Recomanacions per salvar el valencià

Acabe de difondre unes recomanacions per salvar el valencià, (Levante, 9/02 «S.O.S Salvar el valencià»), agrupades en 7 punts, que resumeixen les reflexions de molts professionals de l’ensenyament, davant la irrupció devastadora, una vegada més, dels dos partits més enemics de la nostra llengua, PP i Vox, que coincideixen en el seu projecte lingüicida i en el menyspreu per una llengua que ni parlen, ni escriuen, ni estimen, sinó que l’odien com una dèria. Això els ve de la seua ideologia franquista i anticatalana. Lamentablement, han pres «possessió» dels governs de dues de les nostres autonomies, el País Valencià i les Illes, des d’on han posat en marxa una sèrie de mesures per pervertir i frenar el seu ús i ensenyament, en un revival del que han fet sempre que han pogut i sistemàticament: hablad la lengua del imperio, ens deien, o en cristiano; ara diuen, estamos en España y aquí se habla en español.

Les recomanacions són sobre coses a fer en sentit positiu i decididament, per a emprar i salvar el valencià i què fer davant les dificultats amb què ens entrebanquen. Les repassarem punt per punt i donarem algunes explicacions:

1. 1. Quan sortim de casa sols direm bon dia a tothom, siga conegut o desconegut. Si ens diuen altra cosa, nosaltres, bon dia.

El contacte primer amb la gent que ens trobem pel carrer és fonamental fer-lo en valencià, perquè a partir d’això, la gent d’ací s’identifica i respon també en valencià i podem evitar el ridícul de parlar en castellà amb valencianoparlants perquè desconeixem que ho són.

2. Si entrem en un bar, hem de demanar en valencià i si no ens entenen, hem de canviar de local immediatament. Si anem a missa (o a qualsevol ofici d’altra religió) hem de triar els temples que ho facen en valencià. Si anem a comprar, fem-ho a les botigues i a les parades del mercat on parlen valencià.

Són una sèrie de possibilitats a què ens solem dedicar al matí. La recomanació de parlar sempre en valencià ens sorprendrà per la quantitat de persones que ens contestaran i atendran també en valencià. Recomanem passar dels qui no ens atenguen en valencià, no discutint amb ningú, sinó canviant de bar, de temple o de botiga. El nostre posicionament ha de ser clar i explícit, perquè estem a casa, però en absolut paga la pena discutir amb els qui no volen respectar-nos.

3. Amb les autoritats (els metges i sanitaris també ho són), sempre ens relacionarem en valencià i exigirem que ells ho facen també i si no, demanarem el llibre de reclamacions i els denunciarem.

Les autoritats no poden ignorar, ni poden obviar a posta, totes les lleis que ens emparen en l’ùs del valencià i, per tant, el que recomanem és denunciar-los si no ho fan.

4. Veurem la televisió, oirem la ràdio i comprarem premsa i llibres, preferentment en valencià. Parlarem amb la família i els amics en valencià, especialment amb els fills i les filles, que duran noms en valencià i aniran a escoles en valencià.

Tenim les televisions encara que no tenim accés lliure a totes les nostres llevat d’À Punt. Parlar en valencià amb la família i els amics és una obligació, especialment amb els fills i filles, que seran els transmissors del valencià als néts i nétes.

5. Acollirem amb simpatia els forasters i procurarem facilitar-los l’aprenentatge del valencià i la integració i no discutirem amb els qui no s’hi avinguen.

Res més lluny dels nostres interessos oposar-nos als forasters, la major part immigrants que venen a treballar i viure, obligats per situacions molt difícils en els seus països d’origen). Els valencians també hem emigrat al llarg de la història. El nostre comportament no pot ser xenòfob, ni feixista i el que ens convé és facilitar-los que s’integren amb nosaltres, aprenent valencià, i vivint plenament amb nosaltres (molts d’ells possiblement es quedaran a viure ací i seran altres valencians més). Mai no farem burla si intenten parlar en valencià i els costa fer-ho. A molts de nosaltres també ens costa parlar en castellà i fem espardenyades i ens molesta que ningú faça burla. Alguns, fins i tot, ens sentim orgullosos del fracàs castellanitzador de l’Estat.

6. No oblidarem els greuges que ens han fet els governs espanyols; ni ens oblidarem d’exigir el compliment dels compromisos amb nosaltres dels partits; ni oblidarem mai que quan el mal ve d’Almansa a tots ens alcança.

Si recordem la història sabrem que tots els governs espanyols ens han fet promeses que han incomplit, igual que els partits polítics. Hem de ser clarament reivindicatius i exigir el corredor mediterrani, el reconeixement del dret civil valencià, la gestió de la hisenda, com els bascos i navarresos…

7. La nostra història ens uneix als pobles germans de Catalunya i Balears, que parlen com nosaltres i també amb la història d’Aragó que hem compartit. A partir d’aquests pobles germans, treballarem amb tothom per la pau i l’enteniment del món.

La voluntat europeista dels valencians és ferma i Europa és l’única possibilitat de progrés i de reconeixement del nostre poble. Els valencians no som autàrtics, sinó oberts al món, començant pels que ens són més pròxims, fins a arribar a la universalitat.

Aquestes 7 recomanacions tenen un insigne precedent i inspiració  en el «decàleg del catalanoparlant» que ens proposà el professor Til Stegmann (alemany) pels anys 70-80. També estan inspirades en el que ens recomanava el professor Manuel Sanchis Guarner: «Una llengua no mor perquè no guanye nous parlants; només mor si la deixen de parlar aquells qui la parlen».