Realment, fan por

Era molt habitual que a l’escola, quan discutien aquells xiquets –sols xiquets, perquè les escoles no eren mixtes–, quan algú s’ho veia molt difícil, sempre deia això de «jo tinc un tio que és policia i si li ho dic…». Era una manera de fer front a qualsevol problema. Ara, però, la situació és molt greu, molt més greu, perquè el policia és a la Casa Blanca, a Israel, a Moscou, a la Xina. Són com els amos de l’univers i estan disposats a fer qualsevol cosa perquè els seus desitjos, els seus anhels, es convertisquen en realitats, botant-se qualsevol llei internacional i qualsevol pensament mínimament racional. Són com els xiquets majors que feien el que volien i, els més xicotets, callaven i, si de cas, abaixaven les orelletes.

Si no fora perquè són tan dramàtiques les conseqüències de les seues decisions, dels seus capritxos, Trump i Netanyahu semblen com el duo de macarres que sempre imposaven la seua llei a la sala de festes i volien, també, ballar amb la xica més guapa. La seua irracionalitat és tan gran que la mort d’innocents sembla que els alimenta per a posar en marxa la següent bogeria. Des de l’arribada de Trump al govern, ell que havia de posar fi a les guerres i volia el Premi Nobel de la Pau, no fa sinó incendiar parts de món que estaven amb una certa calma després d’anys de treballs diplomàtics. I ell i el seu amic israelià decideixen atacar l’Iran sense analitzar mínimament les conseqüències d’eixe atac… I, clar, Iran no s’ha estat amb les mans plegades, entre altres coses perquè feia vint anys que es preparaven per a aquesta barbàrie.

És cert que moltes persones es pregunten com és possible que Israel tinga tant d’armament, que sembla que no se li acaba mai. Ara, però, han pegat en pedra perquè per a interceptar els drons iranians –que diuen que valen solament 30.000 euros– necessiten míssils de més de dos milions d’euros. I el que és més greu després de la mort de les persones és que, amb aquesta invasió de Trump i Netanyahu, han encés la metxa del polvorí a l’Orient Mitjà. Se sap com han començat, però ni ells tenen clar com acabarà. Això sí, en el camí hi haurà milers de morts i destrucció, com ja van fer a Gaza.

Al final, però, tot sembla una estratègia per a tindre el control de l’energia: petroli, gas, fertilitzants… Trump vol eixe control per a imposar el preu, a qui li’n ven i a qui no li’n ven. Es viu l’esclat de la intel·ligència artificial que, entre altre moltes coses, necessita quantitats ingents d’energia. Per tant, qui controla l’energia i els seus preus, controla, pràcticament, el present i el futur.

Després, quan els efectes arriben a tot el món –a casa nostra també–, la ciutadania veu com apugen la gasolina, els transports, els aliments… Tot, en definitiva. El que resulta curiós, molt curiós, és trobar partits polítics i persones que creuen que Trump i Netanyahu fan el que toca. I resulta difícil d’entendre, molt difícil, que no clamen tots i totes contra aquesta barbàrie dels vaquers irracionals del segle XXI que posen en perill el present i el futur de la humanitat. Després ja tornaran a comprar Groenlàndia i possessionar-se de Cuba, però serà després d’arrasar les vides de milers de persones.

No hi ha dret: la guerra vol i porta més guerra. Per això cal dir «NO a la guerra», ni a aquesta ni a totes les que vulguen provocar.

Revista Saó Núm.522, pàg.7. Març 2026.