Semidéus sobre paper i altres teories

“Estem davant una veu poètica que ja marca un estil propi, potent i renovador dins de la poesia en català de l’actualitat”

El poema té temps i espai –per tant, moviment- propis, és un lloc del qual el present s’ensenyoreix. Sovint és el resultat d’un xoc de dues o de diverses realitats que, puntualment, trobem contraposades en el fet sorprenent d’una imantació sensible cap a elles. Sovint, bruscament, necessitem el poema per aprofundir en la incomoditat o com a eina per estendre un pont entre realitat i representació. I és que «la distància entre representació i veritat és insalvable», diu Mireia Calafell en el pròleg a Teologia poètica d’un sol ús,  primer –i colpidor- llibre de poemes de Raquel Santanera (Manlleu, 1991). I és per això que la poesia és el gènere que s’obsedeix pel llenguatge i per la manera que aquest té de cargolar-se sobre l’experiència, el temps i la realitat: pel puny, pel colp, per la incisió. L’estranyesa es fa paraula i l’esclat del poema sol ser, d’alguna manera, l’intent d’entendre allò altre de l’exterior que se’ns escapa. La Raquel Santanera, amb un estil pulcre i nítid, no només és capaç de captar aquestes febleses de l’individu, de recuperar allò que de la ferida i de la marca es catalitza amb el llenguatge i la imatge, sinó que, en saber-les elevar a l’instant poètic d’una manera subtil, gens forçada, crea altres connexions, abans amagades, entre les realitats i els fantasmes, entre les representacions i els fets que –creiem- ocorren. I en això, al meu entendre, consisteix l’autèntica tasca del poeta: no només en saber tractar la llengua, embellir pàgines amb imatges arrodonides i musicals, sinó crear, precisament, aquests punts de connexió entre món i individu que esbatanen portes, camins, ulls, sentits, emocions, ràbies, pors.

La relació entre realitat i ficció és perillosa. L’autora ens ho avisa al principi del llibre: «Tot déu neix d’un impuls inventiu culturalment humà. Tal ficció evoluciona fins on el creador vol que arribi.» Aquí juguem als límits de l’abisme, entre l’amor al risc i la por a la caiguda, on l’obra que ha de fer front a aquestes realitats tan poc segures, se’ns obre com a espai d’infinites possibilitats. El joc entre l’autor i l’obra és el tema que recorre transversalment el llibre. D’aquesta teologia –per tant, teoria de la relació entre individu i divinitat-, Babà és una mena de personatge demiúrgic que podria correspondre al geni inspirador, a l’animal que s’entesta a fer de l’inconscient una font d’imatges i clàusules que assenyalen allò més fondo del que som. Babà és tan tot de nosaltres que se’ns escapa, pren possessió de racons i superfícies, juga a trencar i compondre el tauler del jo i de l’alteritat. O, sovint, el dinamita. Babà se’ns fa fugisser –com dadà per als seus creadors-, se’ns escapa. L’obra sempre té certa autonomia enllà de la seva creadora. Babà n’és la personificació: «Babà és el teu pare/ entaforant-te el teu nom amb una cullera sopera», «Babà sóc jo vestideta de colors», a tall d’exemple. Diríem que aquesta mena de divinitat polièdrica encarna tant l’anhel poètic del subjecte escriptor com tot allò que fa referència a mite –història i cultura de l’evolució col·lectiva i de la interacció entre els seus estrats-, passat i producte de creació literària («Et deixo la meva herència/ perquè tu destriïs i provoquis el tot»). Ara bé, allò que fa poeta la poeta és el tractament de la realitat immediata després d’haver assumit plenament els fonaments de la teoria: «Però sentim la mort/ la coneixem i és per això/ que escrivim sense tenir fills.» Les preocupacions de la condició humana per la mort, la injustícia, la qüestió de la identitat sexual, la moral, el temps,  i també l’actitud davant l’obra d’art i la tradició es fan ben visibles als poemes. Tampoc no cal obviar la perspectiva –i la preocupació- femenina de la qüestió de la maternitat. A la segona part del llibre trobem uns poemes dedicats a aspectes, diríem, problemàtics, de la nostra realitat quotidiana que excel·leixen en lirisme i profunditat. La poeta aquí es demostra incisiva i pertorbadora amb imatges punyents i depurades que ens ofereixen una visió reflexiva, combativa  i alhora delicada de qüestions d’actualitat. La violència de la solitud, la incomprensió, la vida de la ciutat, l’art –i l’artifici- fet producte de consum, el treball alienant, l’orientació sexual i els patrons de comportament opressius –veieu els poemes VII, VIII i IX d’aquesta segona secció- s’aborden amb veu clara i ferma, amb un fer poètic profund i trasbalsador.

En definitiva, traslladant aquí les paraules de la prologuista, estem davant una veu poètica que ja marca un estil propi, potent i renovador dins de la poesia en català de l’actualitat que esdevé, esperançadorament, referent i lloc d’aquesta dèria nostra de mirar el món a través del vidre de l’escriptura. Amb paraules de Santanera: «Així que/ llancem-nos a aquest món/ perquè un dia varen decidir per a nosaltres/ que havíem de ser-hi i a més/ fer-hi alguna cosa/ o no.»

 

Títol: Teologia poètica d’un sol ús

Autora: Raquel Santanera Vila

Editorial: Viena (Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat, 2014)

Any: 2015