Tens 0 productes a la teua cistella
Avui fa 86 anys que va nàixer a Vinaròs (el Baix Maestrat) l’artista Carles Santos Ventura. Més enllà del mite del pianista transgressor que va sacsejar les consciències de l’avantguarda europea, Santos va ser, per damunt de tot, un creador d’identitat compartida, un vinarossenc universal que mai no va perdre els seus orígens.
El prodigi que no volia ser només un intèrpret
Fill d’una família acomodada —el seu pare, Ricardo, era un metge de renom i d’ideologia anticlerical—, Santos va créixer en una llar on la cultura era l’aire que es respirava. Nen prodigi, amb només deu anys ja feia el seu primer concert públic interpretant Bach i Mozart. Però la seua curiositat creativa no en tenia prou amb el virtuosisme clàssic que el va portar al Conservatori del Liceu de Barcelona i a les aules de París i Suïssa.
El punt d’inflexió real arribaria el 1966 amb el seu encontre amb Joan Brossa. Aquella amistat va ser el detonant que va permetre a Santos esborrar les fronteres entre música, teatre i arts visuals. L’estrena del Concert Irregular l’any 1968 va ser tan trencadora que va rebre crítiques ferotges; tant és així que el seu pare, per a protegir el seu fill de l’escarni a Vinaròs, va cremar tots els periòdics que arribaven a l’estació de tren. Un acte poètic i protector que Brossa va resumir amb una frase que ja és història:
«És millor el que ha fet ton pare que el que hem fet nosaltres».
L’art com a acció total
A partir dels anys vuitanta, la seua trajectòria es va convertir en una acció musical permanent. Carles Santos no només componia música; esculpia imatges, dirigia films experimentals i creava escenografies on els pianos podien aparèixer coberts de caragols o sotmesos al foc. La seua música va transcendir les sales de concert per a habitar moments històrics, des de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona ’92 fins a la Biennal de les Arts de València el 2001.
La seua obra es caracteritza per una meticulositat quasi obsessiva —l’anomenada “cuina de Carles Santos”—, on cada fragment musical, cada onomatopeia o cada paraula inventada cercava la màxima força expressiva. Com ell mateix deia, el seu piano i ell eren un matrimoni que havia decidit envellir junts, una professió viscuda amb tal intensitat que condicionava absolutament la seua existència.
El fons d’una vida: Vinaròs com a refugi
A pesar de la seua fama internacional, el seu idil·li amb la seua ciutat natal, Vinaròs mai no es va trencar. L’any 2003 va ser nomenat Fill Predilecte de la ciutat, un reconeixement que tancava el cercle d’una vida dedicada a l’art. Part de la seua memòria roman avui custodiada a la Casa Membrillera (seu de la Fundació Caixa Vinaròs), gràcies a la tasca de recuperació de figures com la tècnica de cultura Nati Romeu i a la passió col·leccionista del vinarossenc Joaquín Simó, entre moltes altres persones.
A través d’aquest fons fotogràfic i documental, descobrim les històries que s’amaguen darrere de les fotos: el Santos que gravava per a les seues obres pels carrers del poble o el que compartia confidències amb els seus amics de sempre. En aquest 86è aniversari, recordar Carles Santos no és només honrar un músic; és reivindicar la vigència d’un artista inclassificable que ens va ensenyar que la tradició només es pot habitar des del rigor més contemporani.
Santos ens va deixar el 2017, però el seu piano i les seues performances, com eixe Minimalet sur mer, continuen bategant en cada acció musical que desafia el que és convencional. Perquè, al capdavall, Carles Santos és la prova que, quan un artista se sent orgullós de la seua herència, el seu art esdevé etern.
