Recordar el 25 d’abril

“Potser els valencians estem massa acostumats a la desfeta i les heroïcitats nacionals les creiem més pròpies d’altres terres”

El 25 d’abril cada any els valencians –o una part d’ells- recordem la desfeta d’Almansa. Allò significà, com és ben sabut, que les tropes de Felip d’Anjou aconseguien una victòria més sobre les forces de Carles III d’Àustria i, per al nostre país, aquella data va ser la del començament més clar de la seua extinció: l’antic i orgullós regne de València passà a ser, uns dies després, una província més de Castella, sense cap diferenciació respecte a la normativa legal vigent i, fins i tot, pel que afectava a detalls tan quotidians com el sistema de pesos i mesures o la moneda. En companyia nostra corria la mateixa sort el regne d’Aragó, i uns anys després, quasi bé això mateix li passaria a Catalunya. En definitiva, la Corona d’Aragó, que amb tant d’esforç havia configurat grosso modo el rei en Jaume –de bona memòria-, i que amb tanta cura s’havien encarregat d’engrandir els seus successors lluitant sovint contra els Anjou al sud d’Itàlia, anava a parar a mans d’un francès, duc d’aquella mateixa intitulació i nét de l’enemic més gran que havia tingut la Corona d’Espanya durant el segle XVII: Lluís XIV.

La cosa, si no fóra històrica, semblaria una misteriosa concatenació de coincidències que, finalment, afavorien els francesos. Però per als valencians la cosa esdevindria més dura: es perdien els furs i els privilegis propis dels nobles de la terra i, encara, els llauradors i el poble menut veia desaparèixer una vegada més la possibilitat d’aconseguir una victòria sobre els estaments poderosos, atés que Basset, en una hàbil i pràcticament impossible maniobra, havia promès l’exempció fiscal, si el candidat dels Àustria assolia el tron hispànic. Uns avantatges fiscals que, per cert, mai el rei Carles va atorgar ni tan sols els va referendar, de València estant, ni tampoc en els anys que va governar des de Barcelona. Perquè, de totes totes, la noblesa no perdria cap dels seus privilegis –o no estava disposada a fer-ho- i menys a mans de la plebs. Els va perdre, això sí, a mans dels castellans: però la jugada sembla que ben prompte els va compensar i, en qualsevol cas, no va reclamar massa insistentment la devolució de les lleis antigues. Encara que, per fer honor a la veritat, també vull di que una part de les classes dirigents valencianes sí que va demanar, com va saber i poder, la restitució del sistema foral nacional extingit.

Ara, després de més de tres segles, els valencians encara seguim commemorant –o recordant, almenys, aquella desfeta. I no el 17 d’agost de 1705, quan Basset va embarcar a Dénia i va proclamar rei de València l’arxiduc Carles d’Àustria, contra el poder de Felip de Borbó, un descendent del qual encara continua ocupant el tron espanyol. Potser els valencians, que ja eren “más muelles” al segle XVII, estem massa acostumats a la desfeta. I les heroïcitats nacionals –un terme que, segons com, no sona massa bé- les creiem més pròpies d’altres països o d’altres terres i d’altres gents. Potser als valencians ens passa això per ser poble “ajustadís” –com deia Eiximenis, al segle XIV. No ho sé, perquè també Catalunya rememora l’11 de setembre com a diada nacional. Cosa que és més greu encara, si bé es pensa: a nosaltres, encara, ens queda el 9 d’octubre, que és fundacional i no és tan derrotista.

#HemerotecaSaó. Article publicat al nº 328 (2008)