Tens 0 productes a la teua cistella
En una societat cada vegada més individualitzada, accelerada i immersa en la immediatesa, on el dia a dia es viu a través de pantalles i les relacions humanes sovint es dilueixen entre notificacions i presses, arriba una catàstrofe com la dana i ens colpeja amb força per a recordar-nos la vulnerabilitat de les persones i que ens necessitem les unes a les altres. Perquè, en el fons, som éssers comunitaris i és la comunitat la que ens ha fet evolucionar com a espècie humana. Sols, no podem. La supervivència i la dignitat col·lectiva se sustenten en allò que construïm juntes. És més, no hi ha possibilitat de la felicitat individual si no hi ha felicitat col·lectiva.
Les imatges de barris inundats, cases devastades i veïnat desconsolats encara ressonen. Però també ressonen, i amb força, els gestos de solidaritat espontània, les portes obertes, les cuines comunitàries improvisades, les brigades voluntàries netejant el fang, els ateneus culturals acollint persones voluntàries per a dormir, els casals fallers repartint aliments i productes de primera necessitat, les associacions veïnals organitzant la intendència…. Perquè quan la vida es trenca, no és l’individualisme qui rescata, sinó la xarxa humana que teixim abans que arribe el desastre.
En aquells primers dies després de la dana, quan ni les administracions públiques ni el mercat podien arribar allà on es necessitava, foren les entitats socials, culturals i veïnals les primeres a organitzar-se i actuar de manera efectiva. Una vegada més, com ja havien fet durant la pandèmia de la covid-19, quan en qüestió d’hores es van preparar mascaretes, portaren menjar o atengueren les persones més vulnerables, la societat civil organitzada va ser l’autèntic motor de la resposta col·lectiva que la nostra societat requeria.
L’Horta Sud, així com les altres comarques afectades del País Valencià, amb la seua riquíssima xarxa d’entitats i moviments socials, ha tornat a demostrar el que ja sabem, però que de tant en tant cal recordar: que una societat organitzada és una societat resilient. Que el teixit associatiu és el fonament que fa possible la resposta immediata, la reconstrucció i el futur.
Ja ho va escriure l’any 2009 l’escriptora i historiadora Rebecca Solnit en Un paradís en l’infern, una obra que, per desgràcia, ha adquirit actualitat. En temps de crisi, les comunitats que tenen xarxa, que tenen espais de confiança mútua i capacitat d’autoorganització, són les que millor resisteixen i millor ressorgeixen. I a la comarca de l’Horta, això no és una teoria, sinó un fet. L’existència d’un teixit associatiu sòlid, arrelat i compromés és el que ha permés una resposta ràpida, efectiva i humana. Una resposta que cap administració, per molt ben dotada que estiga, podria haver donat tota sola. Perquè les entitats no sols han posat recursos i mans durant aquesta tragèdia, sinó també esperança i sentit de comunitat. Han sigut llocs de refugi. Han tornat a demostrar que allò que fan cada dia no és cap luxe, sinó un pilar fonamental per a una societat democràtica, sana i justa.
Per això, no podem permetre que aquesta crisi es tanque en fals ni que les entitats tornen a quedar-ne al marge. Cal protegir-les, reconéixer-les i dotar-les de recursos perquè puguen continuar sent la força organitzada que ens sosté quan tot tremola. Aquest escenari ha evidenciat una veritat incòmoda, i és que havíem normalitzat la precarietat estructural de les associacions. Locals sense condicions, manca de recursos digitals, absència de plans de contingència, debilitament dels relleus generacionals. La dana ha sigut un colp dur, però també un toc d’atenció.
Les associacions no són un extra; són una necessitat. Són espais d’integració, de cohesió social, de salut, de cultura, d’educació, de convivència i de democràcia. Són la trama que sosté la vida en comunitat. Per això, cal abandonar la lògica de la subvenció mínima i començar a parlar de finançament estructural, estable i a llarg termini. Les organitzacions socials no haurien de viure pensant en si podran obrir les portes l’any següent.
A la Fundació Horta Sud hem tingut aquest pensament al cap tots aquests mesos. Per això, vam activar al poc temps de la catàstrofe el Pla de Recuperació i Transformació 2024-2028, amb un fons previst d’una dotació econòmica aproximada de 5,2 milions d’euros, per ajudar a la recuperació dels municipis afectats. Aquesta iniciativa busca pal·liar els danys materials amb l’entrega d’ajudes directes i impulsar la comarca amb un model de reconstrucció sostenible i resilient.
En la primera fase, que finalitza ara, hem lliurat 1,5 milió d’euros a 333 associacions de més de 20 municipis de quatre comarques afectades, especialment de l’Horta Sud. Les associacions beneficiàries d’aquestes ajudes sumen un total de 72.961 persones sòcies i 77.628 usuaris habituals, fet que evidencia la importància del moviment associatiu en la vida social de la comarca.
Ara comencem una altra fase enfocada a la posada en marxa de projectes interassociatius que milloren la qualitat de vida de la ciutadania i promoguen el desenvolupament de les zones afectades. D’aquesta manera, continuem treballant per tal de garantir que la nostra acció no sols arribe a resoldre necessitats immediates, sinó que contribuïsca, també, a un canvi de model cap a una societat més justa, solidària i col·lectiva.
A més, el que vam viure el passat 29 d’octubre —i el que continuem vivint, perquè no podem deixar que aquesta falsa normalitat ens enganye— va ser una ferida oberta al territori, als nostres pobles, als nostres espais comuns. L’aigua no sols va arrasar carrers i cases; va inundar també llocs carregats de memòria i afectes. Va entrar als casals, als centres socials, als locals d’associacions que són el cor dels nostres barris. I quan això passa, la ferida no és només material, sinó també emocional, identitària, col·lectiva.
