La revista degana en valencià

Rajoy, l’okupa

No és cap broma i he d’utilitzar una mica la imaginació i algun trosset d’humor, tal vegada negre, per a poder travessar aquesta conjuntura política en la qual ens han immers. Perquè, a aquesta marxa, anem acabar discutint tots amb tots. Però deixem algunes coses clares.

Això que ara es diu un “okupa” és una persona que fa seu un edifici, un espai que no li correspon, que no és de la seua propietat. Per tant, Rajoy està preparant-se per a ocupar un govern que no li correspon, per al qual no l’han votat. I ho vol fer seguint els manuals adients que expliquen com s’ha de controlar un govern al qual se li ha posat l’etiqueta d’il·lícit. Si ell és el president del govern d’Espanya, com és possible que no haja estat capaç de veure vindre tot el conflicte? O sí que el veia des de la seua “amaca” i estava esperant al límit per a actuar amb contundència? Quan “España se rompe” però no abans.

Ell, Rajoy, que està governant Espanya amb un percentatge de vots molt reduït, s’atorga el poder de “tirar” al carrer un govern elegit per les urnes –legals i reconegudes per tots i totes-. Però, amb quin motiu? La defensa de la legalitat i la Constitució espanyola. La qual cosa no té res a veure en el fet que a Catalunya el seu partit, el PP, no aconseguisca massa representació, ni en el fet que jugant jugant, entre el govern de la ciutat de Barcelona, el de la Generalitat i un grapat més de pobles i ciutats, s’estiga demostrant que hi ha una altra forma de governar que no diré que siga millor o més dolenta però és una altra forma de governar; ni en el fet que la resta de vots catalans al PP conten i molt per a les eleccions d’Espanya.

El plantejament de l’okupa era anar per fases: si calia establir una mena de joc brut per a culpabilitzar els governants catalans de la mort de Manolete, doncs es feia. Si calia reunir-se un ministre per a veure quins draps bruts –reals o no- es podien traure dels dirigents catalans, doncs es feia. Si calia que dotze persones del Tribunal Constitucional es carregaren la voluntat democràtica del Parlament català, del Parlament espanyol, del “legal referèndum” fet i aprovat, doncs es feia. I així fins a l’infinit i més enllà.

Ara, després de set anys intentant parlar, l’okupa es posa molt digne i diu això que aplicarem l’article 155. Toma ja!!! El que no havíem aconseguit amb totes les malifetes que s’havien inventat, ara ve la Constitució a fer-los realitat el seu somni. I, per a fer-ho, segueixen els manuals que s’utilitzen en altres zones del planeta: detenció dels dos Jordis que havien estat capaços d’organitzar les manifestacions espectaculars (una multinacional els fitxaria sense pensar-s’ho), ocupació dels mitjans de comunicació, control-ofegament econòmic, suspensió dels governants elegits democràticament, control de l’ensenyament… I sense oblidar els funcionaris dels cossos de seguretat que tenen “emmagatzemats” a algun vaixell amb decoració exterior molt poc adequada, preparats per a fer el que mane el gran govern democràtic de l’okupa Rajoy amb el vist-i-plau d’un altre gran demòcrata que mai ningú l’ha votat. Tot açò és un colp de mà, un colp de govern, un colp de sort, un colp de ràbia, un colp d’estat?

Farà falta molta paciència per a suportar aquest atemptat contra la democràcia i a la intel·ligència. Un altre dia parlarem del paperot del Pedro Sánchez, aquell que se’l va carregar el seu partit perquè era molt d’esquerres i després va tornar a aconseguir tocar el cel o com a mínim, la secretaria general del seu partit.

 

Imatge: Enrique Villarino, El Confidencial