Tens 0 productes a la teua cistella
02/03/2021
Peu de foto: Racó dedicat a la memòria de Lluís Vives a la plaça de Margarida Valldaura
Si tenim sort i la vacuna funciona, potser a l’estiu haurem superat una miqueta el trasbals de la pandèmia de la COVID-19. Gràcies a la desesperació del capital, la ciència haurà fet un pas de gegant amb una nova generació de vacunes que arribaran, sobretot, a les classes acomodades dels països rics. A poc a poc, recuperarem la vida normal, sense reflexionar massa sobre les oportunitats i les vides perdudes. Haurem balafiat una ocasió excel·lent per a capgirar els models productius davant de l’amenaça del canvi climàtic (el qual, com apunten molts estudis sobre el tema, està causat per les mateixes perversions que han facilitat l’aparició i l’expansió de la malaltia, com ara la desforestació o l’auge de l’aviació comercial).
Al cap i a la fi, contra el que moltes persones opinen, la solució –si és que n’hi ha, de solució– no vindrà només de la ciència. Dependrà també de la classe política i de la societat civil. Perquè, més enllà de l’èxit tècnic de la vacuna, caldria assegurar un repartiment basat en criteris d’equitat i de justícia social, no tan sols dins de cada país, sinó amb una perspectiva més àmplia. En el moment d’escriure aquestes línies, al Regne Unit es debat si el Brexit facilita la provisió de dosis per part del govern de Londres; per descomptat, els partidaris de l’eixida de la Unió Europea així ho defensen. Al mateix temps, Hongria torna a desafiar Brussel·les i adquireix pel seu compte vacunes de fabricació russa, sense respectar els terminis ni els acords de l’Agència Europea de Medicaments.
Davant d’un panorama així, les persones aficionades a meditar en el desert, com ara jo, clamem per un retorn a l’humanisme, el qual implica, necessàriament, un retorn a l’europeisme. La idea no és nova i els precedents locals tampoc són gens afalagadors. En una de les passejades urbanes a què ens ha acostumat l’epidèmia, vaig recalar l’altre dia en una placeta incògnita de València, dedicada a la memòria de Margarida Valldaura, la dona del cèlebre humanista Lluís Vives. Per no faltar a la tradició denunciada per Joan Francesc Mira (segons la qual el nom de les places de València no coincideix mai amb les efígies que les presideixen), en aquest racó no hi ha cap monument dedicat a Valldaura, sinó un bust del senyor marit. Darrere, sobre el mur d’un casalot abandonat, hi ha una irònica inscripció en llatí sobre la pàtria i un enigmàtic «Casa Vives», que vol evocar el domicili familiar. Tots sabem que Vives va fugir de València cametes em valguen. Va ser a l’estranger, i no a la ciutat que l’honra amb dubtosa memòria, on va poder desplegar amb llibertat la seua carrera intel·lectual. Encara que la seua estàtua presidisca el claustre de la seu històrica de la Universitat de València, el record de Vives no ha tingut una gran fortuna entre nosaltres. L’humanisme i l’europeisme, ben mirat, no s’han arribat a estilar mai. Tampoc ara, tot i que es revelen tan necessaris com sempre.
