Recordar les Germanies

27/07/2022

Durant els anys 2019-2023 se n’acompleixen 500, de l’enfrontament bèl·lic que coneixem com Guerra o Revolta de les Germanies. Aquella lluita dels agermanats contra determinades institucions de govern –sobretot, municipal– i contra els senyors territorials, es va estendre per pràcticament la totalitat de les terres valencianes i va arribar a tenir una versió mallorquina –que es va voler oblidar ràpidament– i algunes manifestacions semblants directament emparentades, al Principat de Catalunya –on Barcelona va reaccionar de seguida per tal d’evitar que també, allà, hi hagués un moviment com el valencià. Va ser, d’entrada, una revolució municipal valenciana contra el justícia i els jurats locals, i va voler demostrar la força d’uns gremis que, organitzats en banderes –regiments d’homes armats– arribaren a controlar, amb l’auxili del camperolat, una bona part del país, reclamant una major participació dels estaments populars en els governs dels municipis.

No eren, però, ni democràtics ni republicans –com alguns han arribat a imaginar, més bé guiats pel desig que no per la realitat–, perquè no donaven veu ni vot a tothom i, encara, no varen anar mai contra la institució de la monarquia. Però sí que foren, certament –com també va passar en altres llocs d’Europa– una primera manifestació del poble: una part del poble, si més no, que, conscient del seu paper fonamental en la societat, reclamava una presència major en la maquinària del poder i en l’administració de l’Estat –que és com ara ho denominaríem. Des de mitjan segle XV, comptem amb exemples de revoltes d’aquest tipus arreu d’Europa que posen en relleu les desigualtats socials i els creixements desequilibrats de les ciutats, entre altres coses com una estructura feudal que s’anava rovellant i que cada vegada era més insuportable.

Fa uns mesos, la Institució Alfons el Magnànim, a través de la seua Revista Valenciana de Filologia –que m’honore a dirigir–, va traure el número 5 –accessible a Internet, també– i, amb el títol «El record de les Germanies» –el mateix títol del congrés que també al novembre es va portar a terme– ens presenta una sèrie de treballs dedicats, principalment, a fer un recorregut per la imatge de les Germanies entre els valencians, és a dir, com es va recordar aquell esdeveniment fonamental de la nostra història com a poble en els segles posteriors. En aquest volum podem trobar la repercussió immediata en els escrits i la documentació coetània –a què es dediquen els articles de Pablo Pérez, Joan Iborra, Vicent Baydal i Cristian Palomo i V. J. Escartí–, o l’intent d’oblidar la Germania a Mallorca –tema tractat per Gabriel Ensenyat. També, treballs destinats a veure com el record dels agermanats va ser present durant l’anomenada Segona Germania, a finals del XVII –de què s’ocupa Josep Miquel Conca–, o l’interés per aquella revolta durant la Renaixença –en el treball de Rafael Roca. Encara, hi ha un article sobre la recuperació del vocable Germania com a capçalera d’una revista valencianista –analitzada per Alaitz Zalbidea– i es pot llegir el treball de Maria Jesús Francés sobre la novel·la Crim de Germania, de Josep Lozano. Finalment, un assaig d’Antoni Furió fa una ullada incisiva sobre la producció historiogràfica recent que s’ha ocupat del fenomen.

Una aproximació ben completa no tant a les Germanies com a guerra o revolta valenciana, sinó més bé al record que aquell esclafit social va deixar entre les generacions posteriors fins als nostres dies.