Potser aquest tipus de ferida no es veja com el fang o els cotxes destrossats que van cobrir els carrers dels nostres pobles, però, a vegades, el que no es veu és el més profund. I per això mateix, cal que el trauma que ha comportat la dana no el visquem des de la solitud o l’oblit. Hem de viure’l col·lectivament, transformar-lo en memòria compartida, en aprenentatge, en força per a continuar. Cal reconstruir no sols el que es va perdre físicament, sinó també allò que s’ha trencat en l’ànima del territori. I ací, de nou, les associacions tenen un paper insubstituïble: acompanyar, escoltar, reimaginar.
Aquesta catàstrofe ha posat en evidència tres aprenentatges fonamentals. El primer és que el futur del moviment associatiu està lligat al seu arrelament comunitari. El canvi social més gran del nostre temps, malauradament, ha sigut la substitució de la comunitat pel mercat i l’Estat. Recuperar la consciència de comunitat, les xarxes d’ajuda mútua, la sociabilitat de barri, no és només una qüestió emocional, és una estratègia de supervivència.
El segon ensenya que el nostre valor més preuat és la confiança que la comunitat té en el moviment associatiu. En temps de fragilitat, d’incertesa i de desafecció política, les entitats socials són el pont entre la ciutadania i els processos col·lectius. Són espais d’escolta, d’interpretació compartida i d’acció transformadora. Hem de reforçar la seua capacitat de generar confiança, de construir narratives d’esperança i de compartir lideratges.
El tercer aprenentatge és que cap agent pot fer front en solitari a una catàstrofe d’aquesta magnitud. Cal sumar esforços entre el moviment associatiu, les administracions públiques, les empreses i l’acadèmia. És necessari articular una aliança a llarg termini que permeta preparar-nos millor, respondre amb més eficàcia i reconstruir amb més justícia. Però aquesta col·laboració no ha de limitar-se només a l’emergència; ens obliga a pensar també en els reptes de futur, com millorar les infraestructures socials, garantir un suport continu a les comunitats més vulnerables i adaptar-nos a un context de crisi climàtica que pot ser cada vegada més freqüent. Ens hem d’assegurar que, malgrat les dificultats, el futur siga més resilient i inclusiu per a totes i tots.
La societat civil organitzada ja no vol ser comparsa de res, sinó protagonista del seu futur i de la transformació necessària al nostre territori. Com diu el catedràtic Joan Subirats, «tan important és que les institucions presten els serveis públics imprescindibles per a garantir l’efectiva llibertat i igualtat com que, amb la seua acció, la ciutadania puga, alhora, assumir el protagonisme necessari en eixa tasca col·lectiva de solidaritat, cura i suport».
Convindria que les administracions públiques donaren suport a la reconstrucció i transformació del teixit associatiu, sense fagocitar-lo, que els donara el paper que li correspon en una societat avançada. També una implicació i compromís en l’estratègia Serà Horta Sud 2030, que proposa des del 2021 un projecte de futur per a la comarca compartit per les administracions públiques dels tres nivells de competència, les empreses, la universitat i la societat civil. I, per últim, els Comités Locals de Reconstrucció seran un actor clau en la reconstrucció i transformació dels nostre municipis.
També el moviment associatiu ha de fer un pas endavant i recuperar el seu paper com a actor al mateix nivell que l’administració pública o el mercat. Per aconseguir-ho, proposem reflexionar sobre algunes qüestions:
1. Hem d’enfortir les xarxes de col·laboració i solidaritat entre nosaltres, per fer projectes, compartir metodologies, aprenentatges, eines, etc.
2. Cal pensar en la capitalització de les nostres entitats. Estalviar cada any el que puguem és una bona pràctica per poder afrontar entrebancs en el futur.
3. No acceptem la precarietat de les nostres entitats com a normal. No ho és, som un bé essencial per a la ciutadania.
4. Contractem els serveis que puguem a altres associacions. Canviem la cultura de demanar que les associacions o persones vinculades a aquestes vinguen a prestar un servei de forma gratuïta. Les associacions hem de prestar-nos serveis entre nosaltres.
5. Incrementem la nostra base social. Fer això ens proporcionarà més ingressos, més força, credibilitat i confiança.
6. Diversifiquem les fonts de finançament i incrementem la filantropia local. Incorporem en la nostra cultura associativa que les coses tenen uns costos perquè la gent en siga conscient.
7. Repensem la nostra oferta d’activitats, sobretot les de consum. Si les mantenim perquè ens generen ingressos, que així siga, però que ens capitalitze les nostres entitats.
8. Avaluem l’impacte. A banda del que l’associacionisme aporta a la cultura, la sociabilitat, etc., les associacions multipliquen cada euro de l’administració pública per un numerador que oscil·la entre 3 i 4.
9. La diversitat és una riquesa. Integrar la diversitat i les persones nouvingudes a les nostres entitats és un repte i una riquesa que ens enfortirà.
10. Cedir espais de responsabilitat a les persones joves perquè puguen provar coses noves i equivocar-se.
11. Prendre consciència del nostre paper en la transformació social de l’entorn, com a agents que denunciem les causes dels problemes i no només actuem sobre les conseqüències. Recuperar, també, la defensa dels Drets Humans i Valors Democràtics per fer una societat millor.
En resum, la reconstrucció no pot ser només material. Ha de ser també emocional, social i comunitària. Això només és possible a través del moviment associatiu. Perquè són elles, les nostres associacions, les que fan possible no només sobreviure, sinó també viure. I viure bé.
Revista Saó núm. 512, pàgs. 26-29. Abril 2025
