimon per primera vegada, com que sabia que Raimon i Fuster eren amics, va fer córrer que era Fuster qui li feia les lletres. Quan es van trobar Pla i Fuster, l’empordanès li va demanar si això era cert. Fuster només li va dir: “Jo mai no faria eixes lletres”. No hi havia en Fuster res d’aquell tarannà metafísic del primer Raimon. És cert, en canvi, que va ajudar molt en els inicis perquè Raimon fos conegut i reconegut. Va encunyar i féu fortuna aquella expressió del “crit metafísic” per referir-se al cant de Raimon.
En la correspondència entre els dos queda ben clarament documentada la seua relació pel que fa a les cançons. Raimon li envia les lletres escrites a mà demanant-li el seu parer. Fuster les llegeix i les comenta, li diu el que pensa de cada cançó, i Raimon les manté igual. Literalment, el cantant li diu: digues què et pareixen i jo faré el que em passe pels ous.
Raimon tenia el cap molt ben moblat, llegia molt en francès i en castellà. Segons reconeix el mateix Fuster, és un dels introductors d’Antonio Gramsci en la cultura catalana. També llegia en italià a partir de la relació sentimental amb Analisa, la seua esposa, la qual també era molts gramsciana. És a dir, llevat dels dos o tres primers anys de la relació entre Raimon i Fuster en què la relació està desequilibrada perquè Fuster té divuit anys més que Raimon –és una relació gairebé de pare i fill, o de germà gran, Raimon havia perdut el pare de ben jovenet–, el cantant madura i adquireix seguretat molt ràpidament. Tots dos tenen una relació basada –com diu Raimon en una entrevista– en un “caràcter congenial”. És a dir, sintonitzen amb facilitat. Tenen un to comú d’ironia, de sornegueria i sarcasme, de punyetes entre ells, que els fa ben prompte molt amics i molt iguals.
En les cartes trobem també molts dels aspectes que feien especialment durs aquells anys: la pobresa intel·lectual de l’ambient general, la dificultat per a accedir a segons quins llibres, la sempiterna censura, el control repressiu, etcètera. També hi ha el to confident: per exemple, Raimon li escriu l’any 1966 des de Suïssa i li diu: “Aquí a Suïssa entre emigrants, exiliats i capellans de totes les tendències faig recitals gairebien tots els dies. Després parlem de coses. Hi ha molta gent per ací més o menys fotuda. Quina putada viure, pertànyer a un país com el nostre. Ja parlarem de tot quan arribe”. Anteriorment, en la mateixa carta, li ha escrit: “Fer d’ambaixador d’un país –o països– sense Estat és prou fotut. Ho has d’explicar cada vegada”. La reflexió sobre el paper públic de Raimon serà recurrent en l’epistolari: “això de fer el Raimon s’està posant cada vegada més difícil”.
Una mostra del to irònic que sovintejaven és quan escriu Raimon a Fuster: “Si no fos per tu, això de Serra d’Or semblaria l’evangeli segons sant Torracollons. I les confidències: «cada viatge que torne ho trobe tot “lo” del país més i més espanyol. No sé on anirem a parar, o sí que ho sé: a las esencias de lo hispano. Toca’t els collons, my darling (Ezra Pound)».
I la contínua incitació a cantar en castellà que Raimon sempre rebutja. I les burles dels intel·lectuals i els artistes engolats i els que fan el joc al règim. I Fuster tot blasmant de la poesia preciosista, la lírica, i insistint que el Raimon que més li agrada és l’irat, que la poesia que aprecia és la del sarcasme. I així encara l’incita més al tipus de cançó de fúria i denúncia en què excel·leix Raimon.
La relació entre Fuster i Raimon és duradora i intensa des que es coneixen fins a la mort de Fuster el 21 de juny de 1992; una amistat en la qual juga un paper central tant la broma, la ironia i el distanciament sobre el rol social que a cadascú li pertoca, com l’intercanvi d’idees, els projectes compartits, la preocupació per la llengua i la cultura catalanes i l’esforç pel redreçament nacional. Sense dubte, de tots els artistes de la Cançó, és amb Raimon amb qui més relació, coincidència de plantejaments i confiança té Fuster.
Hi ha un text important i extens, tot un quadern dividit en vuit parts que s’inclourà al recopilatori de Raimon, Totes les cançons (DB/Belter, 1981). Allà Fuster considera ben vigents les reivindicacions de la Cançó i s’hi planteja que “potser vivim encegats per una obscura confabulació de connivències i d’estupidesa”. Sembla ben evident que és conscient de la nova situació en què els qui s’afanyaven a ocupar les files zero en els concerts multitudinaris de finals del franquisme –la nova classe política–, ara, volen esborrar el passat en un present buit d’història. Anuncia, d’aquesta manera, l’inici de la llarga travessada del desert que patirà la Cançó en l’eixida de la Transició política i fins ben entrats els anys 90.
El març de 1992, Raimon escriu al Diari de Barcelona una columna en què commemora els 30 anys de l’aparició de Nosaltres, els valencians. Envia el retall a Fuster tot esperant que li agrade. A l’article recorda la persecució que va patir Fuster per les enveges i misèries d’uns pocs mediocres instal·lats al poder franquista. Juntament amb altres joves universitaris, redactaren un text de defensa de Fuster, recolliren més de cent signatures i intentaren sense èxit que el publicaren els diaris de València. Raimon acabava l’article demanant si Fuster faria com Dumas amb Els tres mosqueters i escriuria un Trenta anys després. No va poder ser. Aquell estiu moria l’escriptor de Sueca i tots quedàvem orfes, com Raimon.
De Fuster vam aprendre a no fiar-nos ni un pèl de “la merdeta política vigent”. Si això ho va dir el 1979, imagineu què en diria ara. Quant a Raimon, com va sentenciar Fuster, “serà Raimon fins que quedarà afònic, i el sobreviuran els discos”. Llibres i discos que ens alimentaran molts anys.
Rafa Xambó. Sociòleg i músic
Article publicat al nº 377, corresponent a desembre de 2012. Ací pots fer-te amb un exemplar
