Record del caminant

Peu de foto: Camí dels Serrans, al final de l’hivern

M’agradaria caminar com ho feia Josep Maria Espinàs. Això voldria dir mirar com ell mirava, escriure com ell escrivia. Si alguna cosa bona tenen aquestes «postals», cal atribuir-la, entre altres, al deute amb l’escriptor, que va faltar el passat mes de febrer. Hi ha tota una tradició literària al voltant dels viatges i, en especial, els viatges a peu. Fins i tot diria que és una cultura, una manera d’acostar-se a la realitat, lenta i respectuosa, pròpia d’un temps anterior, quan la vida seguia el compàs d’uns ritmes d’escala més humana. No vull dir, amb això, que hàgem anat a pitjor. Però sens dubte ens hem accelerat amb una velocitat inaudita, gràcies a la companyia omnipresent dels rellotges, els vehicles privats i les comunicacions permanents dels telèfons mòbils.

La sèrie que Josep Maria Espinàs va dedicar a diferents comarques, sota el títol comú de «A peu per…», comparteix aquesta perspectiva. L’autor de Barcelona s’obstinava a no agafar cap cotxe ni autobús, amb l’objectiu de trobar la dimensió exacta que dona el fet mateix de caminar. No recorde en quin dels volums descriu el descobriment d’un poble en l’horitzó, a mesura que es desclou entre muntanyes: primer el campanar, després unes quantes cases, en acabant la vila sencera. A tota hora, però, el seu és un punt de vista sense ingenuïtats. Lluny de complaure’s exclusivament en el paisatge, lluny d’embadalir-se per l’estampa rural, posa l’accent en les persones que es troba en el camí. La veritable escala humana no és teòrica, sinó pràctica i concreta: vol dir considerar, per damunt de tot, a cada individu en la seua singularitat.

Com molt bé va explicar la professora Carme Gregori en un article de la revista Caplletra, els primers llibres de viatges d’Espinàs (Viatge al Pirineu de Lleida, de 1957, i Viatge al Priorat, de 1962) s’han de relacionar amb l’impuls realista de la literatura del seu temps, que té un precedent inaugural en Viaje a la Alcarria (1948), de Camilo José Cela. En aquest cas, de fet, el vincle no és tan sols literari: el català i el gallec van compartir aquella primera expedició al Pirineu, punt de partida de la cèlebre sèrie del barceloní. A peu pel Comtat i la Marina, A peu per la Terra Alta, A peu pel Matarranya o A peu per l’Alt Maestrat són alguns dels seus llibres que, literalment, m’han acompanyat en els viatges que he fet a aquestes comarques. Llegint-los, sempre he sentit enveja de l’autor. Al contrari que ell, he sigut incapaç de culminar una ruta completa a peu, de poble en poble, sense recórrer al vehicle privat o al transport públic. Però sobretot he sentit enveja perquè, títol rere títol, he constatat la gràcia literària de Josep Maria Espinàs, la capacitat d’arribar a una expressió cada vegada més clara i precisa. En una de les columnes aplegades en Una vida articulada (2013), l’escriptor fa broma sobre el seu estil; algú havia dit que, a mesura que envellia, es feia més simple. L’afirmació és tan certa com feliç: la simplicitat, en la seua vella màquina d’escriure, esdevenia nitidesa.

M’agradaria caminar com ho feia Josep Maria Espinàs. Això voldria mirar com ell mirava, escriure com ell escrivia, amb uns ulls curiosos, lúcids i transparents, que captaven la llum de la vida que contemplaven, en la seua dimensió més profunda i honesta.